Voldria ser capaç d'escriure això sense acompanyament i en forma de solo de trombó, per tal que d’entrada ningú se sentís temptat de llegir-ho (amb tot el que llegir comporta de processar, entendre, valorar...) i només calgués escoltar-ho, ni que sigui distretament. Si de cas, després, havent recollit al clatell el rebot de les vibracions físiques artístiques de l'aire, ja s'aniran transformant elles soles dins del crani en emocions que recorreran tot el cos i de retruc també afectaran el cervell teu, oh desemparat lector! El 'després' que ara fa un moment he dit de fet ja ha arribat, i ja ha passat, perquè era un 'ara mateix' disfressat de 'ja ha passat una estona' perquè es tracta de coses que vénen a l'ànima sense haver-se passejat pel cervell, més aviat podríem dir que se l'han passejat, en el sentit de driblat, i a la cervellera li fa l'efecte que li han arribat 'després', quan en realitat és ella que hi ha fet un pèl tard.
Aquí ara ve el moment en què canvio llestament i lleugeret, sense que ni quasi s'aturi la cançó i certament sense interrompre-la, el trombó pel fiscorn, que és més greu i més breu, i la frase es torna més fonda, la cinta del parlar es fa més gruixuda, l'efecte físic de les vibracions sonores sobre els ossos esdevé més perceptible, i s'intueix com si la música es volgués fer entreparenta d'algun gruny primigeni sense perdre emperò ni un bri de la seva riquesa insondable de ser musicalitat pura però en el fons ja t'ha enredat perquè el buf del metall és de paraula articulada, per bé que intraduïble, i a més, encara que la frase sigui breu i greu, ve tan de pressa i talment empalmada amb la d’abans i amb la d'ara que en resulta allò que se’n diu un moviment perpetu, i el que costa d’entendre només és com s’ho fa el músic per respirar, perquè el que és el desplegar-se en si del ritme i del fraseig ni s'entén ni no s’entén: se sent, i t'embolica tal si fos una atmosfera carregada amb mil i un avisos i rondalles i significats que no ens els sabrem explicar mai però el que sí que sabem és, emocionalment, comprendre'ls i sorprendre'ls, tu diràs, i és que es troben exactament circulant per la columna vertebral d'aquest miracle que se'n diu, en el bon sentit de la paraula, civilització, i hi són des de quan els homes van descobrir la camisa, la pinta, les paraules d'amor, l'olla al foc, els oracles, la xemeneia... i així fins al contrabaix, les ulleres de sol i la vareta màgica. O d'abans i tot.
Segons els més penetrants estudis futurs d'història antropològica de l'edat de pedra sembla bastant probable que el llenguatge articulat de les paraules aparegués entre els homes abans que la camisa de quadros. Amb la camisa llisa la cosa ja no és tan clara. Buscar, però, aquelles primeres cançons és inútil, és malgastar els esforços. Basta somiar-les, o imaginar- se-les, o sentir-ne. O llegir els poetes d'avui i fer la corresponent regla de tres coma tres tres tres tres...
I encara s'hauria de veure fins a quin punt el fracàs, alguna forma del fracàs, del desaparèixer, del perdre's, forma part de l'essència, del pinyol, de la poesia i de la música. Perquè la cosa que s'assembla més a l'art són les llavors, destinades a rebentar-se.

("Prop del paradís", El País. Quadern, 3 de gener de 2008)

* * *

Doncs hi solia haver tres tipus de papers a casa de la gent que a vegades escriu o que simplement de tant en tant apunta alguna cosa o esbossa algun intent de carta: u, els papers que van directament a les escombraries; dos, els que es guarden bé; i tres, els que es deixen a sota el llit o al fons d'un calaix i a la llarga s'acaben llençant. Ara amb la xarxa o entrexarxa la cosa ha canviat i tots tenim accés a les tres piles de tothom, hem perdut la vergonya i hem posat les nostres escombraries a l'abast de totes les mirades, som com aquell que fica la mà a les papereres del passeig a veure què hi troba, tots remenant a la immensa fossa comuna de la brossa de tots. D’un poema de qualsevol autor, ja no n'hi ha només comentaris fets per crítics o per estudiosos: ara en pots trobar fàcilment de redactats per lletraferits espontanis, per ignorants totals, per innocents autèntics, per disminuïts morals, per illetrats intel·ligents, per adolescents enyorats, per aspirants a no ser res, per psicòtics vocacionals... i alguns no són pas pitjors que els dels tradicionals professionals professorals, molts dels quals es podrien enquadrar perfectament en alguna de les damunt dites categories. Dels escrits que pesques enganxats a la xarxa de l'arrossegament electrònic sovint n'hi ha, com és lògic, puix que es tracta de contenidors d'escombraries, que te'ls trobes empastifats amb filets de plàtan i peles de figa amb retalls d'ungla retallada bruts de sang de tampons o esparadraps, a més de la pelussa enganxada provinent de la polseguera recollida en haver escombrat, a les cases que escombren.
Una altra cosa i que no té pràcticament res a veure amb les papereres públiques són els escriptors artistes, o sigui els poetes en el sentit més ampli de la paraula, en el sentit que Kafka és poeta: aquests escriptors poden tenir moltes manies (de si prefereixo un bolígraf negre de punta no gaire fina, o una llibreta de paper reciclat sense quadricular, o una cadira giratòria i que grinyoli força, i així) o no tenir-ne cap, però escriuen. En qualsevol civilització que es trobin, escriuen. Escriuen damunt d’argila, amb pinzell, en llapis, a l’ordinador o a dins del cervell.
Diuen que Llull tenia un llibrot de set-centes pàgines al cap, de memòria, tot sencer fins a l'últim detall, abans de començar-lo a dictar a l’escrivent del monestir on s'havia aturat a passar un parell de nits que al final es convertien en unes quantes setmanes. I el gran mag lul·lià Jordà Bru també duia l'ordinador a dins del cap i abans d'aixecar-se per a escriure ja ho tenia tot redactat fins a l’última coma. D’aixecar-se o d'asseure's, això ja no ho sé.
Un aforisme, un poema, una rondalla, poden estar perfectament acabats dins del cap del seu autor o inventor, no els cal cap altre suport, sempre que el dit autor no sigui mut, en el qual cas sí que li farà falta embrutar el pergamí, treballar l’argila tova o picar fort la roca dura. Si no és que prefereix gravar directament als espadats de la boca de l'infern atacant-los amb focs corrosius, a cavall d'una àguila i entre remolins de núvols negres, comWilliam Blake. O dibuixar els versos amb el dit damunt l’arena.

