"estan totalment sonats,
i van traginant aquest pes
fent veure que no passa res,
són persones grans, és a dir,
que les coses que els fan patir
se'ls transformen en pura neura

que s'amaga i no es deixa veure
mai tal com és, són nens petits
que dissimulen, reprimits
fins al punt d'oblidar la fruita
verda, madura, crua, cuita,
tant la que som com la que fem,
car tots els sers vius fabriquem
algun tros de cosa que es perd,
un regal descarat ofert
al nostre món que no té origen:
les plantes li donen oxigen
i un altre aire molt més subtil
que ens fa estar bé de maig a abril,
i el pomer pomes deixa anar [···]

i jo que et veig i veig la vida
que està fent la seva florida
qui sap per què ni per quin sant,
ara, si m'ho quedo pensant,
em sembla molt gran meravella
tot, del qual jo sóc una estella
que dic a crits amb veu escrita
que no! que no em dic Margarita
per pu-ra ca-su-a-li-tat
(si no és que vaig equivocat,
que ja pot ser) m'és ben igual,
tant se me'n dóna, tant se val,
l'única cosa que puc dir

doncs és que sempre sóc així,
ja no tinc cura, sóc aixís,
desafinat, i sempre a punt
de caure avall o caure maunt
de cara a mi, de cara a tu,
de cara a algú que se m'endú
per beure un trago de licor
o amb algun altre estil d'amor,
que... mig segon és mitja vida...
com quan la gent atapeïda
que omple l'autobús 28
que puja ple i baixa de buit
en aquesta hora de la tarda
d'un dimarts, quan la major part de
la gent torna a casa escurada
de l'alegria regalada"

(Del llibre La cosa aquella. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 54-58)

* * *

"és tan calent que no puc més,
com una almoina que se'm fes,
n'és tant, de fred, que l'escalfor
me la trec jo de la foscor
que tinc a dins entre els estels
de la nit negra dels fidels
al déu del qual ningú sap re
¿és un, n'hi ha mil, o cap, o què?
jo només sé que a negra nit
m'ha dit "perdut", "déu", "malferit"
entre els estels, espai endins
fins a la pedra dels confins
de l'infinit (dins del meu cos)
(al fons del pou) (al moll de l'os)
(estels enllà, on hi ha el cervell)
(el vent fa moure't el serrell)
(tu i jo i el roc que és viu i és l'ou
de tot volant pel cel) i prou.

(Del llibre La cosa aquella. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 69)

* * *

5. Un aire

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,
et guanya les boles,
fa ballar les portes,
tot perquè t'hi veigs.

Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 17)

* * *

10. Cosmogonia

Ja no podré mai més
arruïnar-me així,
nàufrag de soca-rel
esventrat, matalàs,

i ho veig, ho veig i ho veig
sense collir-ne res,
les cordes de saltar
que mouen l'univers

i la llavor que anima
la fosca entre els estels
és que veig com em mira
la que té el ventre ple

i tot ho sóc alhora.

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 22)

* * *

22. La situació

Recapitulem: mirant
la nit als ulls figuradament
del fons del túnel on al lluny
sents com s'apaga el ressò
d'una altra veu,
tot el sant dia assegut per terra
a l'aire dels barrots
mirant d'imaginar-te què fa
ara mateix
la gossa a dalt al mas, què viu
aquell ocell que et va mirar, vas
aferrat a l'arjau com un musclo
sentint la moixaina de la nit salada
que t'entra a dins per les escletxes
de la solitud imperfecta.

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 34)

* * *

30. Penjoll

Burxant-me la nit impàvida,
només impàvida amb mi,
no para de burxar-me, de buscar-me
les pessigolles més inoportunes
tustant-me l'esquena amb un morse
que sap que no conec.

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 42)

PRÒLEG

No sé cridar ni et sé dir re a l'orella.
Vull viure sol,
no respirar cap aire.
Caure ofegat als ulls que em miren.
Morir clavant les dents al teu genoll.
Que em miren fent servei a la foguera.
Posaré seny i em llançaré a les brases.
Després viuré
tot sol amb el teu aire.
I aprendré a dir
aquestes tres paraules.

