Víctor Gayà ha escrit un recull dominat per força matisos sobre l'estat actual de Mallorca, i per extensió de la nostra cultura, des d'angles molt diversos, però on es remarca l'aspecte polític de l'afer. El llibre, malgrat que de vegades gronxa en la paròdia, i atenua així la contundència reiterada del pensament, té un to més aviat pessimista, que tant s'aferra al cinisme com es deixa endur simplement per una lassitud emprenyada. Si una sensació recorre aquests versos, aquesta és la de desintegració, de pèrdua d’espai, de consistència física, de realitat mental assetjada a preguntes que fan cada cop més difícil d'expressar l'entitat quan el que identifica es disgrega, i el discurs moral no basta a sostenir-ho tot contra el magma invasor i inabastable del discurs polític, el gran camuflador de la tenebra. Gayà és valent i, contra la confusió, en el si d'uns versos que són un debat obstinat, avança un programa: "Al nostre país li sobra sol i li manquen llums/ li sobren hortolans assolellats i li manca:/ donar a llum persones lúcides, / lluir un príncep llucifer, / il·luminar més il·luminats, / i que santa Llúcia ens conservi les bones vistes".

(Anton M. Espadaler: El País. Quadern, 13 de juliol de 2000)

* * *

Petit patit país no és un llibre que es deixi amollar, o no ho ha estat en el meu cas. Perquè puny a nafres badades i ho fa amb lucidesa, amb una exigència moral estrictament humanista i contemporània, amb un dolor que urpeja amb humor aspre, sarcàstic, sense concessions. Em fa l'efecte que el seu autor li ha donat la forma que li cal, la que li calia per fer evident una reflexió que creix d'un solatge de dol i amor, de fretura i vergonya, de clara percepció i sentiment de mancaments i macadures, bonys i bues; un solatge fet d'observació lúcida i alta exigència. Que no és poc i em fa pensar que aquest és un llibre capaç de fer el servici que vol fer i fa, que planteja un repte civil, de moral comunitària, de poble, que convé no aturar-se de replantejar. I ho fa de manera honesta, rabiosament lúcida, punyent.

(Miquel Cardell. Bellver: Diario de Mallorca, 25 de maig de 2000)

* * *

Com la sequera

Amb la publicació de Com la sequera, Gayà ha assolit una gran excel·lència […]. El llibre és intel·ligent i subtil perquè planteja de manera directa i abrupta el tema de la pròpia mort del poeta per parlar-nos, en definitiva, de la vida i no de la seva fi o extinció. Gayà utilitza Shakespeare com a punt de partida per fer una llarga, ambiciosa, matisada i dramàtica meditació sobre l'existència humana.

(Sam Abrams: Avui. Cultura, 11 de gener de 2006)

* * *

Com la sequera ben bé es podria subtitular Un oratori. Alguna cosa hi ha que té tendència a aquesta mena de discurs oracular, litúrgic, de cant coral fins i tot. El que queda clar és que es tracta d'un poemari elegíac, ultrapassant la queixa […], sense planys gratuïts, amb la veu asserenada, convençut que cap resposta no és capaç de mudar l'esdevenir. Però la consciència no significa l'apaivagament dels sentits ni de l'ànim de lluita. Víctor Gayà ha elegit el to i la mesura justes per abordar un tema universal, inherent a la poesia. I ho ha fet posant el seu saber fer en cada paraula, aconseguint de llarg el seu millor llibre, per donar-nos a entendre que l'ha escrit per perdurar.

(Antoni Xumet: Diari de Balears. L'Espira, març 2005)

* * *

Porta trencada

Escriu amb les paraules enceses per l'experiència, per la saviesa de l'home que analitza, que desgrana, que arriba al moll dels significats, i s'adona que la felicitat, diguem-li èxit, no és possible sense la renúncia, si de cas arriba a través del deseiximent , la negació i el fracàs.

(Antònia Vicens: Caràcters, núm. 56, estiu 2011)

* * *

Encontramos en esta obra al Gayà más denso, más maduro, y de una ética-estética más rotunda.

(Antoni Serra: Última Hora, 12 de juny de 2011)

* * *

La intensitat de forjar i de gravar que no aconsegueixen més que alguns poetes escollits, és present en aquest poemari que ha crescut de manera gradual, anunciat per tots els llibres anteriors de l'autor (fins i tot els de prosa), i que arriba amb una vigoria que desprèn atemporalitat, experiència i equilibri.

(Rosa Planas: Última Hora, 30 de juny de 2011)