Un llibre en el qual els escrúpols de pietat filial del protagonista/narrador respecte a son pare, que s'està morint a l'habitació d'una clínica palmesana, són presentats amb un rar equilibri, amb total versemblança, sense cap dramatisme passat de rosca, sense exagerar cap nota, però a la vegada sense edulcorar o endolcir cap caire de la realitat, sense minorar gens la veu d'una consciència genèricament culpable.

(Bartomeu Fiol: Diari de Balears, 1 de juny de 1999)
 

* * *
 

A Trenc d'alba el pare ha de morir, en silenci, mentre el fill, al costat del llit, té esperança encara que hi haurà un matí per a la paraula, per a l'única conversa de la vida. […]. No voldria de cap manera suggerir que Víctor Gayà hagi escrit amb Trenc d'alba una novel·la filosòfica (malgrat que no sols no sóc contrari a aquest tipus de novel·la sinó que desconfio de les novel·les sense filosofia), ja que l'estil narratiu és d'un escriptor expert que defensa el tema amb una desimboltura que amb les traces de l'oralitat deixa servir sense afectació el contingut humà amb tota la seva profunditat. […] El narrador té mà per escriure amb un nivell de llengua (de la mena que solen gastar els escriptors mallorquins) que avui, malauradament, hem de tenir per envejable amb relació al to més corrent. […] Una història veraç i commovedora.

(Joan Triadú: Avui. Cultura, 8 de juliol de 1999)
 

* * *
 

Víctor Fox
 

A Víctor Fox, Víctor Gayà narra amb bona prosa les peripècies devastadores dels escriptors que s'esforcen per fugir del cau provincial, més enderiat a copsar els favors de la premsa que no pas a consolidar els beneficis privats de l'escriptura. […] Víctor Gayà construeix una novel·la on es busca que la lectura ocasioni la incertesa: el nom de l'autor, i el del narrador i protagonista coincideixen i es juga amb l'ambigüitat en convertir l'autèntica biografia literària de "Víctor Gayà" en un element rellevant de la ficció. Víctor Fox és una novel·la que dibuixa amb valentia els efectes perniciosos del fracàs.

(Ponç Puigdevall: El País. Quadern, 18 de juliol de 2002)
 

* * *
 

Víctor Fox és un experiment narratiu ambiciós i atractiu que es dispara a pressió en un primer capítol excel·lent. Són quinze pàgines en què hi ha contingudes totes les claus de l'obra i que obren la porta a un ampli i suggerent ventall d'expectatives.

(Joan Josep Isern: Avui. Cultura, 7 de novembre del 2002)
 

* * *
 

Víctor Fox és una ambiciosa (i no pas pretensiosa) i més que interessant obra; una novel·la que guanya entitat a mesura que avancen les pàgines i en la qual Víctor Gayà, després d'una entrada tardana en el món de les lletres, demostra que és un autor a tenir en compte.

(Carles Bellsolà: Avui. Cultura, 7 de novembre del 2002)
 

* * *
 

La metaliteratura, al marge de la pròpia crítica literària, apareix habitualment en l'àmbit de la creació poètica, però resulta menys habitual en el context d'altres gèneres literaris. Per aquest motiu, sorprèn, per l'originalitat del tema Víctor Fox, obra de Víctor Gayà en la qual l'autor ens presenta una mena d'alter ego. Jugant a una mena de configuració de cercles concèntrics en què l'autor i el personatge es confonen sistemàticament, precisament perquè l'autor ens planteja, amb tota la (mala) intenció, aquest joc de malentesos.

(Bernat Joan i Marí: "Tendències en la novel·la catalana de l'últim quart de segle (amb referències especials a les Illes Balears)", arxiu de textos de l'AELC)
 

* * *
 

Cercle enigmàtic

En el cas de Cercle enigmàtic ja ens basta el primer centenar de mots per comprovar que l'autor fa ús d'un llenguatge, ric i precís, i d'un estil, sec i laberíntic, però tan clar com un vidre transparent, que no estan sotmesos a cap llei imposada per un convencionalisme fat. [...] A hores d'ara, l'autor ja és un valor plenament consolidat. La seva obra té una personalitat ben definida. Ens ofereix un món i un llenguatge propis: dos requisits que mai no poden faltar en una bona literatura de ficció.

