En unes altres circumstàncies la condició d'"escriptor de culte" d'Enric Casassas seria un bon bagatge en l'hora del seu accés al circuit de l'edició comercial. Un llibre extraordinari (reeditat ara sense dibuixos ni cal·ligrafia: "La cosa aquella", Druïda 5/2, 1982), alguns articles esparsos sobre la psicodèlia i la rumba, sobre Pascal Comelade i Fages de Climent (publicats a les revistes Discòlic, de la mà de Mingus B. Formentor, i Lletra de Canvi), i un seguit d'intervencions en els marges (com a rapsoda dels seus propis versos, com a -usant el terme del mateix Comelade- "autèntic músic no professional" i com a col·laborador d'una sèrie de publicacions marginals d'escassa distribució que s'inicia a finals dels anys setanta a Barcelona amb Muerte de Narciso i a Menorca uns anys més tard en la primera època de Druïda) bastarien haver atret l'atenció dels especialistes, si els especialistes haguessin sabut mantenir al llarg de les dues darreres dècades la competència que se'ls atribueix en referència a la singularitat i el relleu de l'escriptura.
Ni tan sols la dedicació continuada a la traducció i a la correcció (que aprovava diàriament l'autor als seus intermediaris potencials) ha servit per aixecar el camp: com si la literatura d'una època de penúria es refugiés en les activitats menys vistoses, en la signatura aparentment més irrellevant del traductor (penso, per assimilació, en el seu amic i editor de Druïda, Víctor Compta, i, per proximitat, en Mingus B. Formentor, traductor abans de l'inici de la seva carrera de crític musical, amb el nom de Domènec Berguedà). Com si a l'escriptor li estigués vetat l'accés a la maquinària de l'edició (que es correspon històricament amb la del periodisme) i només li fos donat de circular espectralment pels despatxos on transmigren d'un cos a l'altre els impostors. La rotativa simbolitza aquest univers de repetició com la manufactura serveix de fetitxe del mite de la fertilitat dels mitjans alternatius (una rotativa adquirida de segona mà per un quotidià de Barcelona quan va iniciar la impressió en color havia servit anteriorment per l'edició pornogràfica).
Inèdita funcionalment fins a la dècada dels noranta, l'obra d'Enric Casassas representa un testimoni excepcional del període de la seva producció i compareix amb una singularitat que ve donada, sobretot, per la indefinició dels seus referents. En un article publicat al número 23 de Lletra de Canvi de novembre 1989 dedicat a la psicodèlia ("El cristo de les drogues") l'autor donava alguns indicis per a la interpretació de la seva obra des de l'experiència de les drogues psicodèliques i de la trajectòria de la darrera generació de l'antifranquisme (el que Casassas anomena l'antifranquisme psicodèlic, del qual "no se n'ha parlat però ha deixat marques molt decisives que avui en dia són totalment subterrànies"). Casassas es referia a Frank Zappa, a Timothy Leary, a Lezama Lima, a Vinyoli, a Ferrater, de qui descrivia un únic encontre en els primers setanta. [···] Des de la talaia, des dels observatoris del noucentisme pictòric i poètic, Casassas contempla el caos de la ciutat, dibuixa caramulls de construccions sense ordre, suburbis que ocupen el centre. Resulta curiós veure que aquestes figures, de muntanya a mar, s'oposen diametralment a les del costumisme (les imatges de mar a muntanya d'un Mariscal). On aquell situava una ciutat de perfil amb edificis singulars (en la prefiguració de la postal olímpica), Casassas -a qui interessa l'excrescència de l'organisme viu que és la terra- descriu la seva pura extensió, sense fites recognoscibles. El monument, en el darrer panorama de "La cosa aquella" (seguint aquella idea a què ens hem referit al principi de la supressió de les diferències entre el dalt i el baix, el petit i el gran) és un temple on se sosté un microscopi gegant que enfoca, damunt el seu suport, la lluna, de la mida d'un terrat. [···]
Itinerant, feréstec, indeliberat (malgrat l'exposició de propòsits de "La cosa aquella"), Casassas assoleix el millor d'ell mateix en l'eventualitat d'aquesta experiència amorosa, mirall de la precarietat de tota la vida. Les innombrables històries d'amor que apunten a No hi érem defineixen un estatut per a la creació poètica purament funcional: el del poema dedicat, que se situa en el grau zero de l'escriptura en vers. En contra de la retòrica dels professionals i els especialistes, Casassas pren l'expressió sentimental més primària i la retorna (al marge del seu folklore) a un estat de puresa. Després, a partir de la possibilitat que se li ofereix d'una comunicació immediata amb l'entorn, el poeta transcendeix el marc estricte de la confessió, i no es priva de cap registre. D'aquí la diversitat dels materials recopilats des dels anys setanta. Poemes motivats per les circumstàncies canviants de la pròpia trajectòria d'amors i amics ("dels ulls que miren, / també encesos, com se les piren / els falsos amics veritables / oblidats però inoblidables (i així cau la mitja llagrimeta / just abans de fer la maleta / de nou, salut, adéu, adéu, / germà de foc, fantasma meu"). I en l'avidesa de cosmovisió que s'anunciava en els poemes narratius i que ara es manifesta, sincopadament, en sonets que són instantànies. El corpus que resulta -descomptant les constants genèriques que hem enunciat en aquestes pàgines- conté els millors exponents d'un realisme poètic en què es reflecteix tota una promoció de creadors outsiders. Però també (el testimoni no preval sobre la inquietud que provoca l'extrema singularitat de l'obra) inclou versos i poemes exemplars, una riquíssima vena creadora que converteix Casassas en el més paradoxal dels escriptors dels marges. Destinat al reconeixement directe de l'artista popular en el mateix grau que als rituals de la submersió.

