Endinsar-nos en la poesia de Garriga i Barata és descobrir un món metafísic, on la imatge poètica, vestida d'un vocabulari del tot popular, gairebé bàsic, ens duu pels camins dels inescrutables interrogants de l'home com a ens.

Han estat deu anys de silenci els que separen aquestes Paraules cap al tard del darrer llibre publicat per l'autor, la tasca no s'ha trencat i seguint el consell del clàssic, ha anat, no solament creant, ans polint i repolint, fent i desfent.

Aquesta és la causa per la qual, en acabar la lectura de cada composició, i fins i tot en finir la lectura de tota l'obra que tens a les mans, sentiràs la necessitat d'una nova lectura. Paraules cap al tard serà un company del qual costarà separar-te.

I és que en la poesia de Francesc Garriga i Barata la llengua canta. És una poesia d'avantguarda, sens dubte, però amb un caire mediterrani que traspua cada unitat, cada vers, on la idea —el missatge— va lliscant amb una naturalitat corprenedora.

Va errat el que cerqui en Paraules cap al tard un vers colpidor, uns versos més treballats i aconseguits dins la unitat de cada poesia. No. La tasca de l'autor ha estat fer de cada poema una unitat de forma i d'idea, i m'atreveixo, encara, a dir, que tot el recull poemàtic ha estat treballat com una sola idea global.

(Joaquim Arenas i Sampera. Del pròleg a Paraules cap al tard. Sabadell: Sallent germans, 1973)

* * *

L'originalitat, involuntària, de Francesc Garriga és fruit d'un cúmul de circumstàncies que l'han dut a la diferència i, per aquest camí, ha portat els estaments, les patums, els mandarins, els lectors, els crítics i les capelletes a una mena d'indiferència condescendent que durant molts anys ha fet el que ha pogut per ignorar-lo. Garriga no pertany a cap generació que no sigui la de la coincidència cronològica, que no és argument suficient per generacionar. Els referents literaris formatius de Garriga no tenen res a veure amb els de la majoria dels seus contemporanis, el seu pòsit inicial de lectures prové de la literatura hispànica, dels clàssics grecs i llatins i de les lletres germàniques, però també hi ha autors d'altres literatures llegits molt abans d'haver arribat aquí i d'haver-se posat de moda gràcies a les traduccions. Les circumstàncies vitals de Garriga calciguen rutes impensables, i, massa sovint, la seva tasca pigmaliònica l'ha dut al desinterès per la creació pròpia en benefici de l'eclosió d'incomptables deixebles en diversos camps creatius, sempre amb l'esperit crític i mai amb la carícia afalagadora amb què altres es guanyen la complaença dels seus falsos protegits.

[...]

Pocs poetes treballen el vers com el treballa Garriga, maltractant-lo a còpia de treure-li tot el que no sigui essencial, extirpant-li extremitats i òrgans que no li siguin vitals, i deixant-lo en una mena de respiració assistida que s'assembla molt al silenci. El seu llenguatge, sempre despullat de retòrica però cada vegada més despullat de retòrica, està arribant a un punt en què quasi és només esquelet, un esquelet amarg, cada vegada més agre, amb aquesta agror que prové de la solitud i del pas del temps i del pas de tantes altres coses, una amargor àcida, però, amb aquell punt d'acidesa que permet, cada vegada més, un distanciament, una ironia, que ens el fa molt més universal que quan, el 1959, començava aquest llarguíssim poema. Benvinguts, doncs, als nous versos de l'únic poema de Francesc Garriga. Després d'això ja només ens quedarà mossegar llimones, però són massa verdes, encara.

(Marc Romera. Del pròleg a Temps en blanc. Barcelona: Proa, 2003, p. 11-14)

* * *

Estimat Francesc,

A l'antiga Cànop no es feia mai de nit. No acabava mai la llum i hi regnava a totes hores: esmolada i clara de bon matí, gruixuda i contundent al migdia, suau i melosa a mitja tarda, confusa i vacil·lant al vespre, i fins que no arribava el dia, el foc de torxes i fogueres lluïa davant polits escuts de bronze i de miralls de vidre il·luminant les sales del temple de Serapis, els jardins amb les pèrgoles de roses, les terrasses enrajolades dels banys, i les aigües del canal que comunicaven el riu i Alexandria. De dia el sol feia transparent l'ample cos d'aigua del Nil que allà desembocava al mar, i de nit les llànties de les barques engalanaven de reflexos el corrent negre del riu com una cadena d'or sobre el pit pilós d'un home. Cànop va ser el suburbi alexandrí de la disbauxa i el plaer. Un indret elegant i exquisit, seu permanent del gaudi. Una parcel·la de felicitat a la terra adornada amb columnes corínties i amb el mar de fons.

[...]

