—Com definiria La vida perdurable de Salvador Duran? Es tracta d'una biografia del fracàs, de la impossibilitat de transcendència determinada per la gran majoria de vides vulgars i insípides?
—No es pot dir que sigui una biografia del fracàs. Primer perquè aquí no es pot parlar de biografia, ja que la narració està íntegrament plantejada en futur, i la biografia     –paradoxalment– és una natura morta, en el sentit que és la plasmació d'una vida ja passada, d'una vida que ha deixat de ser-ho. Tampoc no crec que aquí es tracti sobre el fracàs; i això que el tema del fracàs m'interessa molt; no des de la perspectiva romàntica de la derrota o la pèrdua, sinó pel que suposa d'antieuforitzant en la societat dels antidepressius. En aquesta novel·la es tracta més –això sí– del desig de transcendència, un desig que crec que és comú a tots els humans, malgrat que actualment la majoria pateix d'una notable atròfia o letargia produïda per l'afany de consumir-ho tot. Salvador Duran, que en efecte du una vida vulgar i insípida, cerca la transcendència d'una manera que en podríem dir –com a mínim– una mica curiosa; es tracta de veure si, efectivament, aquesta transcendència serà o no possible.

—El protagonista de la seva novel·la vol entrar en la Història, vol ser una pàgina en un llibre, un record etern en la memòria dels homes, què hi ha de l'escriptor en el personatge de Salvador Duran?
—En un sentit directe, jo diria que molt poc. Salvador Duran es conforma amb una sola línia en un sol llibre, i no crec que hi hagi cap escriptor, per molt modest que sigui, que es conformi amb tan poca cosa. L'escriptor, en general, és massa vanitós per només aspirar a una citació de passada. Salvador Duran vol transcendir entrant discretament en un llibre i l'escriptor vol transcendir fent entrar els seus llibres en la memòria viva de la gent de moltes generacions. Només hi ha un punt de contacte entre un i l'altre, que és el llibre com a mèdium, el llibre com a religió, com a relligament de l'home amb la transcendència. Personalment, si em permet, crec que he deixat ben clara la meva opinió sobre el tema en el poemari Com la sequera. Si he de transcendir, que sigui aquí i ara; perquè transcendir, per a mi, no vol dir mantenir viu el que és mort, sinó transmetre la vida en vida.

—Sempre he pensat que l'artista –un pintor, un músic, un escriptor, tant se val– té la possibilitat de salvar-se de la desmemòria a través de la seva obra, encara que això sigui un privilegi tan sols a l'abast de molt poca gent. A qui salva Víctor Gayà?
—En primer lloc –ara ho acab de dir–, no crec que el problema real sigui un problema de memòria, sinó d'atenció. No es tracta tant de ser recordats, com de ser vists quan encara som un objecte capaç de reflectir la llum. A mi no em preocupa tant la desmemòria com la falta d'atenció. Seria nefast oblidar Shakespeare, per exemple; però trob que ho és molt més tenir Shakespeare de veí i no saber-lo reconèixer. És com si necessitàssim ficar una flor dins un museu per adonar-nos que és bella, o com si no tinguéssim criteri i necessitàssim contínuament la certificació de la història per valorar que allò que tenim davant, allò que estam vivint, és important o no. Salvador Duran, en certa manera, pateix d’aquesta concepció: el nom que el representa, i ell mateix en conseqüència, només tindrà valor si entra en un llibre; un llibre, un museu, la història... per al cas és el mateix. Però Salvador Duran, un home de vida vulgar i anodina, i per tant en principi sense cap lloc rellevant en la memòria, va reflexionant i cap al final de la novel·la se li obren alguns camins molt distints del de la permanència dissecada o momificada. És ben cert que molts d'artistes, amb els escriptors al capdavant, viuen obsessionats amb aquesta idea de salvar-se de la desmemòria; en el fons crec que és una mena de consol o, fins i tot, de revenja que se cerquen per suportar el dèficit d'un reconeixement del qual es creuen mereixedors. Jo no puc ni vull salvar ningú de la desmemòria; em conformaria a salvar la meva dignitat de lector no deixant passar per alt les obres importants que es fan ara mateix a uns pocs centenars de quilòmetres al voltant.


(Pere Joan Martorell: Fragment de l'entrevista que va fer per al suplement L'Espira. Diari de Balears, 20 de gener del 2007)