"El teatre de la crueltat o cruesa, defensat per Artaud des dels anys trenta i que el va portar a la follia, no va acabar de triomfar als escenaris ni a les escoles, però s'ha imposat a la vida quotidiana d'una manera que fa por, perquè tant el segueixen els guàrdies com els altres, cadascun amb la seva idea. Artaud deia: "Mai, com quan és la vida el que se'n va, no s'ha parlat tant de civilització i de cultura. I hi ha un estrany paral·lelisme entre aquest enfonsament generalitzat de la vida -que és la base de la desmoralització actual- i la preocupació per una cultura que no ha coincidit mai amb la vida, i que és feta per a regentar la vida".
El marsellès, creient-se fracassat com a actor, es posà a realitzar el seu personatge cru i misteriós a la vida real, no als teatres sinó a casa, al carrer, on fos, tota l'estona i en tot el seu tracte amb els altres i amb les coses, i va ser catalogat de boig, i tancat i deixat anar no sé quants cops.
No aneu al teatre, passegeu-vos de part de vespre per la ciutat o pel país, dissabtes o dimecres, és igual, i hi trobareu vint-i-cinc mil tipus de follia artística de veritat, no actuant amb guió sinó amb visió, encara que sovint sigui la visió trencada del que ja no té res més. La penya dels negatius i la dels cadavèrics, els monòlegs de l'embriac, els artificis del pobre, l'hora de passejar dels esquizofrènics, la histèria o la resignació, a dies, dels desesperats que aguanten perquè no saben per quin motiu haurien de petar precisament ells. No cal suïcidar-se, germans, sembla que diguin, basta tornar-se bojos de veritat. Volem la veritat, la bondat, el paradís, però no el disseny del paradís sinó un jardí on càpiga l'ombra del maligne i el doble egipci, on es pugui delirar i cavar l'hortet, dóna'm la mà, ja sé que sempre demano però... dóna'm la mà.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 12-13)

* * *

UNA MICA DE PRAGMATISME, SI US PLAGA

Si mon atrevim a repassar el pas de la pura idea anarquista pel món de l'art, en lloc d'un article faríem un tractat o tota una enciclopèdia-espasa, ja que la bandera negra entre nosaltres ha arribat a embolicar el cos mort de l'home-déu dels revoltats en la cançó pagesa, que per cert és una cançó que després ha tingut un destí d'himne molt estrany, molt robat, i per altra banda els viciosos i podrits Sex Pistols també ens han definit prou bé l'eterna i antiga intuïció de l'anarquia: "c'est la seule façon d'être!", a pesar de l'oposició dels anarquistes professionals, que van estar a punt de convertir aquesta idea preferida dels esperits lliures en un club privat de mascles i femelles masclistes, racistes, imperialistes, autoritaris, estatalistes, espanyolistes, fanàtics, dogmàtics i beats. És clar que els anarquistes professionals no han sigut els únics que s'han oposat a l'anarquia, també li tenen por histèrica els partidaris del desordre, els membres de les organitzacions, els dictadors, els de la bòfia i alguns analfabets amb títol universitari.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 53)

* * *

"ELS ANALFABETS I LA MATÈRIA

Quasi tots els analfabets llegeixen algun fascicle de la història de Catalunya en fascicles, els resums de les pel·lícules del dia, les instruccions dels medicaments o la fantàstica i extrema literatura de les capses de mistos. Algun, també, alguna obscura novel·la. I alguns, més pocs, els grans poetes i els grans llibres. És així. No cal fer-hi res ni hi ha res a dir-hi. Quasi tots els analfabets discuteixen punts de dret civil, no ho dic per riure'm dels advocats, parlo dels analfabets normals de cada dia, de la gran massa de les classes analfabetes, tota ella feta de filòlegs. Entre ells nasqueren el pensament, aquest llenguatge i aquesta filosofia, però els costa prou admetre-ho. Hauria de ser a última hora i asseguts en un portal, per exemple. [···]
Entre els analfabets hi ha analfabets molt dignes que no et dirien ni el seu nom, i en canvi d'altres que saben signar i signen, incansables, pertot arreu, a les parets de les cases, a les portes dels cotxes, als vidres de les cabines, sobre els anuncis, als seients de l'autobús, però atenció, que per aquí ja entraríem al tema de la creació artística i és un tema que ens desartristeix molt. Si de cas a última hora, a un infant, perquè dormi. O encara més tard, en un portal, amb sa mare, perduda la prudència, descobrirem què penso i descobrirem què pensa. I després o l'endemà, entre la cendra, ja em serà impossible recordar-ho, perquè la cendra té una memòria molt selectiva. La nostra teoria artística és una mica artrítica, i els analfabets, de l'artritis, en diuen dolor, que és un altre càntic de la matèria, la sirena número u. La número dos plora i aconsola, i la tres és riure sol. I per damunt i des de dins d'aquestes tres, la sirena zero de la matèria no calla mai.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 60-61)

