—El seu últim llibre arrenca amb la constatació que el més difícil és recuperar el temps i tot el que desapareix: "el que és lluny és tornar".
—Recuperar el temps, justificar-lo i reveure'l és impossible. Hi ha un poema on escric que els records no sempre són exactes i que és perillós obrir-los: "com serps s'esmunyen àgils riu avall / a l'aiguamoll de la memòria". Una mica més endavant hi escric: "sempre en surts malferit, dels records". He arribat als 80 anys. A partir d'un moment determinat faig un tomb en la meva poesia. Deixo d'anar al darrere de l'estètica per esbravar-me amb mi mateix i treure fantasmes de dins. Hi ha una voluntat d'exorcitzar-me, d'alliberar-me. No pretenc canviar ningú: parlo des de mi.

—Quan va arribar aquest canvi?
—Amb Camins de serp (Edicions 62, 2009), que va passar una mica desapercebut i m'agrada molt. Després va venir Ragtime (Labreu, 2011), que a mi em sembla una mica més fluix: és el que ha tingut més èxit, en canvi. En tots dos llibres parlo dels records i de la infantesa.

—A La nit dels peixos (Proa, 2005) es començava a intuir el canvi.
—Vaig començar a sentir-me incòmode amb segons quina escriptura i em vaig anar endinsant en un nou terreny. Els vells ens tornem egoistes i ens agrada més parlar de nosaltres que no del que veiem. En cas que ens decidim a parlar del que veiem, sempre ho fem en relació amb nosaltres.

—¿La relació amb el llenguatge és més fluida en aquests últims llibres?
—El llenguatge ha d'estar al meu servei. Al revés no ha de passar mai. Les paraules hi són per dir el que vull. Fins i tot podria arribar a escriure amb faltes d'ortografia, si al poema li convingués... La gramàtica, l'ortografia i la sintaxi s'han fet a partir de l'estudi dels autors. Per tant, l'autor és el senyor del llenguatge. A l'hora d'escriure, treballo sobretot l'exactitud: la paraula s'ha de cenyir al que jo vull explicar.

—Quan dóna per tancat un poemari?
—Cada vegada que ha d'entrar a impremta. Jo no deixaria mai de fer esmenes. Aquí ja n'he trobat. A la pàgina 119, per exemple, començo: "de mi a mi, / quin llarg viatge!" A continuació, on posa "que inútil sense tu, / sense un nosaltres", hauria de canviar el primer vers i dir: "que inútil sense un tu". Els poemes de Tornar és lluny han estat escrits a raig, però corregits durant tres anys.

—La sensació de sentir-se estafat hi és molt present, en tot el llibre: "el temps ha carregat / d'engany el sac dels dies".
—Sempre es descobreixen tard, els enganys. L'únic que em queda és denunciar-los. Em remeto a una època que es fonamentava en l'engany. Quan va acabar la guerra va començar el nacionalcatolicisme: anys d'església, cerimònia i encens. Jo estudiava als Escolapis, i tot estava prohibit. Fins que no vaig fer els 24 anys no vaig baixar del núvol. Les mentides, la por, el pes de les temptacions... aquests anys de la meva vida van neguitejar una manera de ser. Ara és hora de passar comptes, sobretot amb mi mateix.

—Va debutar l'any 1959, amb Entre el neguit i el silenci. Tres llibres després, amb Paraules cap al tard (1973) inicia un llarg parèntesi.
—Vaig deixar de publicar poesia perquè estava fora del món literari. Eren anys en què em vaig dedicar a l'ensenyament, i la responsabilitat m'impedia compaginar una cosa i l'altra.

—Va tornar el 1990, amb Els colors de la nit (Columna). Un any després va guanyar el premi López-Picó amb Setembre (Columna, 1992), i després d'aconseguir l'Englantina d'Or dels Jocs Florals amb La nit dels peixos, ara ha guanyat el Carles Riba.
—En dues dècades he publicat a Columna, Proa, Edicions 62 i LaBreu, per acabar tornant a Proa. Això és un desgavell: s'ha perdut el concepte de l'editorial que és fidel a uns autors. En aquest temps els poetes i els escriptors de contes han passat a ser de segona fila. Els premis recompensen millor les novel·les perquè s'hi pot fer més negoci. Ara bé, ¿costa menys escriure aquest llibre que una novel·la? Jo crec que costa igual una cosa i l'altra. Deixo un tros de la meva ànima a cada llibre.

—Per què no ha escrit mai prosa?
—Perquè no tinc paciència. Ni per llegir-la ni per escriure-la. En això sóc molt mediterrani. He dit alguna vegada que els mediterranis no escriurem mai cap gran novel·la de l'abast de La muntanya màgica, de Thomas Mann, o dels novel·listes russos. És perquè ens falta el clima i l'ambient. Quan fa bo, tenim ganes d'anar a la vora del mar... Els mediterranis podem escriure contes i poemes. Per què és tan bona, Camí de sirga, de Jesús Moncada? Perquè cada capítol és una bona narració.

—La poesia catalana ha canviat molt d'ençà que va començar a escriure.
—Al principi, la poesia imitava la carrinclonada de La ben plantada, d'Eugeni d'Ors. Llavors va venir la poesia de la revolució, i més tard, la poesia de la multiplicitat —podia venir de tot arreu—. Ara hi ha més gent que mai que escriu. No es té por de dir el que es vol, una actitud que em recorda el Romanticisme.

(Jordi Nopca: "Francesc Garriga: 'Deixo un tros de la meva ànima a cada llibre'", Ara Llegim, 23 de febrer del 2013, p. 44)