(Del llibre D'equivocar-se així. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 11)

* * *

ACER

Tocar la terra seca de la terra
va dar-me un toc ort de corrent elèctric
i ja fa anys que tinc els pèls de punta
i que els ocells petits o grossos fugen escapats
quan em senten venir.

Per tant
(ja hauria d'haver començat així
quan em donaven el menjar a la boca
i jo ja ho intuïa)
li calo foc a la disfressa que se'm menja
i em quedo sense pell en acer viu

mirant de fer rostir quatre fesols
allà on tots els vostres camins es toquen
i ja no hi ha cap casa
perque tingueu menjar fet quan el cavall es cansi
(i em trobareu sota una mata
convertit en destral
i una destral és per a obrir camí
).

(Del llibre D'equivocar-se així. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 19)

* * *

25

Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.

(Del llibre D'equivocar-se així. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 40)

* * *

47. FETGE DE CABRA

Tria.
Tant d'amor i un somriure
sumen
l'adéu pitjor.

I tant d'amor i escopir-me
la perfecta presó.
Tria.

(Del llibre D'equivocar-se així. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 68)

* * *

"Canaris fosforescents refulgint als teus ulls i jo m'adormo, perdo els estrats? remunto i rompo el ràtil

DONEN DOLOR DE FRANC
AL BAU DELS ALTRES. I
ALES...

(Del llibre Canaris fosforescents. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 14)

* * *

"Quan escampi la boira que té
la capsa aquestes frases agafaran forma
i fluirà el riu!

VORA EL TEU CENTRE
HI HA UNA FINESTRA
A CENT PER HORA

(Del llibre Canaris fosforescents. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 22)

* * *

"Serà difícil, és tan segur que
ens n'acabarem sortint bé al final que
per tots els malsons humans! serà di-
fícil.

FINS ELS RAÏMS EM TREPITGEN

(Del llibre Canaris fosforescents. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 31)

* * *

"En la misèria falaguera de la
brossa, en la roba vella i el desordre
ufanós de la mansarda hi creixien
bolets, aranyes, teranyines i nosaltres,
d'amor i amor revolts i rugosos, era
dimecres.

REVIFANT LES
CREDENCIALS DE
L'AIGUA CLARA

(Del llibre Canaris fosforescents. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 36)

* * *

"Vaig avisar el xai que descar-
rilàvem però estava concentrat mosse-
gant-me la jaqueta de cuiro i em feia
mal el genoll o sigui que no va poder ser.

SEMPRE QUE PASSAVA
AIXÒ ERA O
BÉ DIMECRES O BÉ
ERA EN SOLITARI

(Del llibre Canaris fosforescents. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 42)