(Damià Pons: "Les idees i les ficcions", Última Hora, 1 d'octubre de 2005)
 

* * *
 

La novel·la transcendeix el gènere sentimental i, mitjançant l'ús d'una forta oralitat ens apropa més als personatges amb un llenguatge sec i aspre. Talment com les situacions a les que es veu abocada la parella protagonista, plenes de dubtes, de «potsers» i de silencis. I és en aquest espai on es fuig de la paròdia amb un estil cuidat i en cap cas pretensiós. En aquesta fugida s'esdevenen els millors moments de la novel·la amb els diàlegs i una sòlida construcció dels personatges

(Jesús Revelles: Lluc, núm. 847, setembre-octubre 2005)
 

* * *
 

Y su narrativa –ejercicio responsable de su escritura en libertad– es apasionantemente viva, enigmática, circular, como es la misma vida. Como dice su personaje "més por em fa perdre la motivació. Li tenc pànic, ara ho veig, li tenc pànic a l'estabilitat, perquè no hi ha res més estable que la mort", y él, Víctor Gayà, el trabajador de la palabra, el novelista, es básicamente un devoto de la vida, del sexo, de la confrontación, de la lucha por la sobrevivencia literaria.

(Antoni Serra: Última Hora, 29 de maig de 2005)
 

* * *
 

La vida perdurable de Salvador Duran

Víctor Gayà d'una manera ben intel·ligent i valenta escriu un llibre que fuig del mateix llibre. Ho fa amb el predomini del temps verbal en futur. Les més de cent pàgines que ens presenta l'autor són plenes de subjuntius i condicionals que de manera natural es vinculen amb la seva pràctica gramatical: els desitjos i el "no fet" [...]. Aquest llibre presenta un cert "ambient italià", mig grotesc, mig tragicòmic i teatral. Pensem en obres com Il fu Mattia Pascal de Luigi Pirandello o La conziencia di Zeno d'Italo Severo. Ambdues van mostrar de manera exemplar la consciència com a creadora d'imatges i representacions socials. [...]. Potser el gran encert del llibre és l'aspecte social de la construcció del jo... Aquesta obra funciona molt millor si l'allunyem de l'etiqueta de "novel·la d'idees" i la llegim com a faula moral de la nostra vida actual. La vida perdurable de Salvador Duran és, sens dubte, una bona idea ben escrita.

(Jesús Revelles Esquirol: Lluc, núm. 855)
 

* * *
 

L'exercici d'estil que ens proposa Víctor Gayà no està exempt de risc ni tampoc de fresca gosadia. El llarg monòleg del seu darrer llibre, La vida perdurable de Salvador Duran trenca amb l'habitual llibre de memòries, on la història es conta des del passat. Aquest relat ens ofereix un punt de vista memorístic des del futur. Efectivament, la història està narrada amb el verb en aquest temps perquè res no ha passat encara i, per tant, la hipòtesi temporal plana en un exercici que interpreta tot el que és possible que succeeixi.

Amb un personatge de ressonàncies kafkianes, Víctor Gayà teixeix un relat ple de suggeriments i estratègies. Les preguntes essencials de per què som i per què existim es barregen amb els condicionaments biològics més pedestres i comuns: l'ambició menuda i la satisfacció sexual mai suficientment acontentada.

El tema modern i a la vegada etern, transmet l'herència d'escriptors tocats per l'angoixa: Camus, Kafka, la sentència que s'escriu sobre el cos corpulent del buit, i redreça la pèrdua de referències en una recerca de la identitat.

(Rosa Planas: Diari de Balears. L'Espira, núm. 295, 30 de desembre de 2006)