les planes blanques
s'omplen d'empremtes.
(la pell ferida, la mirada eixuta
la culpa desitjable i avorrible.)

desordenar el desordre és la consigna,
i enterrar el seny en l'aiguamoll dels dubtes,
les veles negres pel retorn

les hores i la tomba de les hores
convoquen els fantasmes.
cadències i pauses, baralla
de música i silenci.

s'adormen els cabells dintre el mirall,
la mà desfà les trenes, lentament,
de tot el que ha nuat l'atzar, desembre
de gel en la memòria.

la llum confon la llum,

l'ahir disfressa el quart ponent
amb mitges veritats.

tot fosc.

tot temps.

(Del llibre Temps en blanc. Barcelona: Proa, 2003, p. 17)

* * *

la granota escup l'aigua,
l'ós s'abeura a la font.
la rosa amaga el seu dolor d'espina.

¿qui guarda avui les brases
dels troncs més vells en llar de contes?
i a quin braser les cendres?

perdem el nen
al bosc de les preguntes.

la por despulla el temps.
el temps rosega el temps.

(Del llibre Temps en blanc. Barcelona: Proa, 2003, p. 21)

* * *

sóc temps.
mossego les paraules
amb ràbia.

la nit és meva,
també la solitud, la boca closa,
l'insomni cru del massa tard...

mossego els mots, però.

la pell secreta del capvespre,
la fruita encara mastegada en somnis
revelarà la meva por més íntima,

l'única veu que escolta.
qui?

(Del llibre Temps en blanc. Barcelona: Proa, 2003, p. 59)

* * *

jo sóc el temps.

el te és amarg.
també la llum.

recullo el sol
poruc
que ratlla la finestra
¿despertarà el que resti
dempeus a casa meva?

les fulles d'una menta massa freda
castiguen dents i llavis
amb versos i mentides,
fracàs i orgull.

bandera blanca els meus cabells,
doblego el coll
per l'arc de les bardisses,
tempesta que s'abraça al cap de núvol
o al raig de lluna que vesteix els somnis.

desert i riu;
paraules, fràgils
colors en pols sobre la posta i l'alba.
les veus que el temps devora
retornen a la boca dels infants
cançons i crit.

i el temps?

jo sóc el temps.

(Del llibre Temps en blanc. Barcelona: Proa, 2003, p. 64-65)