* * *

"Aquest palau blau que deia es deia la miranda
i era una casa
on havíem mig conviscut
els que no hi vivíem del tot però hi passàvem mitja vida
amb en Malvido en Pau Malvido que és un
que també ha tingut avi
un avi que és però també de tots
el que ha fundat tota la poesia
que havia de venir
que ha anat venint i que ara ve
i quan diem la poesia
no volem dir
allò dels poemes dels literats
sinó la carn
humana que hi batega
que hi sent que hi pateix que hi tot
a dins
i quan diem carn humana volem
dir
humana encara que sigui de vaca
i se'n deia la miranda
de la casa perquè era un mirador
era un gran finestral de galeria
rodona nens! i amb Barcelona
als teus peus
i el port i Montjuïc la mar i el cel
aquí davant o allà al fons, tant és.
Era el temps en què jo escrivia
la cosa aquella
que havia començat en una infame
granja neta
i altres coses
fent com si les
cridés a tota veu
a tota la ciutat
des d'aquella tribuna
quan no m'enfilava al Carmel
o a les tres creus del park.
La casa tenia un gran jardí
una mica deixat, molt bonic
com de mirall trencat
amb un pi grandiós sota el qual
poc després
vaig llançar-me a escriure
Sense trofeu
que és un poema lisèrgic
amb l'acció a les muntanyes
darrere l'Estartit
no sols el Montgrí de solitud sinó també
la part encara més solitària
d'entre el Montgrí i el Milà
que era el meu territori
de vertigen iniciàtic o prestigi eròtic
i amorós que tenia el terreny
si entraves a peu.
M'hi havia sentit més antic que la Mila que el Pastor que l'Ànima.
M'hi vaig ensopegar la pri-
mera dona de la terra.
Hi he sigut el primer home que veia el mar.
Hi he sigut àdhuc l'únic home de la terra
que marca amb quatre pedres el moment
en què comença tot.
Al mateix temps allà lluny allà baix
la plana el repertori amfetamínic
xuclada quasi seca però no
ni de bon tros resseca
amb els pobles Terroella
Vilcaire Sobrestany. L'última volta
que hi vaig estar
quan així iniciàticament es pot dir que ja no hi vivia
era amb una que és molt rebeca
de primavera en cotxe deixat
era diumenge en una
pastisseria de Tarroella vam comprar vi
dues ampolles
del més barat i impresentable que tenien
ens les vam beure al sol a l'ombra
dels arbres allà al centre maternal
conyí de les muntanyes
vora l'ermita."
Arran d'una paret hi ha un cementiri
de quatre pams -no exagero-
totalment ocupat per dues tombes
vés a saber quants anys i panys deuen tenir
el que sí que es veia modern era un trenc
una llosa era partida pel mig
tan gruixuda tan de pedra i tan partida
oferint-nos als ulls incrèduls
ossos humans vells nets pelats i alguns
trossos d'un crani.
I quatre passes més avall
entre l'estepa roja i la blanca
asseguts a la terra pura
jo i aquesta que és molt rebeca
érem feliços o potser o quasi
mentre callàvem i ens el bevíem
el pitjor vi que he tastat mai
una hora nostra de tots tres que érem
una, dona, dos, home, tres, món
i de traductor intèrpret el vi-"

(Del llibre Que dormim?. Barcelona: Edicions 62, 2002, p. 25-29)

* * *

"En aquestes latituds catalanes
sempre que es produeix un general
victoriós [per exemple en Pompeu]
podeu estar segurs que no és militar
que no pertany a cap exèrcit
que no té tropa
que no porta galons [ni gorra]
i en molts casos
que ni aixeca la veu fora d'algun moment
estrictament necessari i
llavors se sent, és el rogall fondo de l'avi
que fa tremolar els nens
perquè abandona sembla el seny o la mesura i els escridassa
amb senzillesa dient-los senzillament
"ep" o si el cas és més greu "que dormim?"
i no els espanta perquè cridi gaire
és perquè ho diu amb serietat absoluta
de tanta de manera i fins
a tantes fondàries que
fa que aquestes paraules tan senzilles
i tan elementals es converteixin
a les esbalaïdes orelles del nen
en un terrible jeroglífic i
indesxifrable
mentre en algun racó recòndit de
la sensibilitat
o de la quasi consciència
són una font privada inconeguda del plaer
per això jo l'escamarlà
de naixement m'he dedicat
tota la vida des que vaig aprendre
a enraonar cavil·lar sol enamorar-me passar por
tenir malsons en fi tota la vida
m'he dedicat
a córrer darrere les paraules aquestes
i de passada moltes altres
per mirar de trobar-hi i obrir l'aixeta de la font de tot el poble
la font dels safaretjos dels llençols de tots
sota el Pedró i a tocar de les Sorres
que encara que els franximands i els tedescs
els turistes els bàrbars i els olotins no ho sàpiguen
és la pitjor platja d'aquesta banda
però a la font del safareig de pedra
d'antiquíssimes línies senzilles barroques
neoclàssiques del mil set-cents i tants
hi ha una inscripció
gravada en traços rectes i correctes
la veu de l'avi vell o de la tia
parlant de tu a tu amb tots
els pobletans esdevinguts
així néts i nebots
de les pedreres de la llengua i de
l'escassedat d'aigua dolça
en majúscules i
sense més explicacions
SI OBRES TANCA.
Una gran llesca de pa i una anxova i tot un dia nens.
Una gran nau hermètica de ferro embarrancà a l'illa Mateua.
Hi ha quatre corbs marins parats al Cargol.
Fulles de faig voleien pels carrers.
Presideix de lluny la neu del Canigó.
Tiren el poble a terra per a tornar-lo a fer
tot de cap i de nou.
Abandono mula i mosques al marge
del Camí Ample i me'n vaig
volia anar
a aprendre la llengua dels primers homes
al Cau del Duc però
els passos em porten a ciutat
a més ciutats
orella atenta dreta
se'm va assecant la gola busco la veu
primordial allà on els homes
fan més fressa i la puresa al mig
de l'escàndol com tothom.

