Guillem Colom reprèn el seu camí. Un cant de noble i llarga executòria: des del seu primer llibre de versos, Iuvenilia, al vol primerenc d'aquelles Àguiles, que a trenta anys de dis­tància generaren l'alenada èpica d'El Comte Mal, passant per L'amor de les tres taronges, De l'alba al migdia, Ofrena mística i Terra endins. Però el cant d'avui ens renova l'aire de totes les rutes del poeta, sense oblidar el bon regust de les Cançons de la terra, dring directe de l'Illa de Mallorca.

Perquè la poesia, i gosaríem dir l'ànima de Guillem Colom, és profundament, entranyablement terral. És més: la veu del nostre poeta d'avui és ben bé l'ànima mateixa de Mallorca. El seu llegendari, el seu cançoner, el seu paisatge, la seva història, el seu aire, els seus conreus, resten plasmats en l'encuny dels seus versos. Fins quan surt de la seva Illa, «roda el món i torna al born». El món de França i d'Itàlia li són només un camí d'enyor i de retorn al Born autèntic de la Ciutat de Mallorca.

Però no cregués ningú que aquesta fidelitat terral és un eixalament. El poeta té l'amplada de pit necessària per hostatjar-hi també les inquie­tuds universals. Les noves i les de sempre. Com l'autor clàssic, és home, i res d'humà –res d'altment i noblement humà– no li és extern. I és que ell és un clàssic dels nostres temps, format en el més pur humanisme, però amarat també de totes les sempre inèdites lluors mediterrànies. Un clàssic abrandat de flama romàntica, com la torxa olímpica en la mà d'un atleta.

Hi ha una secció del llibre que comença amb uns versos que són tota una divisa. En l'elegància que el poeta sap donar sempre al seu personal octosíl·lab, retrobem un ressò filial de l'«Excelsior» maragallià, que per sort nostra és encara el lema de tota una dinastia literària. Incrustat, però, en aquestes estrofes, l'eco també de l'afo­risme clàssic que tanta filosofia creadora tanca: «ARS LONGA, VITA BREVIS».

Sota aquests designis, els vasts dominis temà­tics del poeta no tenen fronteres estètiques que en minimitzin l'embranzida, segura i serena. El seu llenguatge ric i expressiu, saborós i musculat, ens dóna sempre la visió escultural, les tres dimensions de cada cosa. El poeta té així un do màgic d'evocació. Les seves al·lusions verbals tenen la força de fer dreçar les imatges corpòries davant dels ulls. Per això els seus versos obtenen una valor plàstica, en gràcia i robustesa, tan extraordinària.

(Octavi Saltor: "Abans que parli el poeta", pròleg a l'obra Pedrís al sol i altres poemes. Ciutat de Mallorca: Publicacions de l'Excm. Ajuntament de Palma de Mallorca, 1956, p. 9-10).

* * *

No és pas sense confusió, lector gentil, que t'ofereixo de seure en el meu rústic pedrís abans no posis el peu a la llinda del nou i graciós palau. Palau en el bell estil de Mallorca, tot delicat i primfilat –tu saps que en aquell màgic indret fins els turons tenen un punt de coqueteria, i les mateixes coves et sorprenen amb elegàncies d'alabastre–, i voltat de vells xiprers itàlics i de roses romàntiques de França, i de flors folklòriques portades d'indrets camperols, que et semblen ací més agençades per virtut dels doctes artificis de la jardineria. L'escut del noble senyor, com et vagarà de veure, és un Colom Volador, entre un llorer i un desmai, damunt una penya decorativament abrup­ta, i amb un fons de mar històrica i de cel versàtil d'abril.

Quietament protectores, vetllen, de la façana estant, les estàtues de la Fe, de la Terra, de l'Esperança i la Malenconia; escoltaràs en l'atri com gorgola una fontanella que amoroseix el clos d'herbei, florit de violetes, i diries que ella ploriqueja en l'ombra i que, tot just el sol se li atansa, riu darrera les últimes llàgrimes com una petita enamorada; en els intercolumnis adés et vagarà de destriar-hi un àngel lamartinià, adés una fada qui porta gerds i ribes d'indrets muntanyans inaccessibles, adés la presència assolellada d'una dolça noia de Provença, adés el numen somrient d'Horaci vessant delícies en la sàvia contentació en el poc ben assaborit, adés les singulars imatges que forma en l'aire la pols, tota recança, d'uns pergamins de Catalunya.

(Josep Carner: "Pedrís", prefaci de l'obra De l'alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 7-9).