(Julià Guillamon: "La Gran Via de les altures", pròleg a La cosa aquella. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 7-16)

* * *

Diuen que sant Francesc d'Assís parlava amb els ocells. Santa Clara podria haver estat un ocell? De fet, a Ovidi, a Les metamorfosis, els homes i dones dels quals parla se li acaben transformant...
A Enric Casasses li ha passat més o menys el mateix: ha anat representant tota mena d'estats d'ànima ("En cada estat d'ànim hi figuren tots els estats d'ànim") a través de l'amor a dos, l'amor a un, l'amor a molts, l'amor a tu... repassant uns fets donats per ells mateixos ("que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments"), perquè, per una sola història (que acabarà bé, encara que serà difícil), va descarrilant-nos l'argument, que mai ha estat cap línia recta, d'uns temps vistos des dels cors flamejants, on hom treu l'aigua clara d'un mateix si s'hi agafa amb primavera o s'hi mor (per què em vénen al cap les tombes flamejants?). O sigui, que les coses són metàfores, imatges, vagament desxifrables però entenedores, i entrelligades per diversos fils comuns.
És indiscutiblement útil per a la comprensió de cada poema l'estirabot final, car concreta obrint lectures; m'ha agradat la idea. I és que resulta que el gènere dels Canaris fosforescents són poemes en prosa amb estirabot: petits poemes en prosa (com en Bau de l'aire, que al llibre no surt però hi ha el "bau dels altres") hereus directes del Gobelet dels daus de Max Jacob, no sé per on, però m'hi jugo el que vulguis que qui busqui trobarà.
A títol personal (a la nobleza le gusta espesa) proposo el joc, jo ho he provat després de llegir el llibre tranquil·lament, d'anar alternant una cullerada dels Canaris amb una del llibre Uh (Container, 1997), també d'en Casasses, perquè tots dos són d'època berlinesa i, sobretot, perquè el tren ("i el món trontollen però la vida no") de l'un m'ha recordat (i me l'he fet) el metro que contextualitza l'altre ("que es resumeix com un que en un microsegon en què el metro pràcticament s'atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal cridant-li uh a algú, i alhora té baixant de la font del gat enganxada al cervell"). El joc és divertit i, si hom és prou cabut, pot trobar-hi paral·lelismes (per hermenèutiques que no quedi!).

(Josep Pedrals: "Rails i més rails? (Entgleisung 1997)", Avui (Barcelona), 8 de març del 2001)