(Del llibre Que dormim?. Barcelona: Edicions 62, 2002, p. 39-44)

* * *

"tal com consta als llavis de cirera
la casa de la biblioteca es va inclinar
bullia
i doncs
cada vegada que es materialitza
un detall és un detall d'una catedral
diferent o d'una vella fàbrica di
ferent abandonada vora un petit
barranc suburbial on trona una
barra de ferro arrovellada i torta com
se m'arrià
així funciona el cervell de la
+memòria de bon matí
un desgavell de tòria
i en la sonsònia sona
un cascavell de boira
l'altre replica que era un estrip
s'ajupen
per esquivar planeta enorme
que els despentina
durant sis hores
o havien dit sis hores diàries
d'ònix i
minus culs crits talls
d'aigua dolça
-a l'abordatge?
tots dos tremolen de no
tremolar
es produeixen uns camps mag
nètics que pugen a la barca
no t'aboquis tant fill xap
i foren de sobte i
sembla de sempre
en un racó discret d'un
món nou d'un món altre
ben nou per mi i vell per ell
érem tres
o quatre jardins
al telèfon
xerrant maries érem
tres o quatre mules soles
xafardejant al telèfon
d'un altre món
amb un nom nou
fent com te la fem
d'eugues d'exposició
tot el que no sabíem tant que
feia l'efecte que no ho havíem sabut
mai
tot el que no sabíem tot
el que no havíem mai sabut
s'aconxorxà
a fi de fer-nos
caure en l'error
que hauríem pogut evitar
que havíem fins aleshores estat
podent evitar sols amb un
mínim
grademillet
que bé sabem
del que sabem
però aleshores fórem
tres o quatre emissores
locals
fent-se la competència l telèfon
sempre ocupat quasi
sempre he aspirat
sempre he somiat
ser quarts d'una
alguna vegada
ho aconseguí quasi sí"

(Del llibre Uh. Lleida: Pagès, 2008, p. 15-18)

* * *

"mig tu i mig jo i
la magna res
que exercí si
no s'adormia
i àdhuc en somnis
un atomet ni sec ni humit
molt més invisible que els pensaments
ens arrossegà se'ns endugué
tant que ni vam tenir temps
de descomptar les estrelles
que va deixar enrere
de la nostra antiga terra i mar
del nostre planeta em quedà
enganxada als aixos salabrosos
de la gavardina
una estrella de mar rogenca
i a les butxaques
un gratonet vermell de plàstic
un antic comptador d'aigua
esgavellat
pel canigó
la bella i tosca lupa sense mànec
un càvec futurista
un parell d'interpel·lacions als lectors
llegidors meus
la força de gravitació atractiva
d'un sol àtom petitíssim en un buit
força extens
fou la tramuntanada més forta
que se't pogué endur duent
una estrella de mar als faldons
un paperet amb la recepta de fer
tinta simpàtica a qualtsevols traus
de les galàxies aprx. pròximes
i un càvec futurista
vi de roses
de grocs
d'aglans interestel·lars
mànec de fusta d'arbre
càvec de titani subterrani
vaig venir
a l'hora dels
i l'hora dels
i era quan les i ara guardí
a l'amagatall preferit d'un gat tímid
o sigui el segon replà
de l'escala de casa
o del bosc tan costa amunt de
castanyers
per on ens arribaren saltant
i botant baladrejant els braços
pengim penjam aquell grup de
turistes primitius que ompliren
la vall amb llur fera ferum de
torrar salsitxes i desaparegueren"