* * *

Cal tenir sempre ben present, en examinar o jutjar la creació lírica de Guillem Colom, que el poeta fou l'últim representant de l'anomenada, i discutida, Escola Mallorquina. Mort ell, el 1979, l'Escola "ha travessat definitivament el llindar de la història". Aquesta filiació comportava, al costat d'uns mèrits –equilibri, serenitat, depuració lingüística, musicalitat, classicisme de to romàntic– que hom no li pot regatejar i que influïren prou decididament en unes quantes figures excelses de la poesia del Principat, certes condicions o particularitats, de caràcter permanent, que a la llarga havien de portar el sistema, massa clos, a un atzucac. Els seus cultivadors eren, els més, d'origen rural. I s'hi mantinguEren aferrissadament fidels. D'on la passió de l'Escola pel camp, pel paisatge, per la natura. Com Miquel Costa i Llobera, com Maria Antònia Salvà o com Llorenç Riber, Guillem Colom –ho subratllava Miquel Ferrà fa prop de quaranta anys– "només va haver d'obrir els ulls per trobar-se dins el seu món poètic". Nascut a Sóller, el 1890, descobrí de seguida els seus temes, les seves fonts d'inspiració, als cingles de Montnàber, als boscos i als tarongerars que volten la masia, a la vida pagesa "dins l'escenari de la vall paradisíaca". […]

No, el camí del poeta no és pas tothora un esclat de vida beata, còmodament actuada, ans un deuium iter; la seva edat d'or no és una fórmula per a nodrir les il·lusions i les ambicions quotidianes del pagès. Hauríem de parar esment, i potser ens n'hem oblidat massa, en la càrrega de malenconia, de desencís i de depressió que, ja des dels seus primers anys, i no solament en hores tràgiques de la seva plenitud –reflectides sobretot en "Neu al cementiri", de Primavera d'hivern–, s'abat damunt la poesia, una mica pertot, de Guillem Colom. Tan aviat és "l'enyor del passat" que l'angunia com se sent "las de tants desenganys", de "tants de somnis morts eternament", i es refugia en "la gran delícia incompresa / de fer-se vell a poc a poc". L'accent de l'elegia va colpir, de la joventut a la vellesa, les seves experiències de la realitat humana, per bé que ell sabia dissimular-ho externament amb unes inesgotables reserves d'asserenament, de benvolença i d'humanitat sana, contagiosa i juvenil. Quina tràgica ironia traspua el sonet "Al meu ¡ seient"! Són especialment colpidors, en aquesta llarga línia elegíaca, els seus poemes extrets, a França, d'unes impressions de la Primera Guerra Mundial, en De l'alba al migdia, i, més tard, les al·lusions, no pas massa freqüents i potser distants, als estralls de la nostra guerra civil, en Ofrena mística i Terra endins, acrescudes, en "Les cabanes", per la sensació de les muntanyes, on "la llengua mare encara és lliure / del dogal que volgué fer-la emmudir".

(Miquel Dolç: "Guillem Colom, una vida votada a la poesia", dins de l'Antologia Lírica. Palma: Moll, 1984, p. 10-13).

* * *

No em proposo entretenir-me sobre el poeta. És força conegut. D'ell i de la seva poesia se n'ha parlat a dojo, car els poemes Àguiles i El comte Mal i d'altres ja han esculpit el seu nom al llibre de la posteritat. Tampoc no m'entretindré ocupant-me de l'autor escènic o teatral i em concretaré en aquest punt, on ha recollit un bon feix de llorers, a recordar l'èxit que obtingué al teatre Romea de Barcelona amb Antígona. D'aquest èxit, ell mateix en fa un reportatge ajustat a Entre el caliu i la cendra.

Jo diria que en prologar aquest llibre només m'he d'ocupar de Guillem Colom prosista, encara que un gran artista com ell tingui altres facetes temptadores de comentari, i que totes, a la fi, es redueixen al denominador comú de la poesia, al poeta. Nosaltres, al Principat, li diem "el poeta Colom"; tothom sap qui és, i que és mallorquí. Per això, una vegada que, per raó d'un greu conflicte social, hagué de prendre –fa anys– l'avió amb urgència per venir a Barcelona, una revista humorística digué simplement: "Colom, fent honor al seu nom, vingué volant de Mallorca...".

El present llibre sembla tot ell un mosaic compost de petites peces. Ací una peça és un personatge, allà és la pintura d'un lloc, o una feta, o una dita, però totes segueixen un ordre cronològic i un conjunt concepcional. […]

En començar a llegir les Memòries, us ixen al pas la serra, la vall i els torrents. L'escriptor us els descriu amb tant d'art que diríeu que els teniu davant els ulls. Després, els pares i les figures remarcables dels padrins i la cosina Maria Dolça, tenen un atractiu ple de l'encís que sap donar-hi el narrador. Tot seguit, ensopegareu amb la història pròpiament dita, puix que no tan sols hi ha esment de fets històrics, sinó de costums, de llocs i de tradicions que fan història. Per tal d'expressar com més exactament millor la impressió que m'ha fet la lectura, us recordaré aquell nimbe poètic amb el qual només saben revestir la prosa els grans prosadors. Anant llegint, arribareu a l'escola-parvulari i a la seva mestra, portats per pàgines nodrides de caràcter i de realitat.

(Joan Oller i Rabassa: "Pròleg" a l'obra Entre el caliu i la cendra: memòries (1890-1970). Barcelona: Pòrtic, 1972, p. 10-11).