Com si l'indret hagués perdut del tot la seva joventut i visqués trist i resignat en la vellesa que el fa decrèpit i caduc, sense bellesa. I m'ha recordat els teus versos, el teu flamant llibre Temps en blanc, on et preguntes el per què de les degradacions, el com dels naufragis, i el quan dels desitjos acomplerts o encara per guanyar. El teu llibre és un passeig per l'actual vila bruta i desordenada d’Abukir, que s'aixeca damunt l'antiga Cànop: on són els plaers i les músiques que acompanyaven el jovent en els seus jocs d'amor a la platja blanca o per entre les palmeres?

En els teus versos –delicats i esmoladíssims– fas evident una gran buidor, un temps en blanc, un desencís punyent que ho impregna tot: és com l'enorme llera buida del Nil que avui ja no desemboca a Cànop.

[...]

Des d'aquí, doncs, vull agrair-te i felicitar-te per aquest llibre bellíssim. I no importa que de l'antiga Cànop no en quedin més que quatre ruïnes: el sol, el cel i el mar són els mateixos, i aquí sembla que encara és possible –com tu escrius– clausurar el temps al nostre quadern d'onades. Gràcies!

(Manuel Forcano. "Carta a Francesc Garriga des de l'antiga Cànop", Avui, 15 de maig del 2003, p. 26)

* * *

No descobreixo res si dic que l'art de la paraula està fet d'ecos mil·lenaris que teixeixen una harmonia infinita, i a la qual ens connectem sempre que fixem la mirada en una obra ben feta. I el que és fascinant és que cada veu deixa una petja intransferible, com l'empremta digital. En l'obra poètica Ragtime hi trobem les virtuts que han de conformar una veu poètica: l'oficien l'ús dels recursos del llenguatge (artesania), la voluntat d'estil que fixa uns principis d'imaginació determinada (art) i una vida viscuda que aporta la matèria, l'onírica, la física i la metafísica (experiència). Que Francesc Garriga no és un nouvingut al món de les lletres catalanes tampoc és cosa que algú pugui ignorar. Si més no, si féssim l'exercici de llegir-lo com si no sabéssim qui és, no caldrien gaires pàgines per adonar-se que és un sènior de la poesia.

I, alerta, l'experiència, en poesia, no exclou la mirada ingènua, la llambregada lúcida. Perquè el poeta pot elaborar reflexions morals de volada greu sense deixar per això de tenir la mirada neta i clara de l'infant. Hi ha una línia invisible en la poesia catalana, tornant als ecos, que va d'Ausiàs March a Ferrater, de Maragall a Feliu Formosa, de Màrius Torres a Francesc Garriga, i que consti que no parlo de binomis, sinó de figures més complicades, que tindrien potser només visibilitat en una simulació, però que la poden tenir a la nostra oïda sense necessitat de construccions virtuals, aquesta línia que fa que Garriga sigui possible.

En un Ragtime marcat per patrons iàmbics inapel·lables, amb deliberades irregularitats, amb decasíl·labs martipolians de dicció contundent, el poeta desenvolupa un discurs de densitat singular en què els grans temes van apareixent apuntats, d'una manera, si se'm permet la pedanteria, contrapuntística. En moviments rítmicament sostinguts, arribem a un dels punts àlgids, el gran poema llarg del llibre, sota advocació virgiliana, en memòria dels pares, amb la casa com a centre de l'existència i del tempus fugit.

(Víctor Obiols. "Tinc les paraules que em mereixo", Ara Llegim, 14 de setembre de 2011, p. 36)

* * *

Per dir que Ragtime de Francesc Garriga Barata és un llibre en què el jo poètic reflexiona sobre la vida i la poesia, i sobre la relació que s'hi estableix, no caldria tacar ni una pàgina de qualsevol revista d'estudis i ¡ d'actualitat literària. El lector avesat a la poesia, en general, i el seguidor de Garriga Barata, en concret, sap que, en bona part, el gènere i l'obra del poeta vallesà es basen en aquestes reflexions, perquè, com va escriure Nabokov, «en cert sentit, tota la poesia és d’orientació: mirar d'expressar la situació pròpia respecte a l'univers abraçat per la consciència és un impuls immemorial». Dit així, sembla que Ragtime sigui un llibre de poesia més, un de tants que es publiquen en el nostre territori –i que no es llegeixen. Tanmateix, el darrer títol de Francesc Garriga Barata, lluny de reproduir els llocs comuns de la poesia, contribueix a enriquir el panorama de la literatura catalana actual amb una veu madura, serena, sòlida i coherent.

[...]

Garriga Barata és un poeta de creació lenta i publicació molt espaiada. Ragtime és un graó més en una obra contínua i complementària. El graó des del qual el poeta contempla l'existència amb la seguretat de l'experiència i s'encara amb la mort sense por. L'autor ha reconegut que es tracta d'un volum que ha gestat i reposat menys del que és habitual en els seus textos —segurament a causa de la insistència editorial—, i aquesta precipitació es nota en algun punt; tanmateix, no desvirtua el conjunt, que té la solidesa i la contundència pròpies d'una veu madura —que no convencional— i amb ofici.

(Oriol González Tura. "Francesc Garriga Barata: Ragtime", Els Marges, núm. 96, hivern del 2012, p. 127-128)