(Del llibre Uh. Lleida: Pagès, 2008, p. 25-26)

* * *

"el bronze esdevé
ozó en els cables de l'estació
de tren
sensació metal·loide o bé
metall sensitiu
esdevingut carn de gallina a
la velocitat de la llum es propaga
la campanada campana endins
enfora a la del so clar
el so mor a la llunyania
exactament mig quilòmetre
enllà d'on s'esborrava
la carretera de l'abocador
els viatgers que sobre
passin aquest punt
es tornen randes
comptadors d'aigua
confitures
urbanitzacions de cartes
de navegar guardant un trumfo
per a la pròxima partida
però el ferri era espatllat
tenia els otaris plens
de porres en pólvors
semblaven torrons
focs artificials de marsapà
cavalls escamarlats a la vora
de l'estimball sobre l'adriàtica
dels teus ronyons
hora sí hora no fins
la rosa-si-xorà-no en fugia
per la parròquia de l'estanc
va ser molt comentat
diu vindràs oi
cervells eixarrancats sobre el rosa
el bon càndid rampell no se'n
feia el càrrec ni
en quatre pintallavis
guixant-li alhora
tots els horitzons del seu esperit
retrovisor
a la punta de l'ala
se t'ha enganxat un ou d'arna
que conté com si res dotze campanars
de dia i de nit
una sola picor"

(Del llibre Uh. Lleida: Pagès, 2008, p. 61-63)

* * *

"no importa on fondegis el pedral
rata medusada
pop sobresaltat en
son filosofar
d'ésser mils éssers altres en
cara i encara
rumbs rumbejants
sense roms roms
barques estacionades
fileres de peregrins es
devingudes glòria
salpetra
ara blat ara eufòria
gran sala humida amb projectors
movent formes lluminàries
sóc la nit del bosc arran
de l'autopista
carreres de cavalls
són son propi premi
la torta que fa la branca
és el seu propi premi
el ratolí embabauat també
essent visible
ésser invisible
i aleshores ai i aleshores oi
tota l'entera escala dels éssers
rossinyoleja i això ja és el
seu propi premi balla la taràntula
que les vàlvules et seran netejades
palangreja i això
on sigui
sigues marc de finestra que
s'aboquin
en bona disposició d'avi cústica
i de lluor o el cas
de rascar terra o el
cas
del rebomborinot de vent que va
arribar a guiar-te
no pas per sempre sols
en un viatge d'una
sola etapa
feta de pressa
sense parèntesi i sense estar
entre parèntesi
tanca parèntesi
obre els ulls i
punts suspensius
la roca vora el riu
la cova
la salamandra
el forat del pany de les entranyes
de la terra
la mort absent precisament
allà
una brillantor extrema de sol
en un sol punt
la pedra vora el riu
t'hi enfiles
obre els ulls i
voles
ets en una llunya
galàxia altra
pareixes has parit
bategues
el glop d'aire que et guiava
s'ha esfumat
però ja et va ser bon arri ja
i el cas de l'empleat
que va deixar la trista pirateria
del seu ofici
i es féu pirata espiritual
prenia apunts del cors restituïa
l'or a la terra
menjava quatre fideus i un musclo
sempre debategant-se amb la
sobrietat mentre pensa en
una altra cosa més important
sense ofici en l'ofici d'inventar
a cada pas un ofici"

(Del llibre Uh. Lleida: Pagès, 2008, p. 90-93)