("Polsegueres i psicosis", El País. Quadern (Barcelona), 23 d'octubre de 2008)

* * *

Els països catalans avui podrien separar-se de l'estat espanyol, sortir de la unió europea i marcar una via original que molts països, especialment de l'est europeu, admirarien, i s'hi inspirarien. Ucraïnesos, croates, serbis, romanesos... veuen amb interès aquesta contrada que amb la seva talla comparativament petita ha sabut mantenir-se a través dels segles entre els poderosos aixafapobles que han estat la política francesa i l'espanyola. Maragalls, Papasseits, Rodoredes, Blais Bonets... a Irlanda o a Escòcia escriurien en anglès (Joyce, Stevenson), a Occitània en francès (Rimbaud, Artaud), a Sicília en italià (Pirandello). El viure cultural català dels segles dinou i vint és un model per a molts que ara es veuen petits entre les grans puixances demogràfiques del rus, l'anglès, el castellà i el xinès. L'embranzida que va de Llull a Gaudí, per dir-ho curt, la podríem prendre també de model nosaltres mateixos, que sembla que ens estiguem deixant esborrar just el segle que l'estat espanyol i els seus policies del pensament tenen menys força. Proposo sortir de la sagrada àrea de l'euro i agafar d'unitat monetària el diner i de subdivisió el ral, que torni a tenir sentit allò de ralet ralet... pica dineret!
Diuen que el negoci va contra el català perquè en castellà es ven molt més. Trista mentida: en una cultura i llengua de dos o tres milions de persones, com l'eslovena, es venen molts més diaris i revistes en eslovè que en anglès, per exemple. Però d'ençà del 1939, i de mal en pitjor, Catalunya ha entrat en una dinàmica destructiva (del territori, de la llengua, de les universitats, dels instituts, de l'arquitectura, dels camins, dels rius, dels pobles i de la societat), i aquesta dinàmica ens la volen presentar com una cosa imparable, un destí planetari. Però uns llocs reben la garrotada en unes coses i altres en altres. Moltes cultures europees de l'est, bé que pobres segons el patró capitalista, mantenen les seves cases velles, les seves tavernes del temps de l'hostal de la Bona Sort, la seva llengua al carrer i a tot arreu, les seves formes de vida i de relació, les seves botiguetes amb els seus horaris, en fi, el seu estil, la seva societat. La nostra, pràcticament ha desaparegut. I justament ara molts d'aquests països es giren cap a nosaltres a veure un poble europeu occidental que ha resistit com no han resistit ni irlandesos, ni escocesos, ni gal·lesos, ni bretons, ni occitans ni cap dels altres que es troben o s'han trobat sense estat propi.
La rectitud esplendorosa de Llull, l'aspra força de March, la poesia de Maragall, la saviesa apresa a mastegots de Rodoreda, els ullets cínics i penetrants de Pla, els aforismes de Fuster... es traduiran al serbi i croat i a l'ucraïnès abans que al castellà i al rus, cultures editorialment enormes, ofegades sota el pes dels seus grans èxits de vendes. De vendes, sí, però de res més. Ja se sap que el sexe mou més pasta que l'amor. Però és perquè l'amor no intenta competir-hi: va per un altre camí, pel seu. Això és el que hauríem de començar a fer els països petits, estimar-nos entre nosaltres i deixar la prostitució i la pornografia de l'art als grans imperis.

("Poetes contra policies", El País. Quadern (Barcelona), 14 de maig de 2009)