Poble que sa llengua cobra se recobra a si mateix.

M. Aguiló

Glosador fou el meu avi, i glosador és el
seu nét: als meus, doncs, no faig agravi, no se me'n
pot fer retret.

Mes la cançó que s'estila és ben
diferent d'ahir: ara Marta ja no
fila a la vora del camí.

Ja no s'asseu de vetlada a la llar
de l'avior, ja no porta botonada,
ni percinta ni gipó.

La Musa flamant de l'hora
porta un coturn molt balder,
fa seus els costums de fora
i tot vestit li ve bé.

Els seus dols no plany ni canta,
fa cor amb qui l'escarneix,
acull el qui la bescanta,
i la seva sang traeix.

Però la llengua es eterna,
i, enmig del fosc horitzó,
alça ardida la llanterna
d'un passat ple d'esplendor.

Encén màgiques espurnes
dins el foc colgat d'antany
i treu d'ignotes cofurnes
l'or d'en temps de Carlemany...

Amb ella glosar voldria
las cançons d'en temps primer,
que d'infant encobeïa
i de gran no oblidaré;

les cançons d'una Mallorca
que voldríem despertar,
en lloc de la cobla eixorca
que ens arriba d'Ultramar.

Dicta'm, dicta'm, Musa mia,
dicta'm amb mots ben sincers,
les cançons de pagesia,
les dels nostres mariners;

la cançó humil de cada hora,
gustada en el dur jornal,
que amb la pàtria canta i plora
i és, com la pàtria, immortal!

Tan de bo ma cançó noble
fos el màgic tornàveu
que despertàs el meu poble
del son de plom en què jeu!...

***

Terra de nostres batalles,
terra dels nostres amors,
heus-les aquí, les deixalles
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida,
són esmicolats bocins
de la gran cançó espargida
als quatre vents dels camins.

-Càntics d'amor i de guerra
modulats a mitja veu-,
són les cançons d'una terra
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta
i al qui es riu del teu demà:
Poble que en sa llengua canta,
tard o d'hora reviurà!

(De Cançons de la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1947, p. 13-16).