* * *

"de cartó pedra llauna tot
és més car i més gratis
que vendre-se l'ànima
és quasi bé més llarg
que perdre el paradís
més profund i més alt
que'ls déus fent comèdia
i més clar feliç i content
que anar doncs passejant
tranqui lament sense sím
bols ni sense símboles
només que bé només que
tot són errors i tot és
un error però el dibuix
sembla idèntic a ment
tot un dibuix correcte
és el bell mateix que li
passa al poema al món al
fred i a tu i a mi també
mig mig
que som el dibuix
bo i alhora el dels
set vegades set
errors o vuit sempre
sense saber si els
errors són erronis o, bé,
si són les correxions que
no són cor rectes pots
triar no triar n'ets
àrbitre lliure"

(Del llibre Uh. Lleida: Pagès, 2008, p. 166-167)

* * *

VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc
punyals de coloraines
clavats als troncs dels pins
cridant venjança!
Ben lluny s'emporti el crit
la tramuntana.

Avall, camí del mar,
la terra es fa més aspra,
hi ha marges recremats
i una barraca,
i els dos dragons gegants
guardant la cala.

I el boig ferit de por
s'asseu arran de l'aigua
fent rigalets, amor,
amb pedres planes
que fan sis o set bots
i santes pasqües.

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 13)

* * *

TU RAI

Tu que saps el mal de riure
quan no res no et fa cap gràcia
i el viure no et deixa viure
-cago'n la divina acràcia-
tu rai
no te'n curaràs pas mai.

Tu que en cada gest expires
i et mors a cada paraula
i et cremen totes les pires
-cago'n l'últim cap de taula-
tu rai
no te'n moriràs pas mai.

Tu que regales la vida
a qui et porta la contrària
-beneït per beneïda-
-cago'n l'hora solitària-
tu rai
no te'n salvaràs pas mai.

Tu que et queixes i rondines
carregant la culpa als altres
mentre escups i els elimines
-cago'n tots i tots nosaltres-
tu rai
tu no en respondràs pas mai.

Tu que passes i m'espies
lladregot de cantonada
robador de fantasies
-cago'n l'ombra venerada-
tu rai
tu no em fallaràs pas mai.

Tu que vas d'en mica en mica
fins més enllà de no gaire
tot i que tot se't complica
-cago'n el déu renegaire-
tu rai
tu no ho deixaràs pas mai."

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 21-22)

* * *

FERRO GUERRA CORRE CANYA

Cada paraula
m'estripa un tros de vida
amb cada estrip
em faig més poderós
com més poder
més m'arracono i ploro
com més m'amago
més em sorprèn divendres
les seves mans
i els ulls que m'endevinen

BEURE CAURE RIURE PLOURE

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 50)

* * *

NOU POETES

L'estadística, el cel nou,
el cel nou vol nou poetes,
una creu i un rovell d'ou
ben servits, amb candeletes.

Nou poetes: el darrer
diu el centre de les coses:
"ets un arbre de carrer
i ja saps a què t'exposes

però potser viuràs més
que el punyal d'aquests pneumàtics"
i se'ns penjà i ai, només
queden rictus matemàtics

i els poetes? el segon
enfilat dalt d'un armari
contempla el melic del món
rosegant un diccionari

però al rebre els cops de pal
d'escombra que li propina
una criatura, mal-
parla de l'aspirina

i del mal de queixal, quan
el tercer, a primera hora,
la punta de l'ala arran
passa ocell que riu i plora

i no parla gaire bé,
això ara ja no importa
car l'excavadora ve
i se li emporta la porta,

sort que el quart l'ha acollit
amb un contracte que vibra
i l'assenyala amb el dit
i amb la veu toca la fibra:

"sempre més tremolar has
de poc conegudes febres
i amb els sols que sortir has
faran viure molts pessebres"