* * *

"PER QUÈ ESCRIC?

Per poder pensar, per no passar per ull, perquè no sigui dit, per arribar al pot de la confitura, per compromís, perquè sí, per ressuscitar els vius i els morts, per casualitat, per no perdre el fil, perquè estava escrit, per embolicar la troca, per elevar un misto cremat en homenatge a la universal estrella apàtrida catalana, per elevar la temperatura, per participar-hi, pe fugir-ne, per quatre pessetes, perquè no tinc cua, perquè algú bé hi ha de posar la cara i dir-ho, perquè si no no sé qui som ni què representem, perquè em foten crits, perquè m'estimen, per renegar de tot i de tothom, perquè tires la pedra i qui sap on va, perquè no pot ser, per fer-te companyia, per ara, per tota una sèrie de circumstàncies que no cal explicar, perquè ni el bosc ni l'asfalt no esborrin el camí de casa, per una mena d'insatisfacció universal, perquè he vist reflectits a un vidre els dits d'un vell que ballaven un instant damunt la porta quan entrava al menjador, perquè t'hi fixis, perquè no es pot enterrar la veritat, per escriure't i perquè tu me n'ensenyes, mira: llamp, llet, llot, llum."

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 75)

* * *

"L'ENXANETA

Quan l'escolà fa dringar la campaneta, els nens que es distreien amb la llum de somni que entra pels finestrals senten un trenc en la tristesa del ritual incomprensible dels adults capficats, crucificats a les necessitats de la vida. Però després sortim i anem a veure els xiquets de Valls i veiem com els homes, aguantant-se els uns als altres, aixequen un impressionant castell vivent, i a l'oncle se li humitegen els ulls. La força que els dies feiners és clavada a la terra del menjar, el diumenge es transfigura cap amunt i tots els nens, fascinats i sense perdre'l de vista, són l'anxaneta lleuger que s'enfila fins a dalt de tot de l'atreviment. Mentre existeixi aquesta alegria del xiquet enfilat damunt dels hòmens per saludar l'espai, els ocells, la gentada i l'alcalde, mentre existeixi aquesta serietat dels castellers que aguanten la llibertat del nen desafiant una de les lleis més dures, la de la gravetat, mentre la solidaritat enfaixada i encaixada ens doni símbols transparents com aquest del nen que engega la por enlaire als quatre vents transformada en victòria dels hòmens sencers i units, considerem que la setmana ha valgut la difícil pena de treballar els uns per als altres i tots perquè els nens pugin drets. És un monument perfecte a la vida, a voltes tremolós, a vegades cau. El més petit de tots hi ocupa el lloc més alt. Quan anem creixent, anem baixant. A baix de tot, la pinya, som nosaltres, el fonament, que ja som grandets. Al balcó vestit de festa, ben satisfet i afalagat, l'alcalde. Però les autoritats són febles i carnavalesques davant d'aquesta força tan seriosa i juganera, les autoritats s'han de sentir ignorants al veure aquesta pinya humana, coixí de caps i braços ajuntats per a elevar la mà del nen, per a construir l'exacta agulla del rellotge del temps antic que marca el migdia de la festa. La pinya som la terra viva. Els hòmens són el tronc del roure. L'enxaneta toca l'ala de l'oreneta, la vida aguanta, som.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 87-88)