"...si amb el número dels cecs,
diu el cinquè, coincideixen
les matrícules dels becs
dels dos ulls que tant pateixen"

i plega el diari, trist
de la veritat, no trista
en el lloc més imprevist,
on no hi ha cap periodista,

mentre el sisè mira avall
i no veu la camamilla
que li creix de cap-per-vall
cap al forro de l'armilla,

va parlant al seu costat
amb algú que l'acompanya,
parla com un ós cansat
amb grunyits i estranya manya

i en el fondo d'un barranc
el poeta number seven
implora gotes de sang
als desventurats que reben

per les orelles la mort
per fer-ne una causa santa
però es posa a ploure fort
i peta de dents i canta...

passa el vuit amb avió,
va tocant una campana,
toca el vuit l'acordió
mar endins en palangana

navegant entre el reflex
dels rossinyols de mercuri
que s'obren amb espetecs
tan petits que fan murmuri.

Al mig el número u
amb el dit índex i el polze
aguanta un rovell d'ou cru
rodejat de cops de colze."

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 56-59)

* * *

CURACIÓ NATURAL

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 63)

* * *

PER A UNA DANSA

Frankenstein de cantonada
disfressat de papagai
insensible i susceptible,
t'enlluerna un plàstic negre,
bossa de brossa oblidada,
el sol que enfila el carrer
et carrega anys a l'esquena,
dus la ganyota posada,
ja no saps quant de temps fa
que no pots saber qui ets
sota la seda estampada
de rínxols i de clavells
exaltats -com els xisclets
del paó en mal de femella-
per un sol que qui en vol més?
carda un sol que val calés!
cony de déu, déu és sa mare,
quina llei diu que ara calli?
ruixa vella i mentidera,
sac de nervis sense ritme,
tens el destí maquillat
com una actriu que declina
sense haver-ho mai estat,
poca pena embolicada
de falsa pena sentida,
porta tancada per dins
i per fora hi ha escrit "ine",
ets frankensteinment bonic
i francament frankenstein
per molt que facis la cara
que fas de joguina cara
si per dins tot et patina,
se t'acaba la benzina
i a sobre dius que ets poeta
com si et diguessis alzina
i no saps on tens la dreta,
d'això en dèiem fer pastetes,
la destra se't fa sinistra,
no hi ha vida sense febre
de rosa, de gris, de negre,
de gallet gallard petit
que ompliràs de salivera
i altres sucs que no te'ls dic
amb un ritme d'olivera,
de pi blanc, de metralleta,
de rompre el dibuix del cel
com la sagrada família
que crida els déus, que vindran
dels espais amb una barca
de quatre pams i remant
i entraran pel parallamps
engolint llamps i llampecs,
anelles d'una cadena
de flors i de ganivets,
de somnis mullats de xones
i de cigalots ben drets:
desperta'm!

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 89)

* * *

8

Jo ja no sé com dir-te això,
hi ha algú que es mor, hi ha algú que neix,
hi ha un somni que ens pot impregnar
i un somni que es pot practicar,
no som un ni dos ni el mateix,
si tu et fas tu jo em faig més jo,
i al cel hi podem arribar
si hi enviem, no per correu,
el somni nou, galifardeu
que no l'ha parit mai ningú
perquè tu i jo només ho som jo i tu.
No va de res, va d'això, ja ho sabeu.

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 119)

* * *

JA NO S'ESTÀ SEGUR NI A LA PRESÓ

Rera la nuca del televisor
un gran desert de solitud prospera
i ho cobreix tot i acaba just darrera
del teu clatell de telespectador:

la TV calma qualsevol dolor,
la TV cura qualsevol fal·lera,
la TV té esperança i sempre espera
argumentant 'podria ser pitjor'.

Imagineu-vos que -a cops de pic
i pala i foc i flama i soldadura-
el bell, sagrat i extens desert antic

fos dominant tot ell a la mesura
dels serus humans: doncs res, un simple clic
i a casa i de colors tens la natura.

No et miris el melic:
pagant poc més t'adormiran imatges
de terroristes que es torren a les platges.

(Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 13)

* * *

SONET NEGRE

El primer cop que et tinc entre els meus braços
fa fred. Sense adonar-me'n, ple d'amor,
sense voler, desfaig el teu error
de boja i d'ignorant dels propis passos.

El segon cop, anant cap als teus braços,
mon coco veu l'amor, nega l'amor
dient 'nen, corre, fuig, és un error'
però els teus pits fan d'imant dels meus passos

i el tercer cop hi ha llum entre els teus braços
i caic al pou tenebrós de l'amor
i sóc l'horror, sòl meu, i em dic error,
el pas més alt dels teus esperant passos:

mig-estiu i migdia, quan el sol
filustra el seu cor fosc al fons del pou.

Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 22)

* * *

SONET AMORÓS NÚMERO PRES

Volies ser poeta sí però't
costava massa seny i massa fred.
Llavors llevares l'àncora amb un got
fins a trobar la set i una paret.

La guerra a mort la va plantar la set.
A la paret li veies un escot,
un parell d'ulls i un gest que tot t'ho pot.
Llavors vas enyorà agantat-te dret.

Sempre de cara a la paret has dit
que vols viure i morir i amb gana has dut
mans, dents i llavis de desposseït,

mans, dents i llavis de menjar mamut,
mans, dents i llavis com un crit de mut,
mans, dents i llavis al coixí del pit.

Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 43)

* * *

SEM

Som l'únic animal que no s'agrada
i l'únic déu que trenca allò que toca,
som el malson de la profunda roca
i aroma de gra mòlt, llavor sagrada

que el motllo se'n trencà, de menes rares
ja no se'n fan, som la darrera antònia,
som son incomprensible, som sonsònia
i rondallístic parrupeig de cares,

som mariners pagant del llac dels ànecs
i vermut amb olives a la vostra,
som el botó d'una improbable mostra
i l'eina que va sola, sense mànecs,

però hem après a dir no passis ànsia...
no t'hi capfiquis... si no té importància...

Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 54)

* * *

QUASI DEL TOT

Quasi del tot deseixit d'aquest segle
la gràcia està en el quasi quasi sempre,
ja no em fa mal cap ceptre ni cap sexe
perquè el dolor terrible em trenca sense

afectar gota l'arribar del vespre.
Ja no em fa mal, i en tinc, el mal de ventre
i no estic presumint de fort de fetge
sinó que ja no em ve d'uns graus de febre

perquè m'estic enamorant d'un repte
amb mi mateix, que em vaig deixant enrere
quasi del tot expulsat d'aquest regne:

sense necessitar ni déu ni temple
et puc donar l'amor i et puc entendre,
no vull res més, no et vull a tu, i entén-me.

Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 62)

* * *

AL LABORATORI

al pare

Retortes, alambins i becs de gas,
vitrines, tubs d'assaig, efluvis àcids,
i les bombones amb els seus manòmetres,
i laberíntics monuments de vidre

per on circulen cada dos tres dits
disciplinants bombolles de no gaire
volum, plenes de bona fe,
i bates blanques, dits esgrogueïts,

el sol als finestrals, gràfics, escales
de diferents mesures graduades,
i els líquids líquids bells, líquids magnífics,

i els enlluernadors colors dels líquids
liles, vermells, blau cels amb puntets d'or
i veure com es mesclen, com canvien.

Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 91)

* * *

TOMBA DE MALLARMÉ

Nimfa de aigüera
F. V. Garcia

Mort i precís, real i vil, esborra
lo caragol pel lliri que s'esmuny,
senyal en els cabells de vella gorra
i en cromo dibuixat el grop que gruny,

la boca a la botella que s'amorra,
el sol de maig que arriba el mes de juny,
sermons sagrats en boca de cotorra
i un mossèn cinto vist de no tan lluny.

Les nimfes han fugit a cops de porra
i el faune és abatut d'un cop de puny,
paquets buits de tabac omplen la sorra
i l'irreal més vil raja i retruny

en eixa crosta trista de la terra
on pensa mal tothom i tothom erra.

(Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 109)