* * *

L'Auditori de Barcelona, o el Purgatori que diu aquell, ha estat okupat. Plataforma la cultura oficial i oficiosa Barna, aquesta caixa de llet simètricament apilada és l'escenari d'un dels esdeveniments més bellament estranys que he pogut veure des de fa temps: La tonalitat de l'infinit. Es tracta de la cantata escrita pel poeta Enric Casasses amb la música "inspirada, sàvia i vital" de Feliu Gasull i la força premenstrual de mil nenes i nens amb els pulmons plens d'aire cridant a cor què vols: Just arribada / ja estic prenyada". Des de principis del mes de maig, cada dilluns el Purgatori s'omple dues vegades amb els alumnes i professors dels centres educatius barcelonins que han estat preparant durant el curs aquesta mena de concert. Tot i que l'infern dantesc té sempre penjat el cartell sold out, el passat 21 de maig em vaig encabir dins el càusticament inacústic Auditori. A l'escenari, el mestre de cerimònies Josep Prats movia el seu ceptre com un druida extraient el vent del cant dels infants. L'orquestra de cambra al centre i descentrada la mezzosoprano. Al darrere, pels costats per tot arreu la jovenalla, les claus i els vòmits dels pares que retroben l'amor al desert del matrimoni, si no rondina el mòbil ni sona el nadó, o viceversa. A primer terme els escollits amb veu d'ocell amb el nervi ben temprat i al mig de la centrifugadora nebulosa de l'infinit, l'il·luminat versaire: l'Enric Casasses. Després de la Crida inicial per invocar els esperits i "obrir l'ull" de la ment de la gent assistent, la Primera cançó demana breument que "l'amor canti", però l'amor cantarà més tard perquè ha anat a la font a omplir el càntir. Amb el Sermó de l’infinit el poeta demiürg enceta la creació del cosmos mitjançant les notes musicals, cercant, pas a pas, "la tonalitat de l'univers" i després de l'home i la dona i la fam i la filosofia hi ha l'art i la seva expressió més alada: la música. Ho saps? Sí, ara ho sé, que les galàxies són infinites i allà on s'estrafan les dimensions hi viu la poesia, allà "on s'acaba el meu jardí". Aleshores "la dama Gana i l'amo Amor" comencen el seu periple pel nostre món, amb el narrador borratxo entrebancant-se amb els músics i els nens i nenes li formulen un Enigma: Què som? I el poeta respon: "La veritat és una taula on posar-hi el pa i el vi" (recuperant l'antifilosofia vital de Francesc Pujols). El cor canta Ha fugit una estrella que es creia Peter Pan amb la tornada popular "Ai que el meu cor se'm nua / com un pom de clavells". El trobador i el guitarrista van passant pàgines en un crescendo espiral anomenat El forat del vent, que dóna la nota exacta de la filosofia de Lévinas i d'Heràclit: "En un sol àtom de l'ungla del dit petit hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà". I la llibertat en forma de gavina, o viceversa, fa un tomb pels Països Catalans, sortint de Mallorca, passant pels terrats de Barcelona i el mític Cap Norfeu, per arribar a Perpinyà. L'Enric treu els coltellets del sarró i acarona un Poema a mitges amb els nens i els dóna la mà i l'amor a Tres quarts en punt de sis i l'alba floreix i el poeta penjat del terrat declama que "L'amor ho cura tot i no et fas vell". I el trobador els regala La poesia, després de fugir amb la certesa que "l'infinit és la cara de la gent". [Dante i Virgili (1822), Delacroix: En Casasses i jo recorrem plegats les entranyes del Purgatori amb una bossa d'estraperlo plena de cavalls salvatges i els versos del tuareg Hawad. A la sortida hi ha la premsa amb ganes de brega. Periodista: "I els nens ja ho entenen tot això?". Polipoeta: "Més que els mestres!".]

(Joan Josep Camacho i Grau: "Una cantata de mil dimonis i una cullera", Avui (Barcelona), 12 de juliol del 2001)

* * *

"Hasta hace poco más de diez años Enric Casasses (Barcelona, 1951) era prácticamente un desconocido en las letras catalanas. Había publicado, tan sólo, en una edición limitada, unos poemas en prosa, La bragueta encallada (1973), y una bella edición manuscrita e ilustrada por el propio autor, en la revista minoritaria menorquina Druïda, de un largo poema en verso, verdadero viaje verbal y alucinante, titulado La cosa aquella (1982). Fue a partir de la segunda edición del poema La cosa aquella, publicada por Empúries en 1991, con un lúcido prólogo de Julià Guillamon, "La Gran Via de les altures", cuando Casasses empieza a ser reconocido y mitificado entre un núcleo reducido de incondicionales, amigos y lectores, que con los años se ha ido ampliando geométricamente. El mismo 1991, en el encuentro "Escriptura i combinatòria" celebrado en Reus con motivo de la presentación de la exposición "Literatures submergides", Mingus B. Formentor, que había coincidido con Casasses en las clases de matemáticas de Gabriel Ferrater, recordaba la "poética vital" del autor de La cosa aquella, entre la cultura popular, la cultura underground y la contracultura, como una mezcla de populismo, psicodelia y romanticismo. El caso es que, en pocos años, Enric Casasses ha ganado los más prestigiosos premios de poesía: Calç (1996, premio Carles Riba), D'equivocar-se així (1997, premio Ausiàs March) o Plaça Raspall (1998, premio Joan Alcover). Y, lo que es más importante, ha ido dando a conocer una obra poética extraordinaria e inclasificable que lo ha convertido en uno de los referentes ineludibles de las nuevas generaciones. Libro a libro, Casasses ha demostrado poseer un dominio único de la forma poética y de la lengua catalana, así como un conocimiento envidiable de la tradición literaria. En su obra emerge un mundo personal singular, tierno y canalla al mismo tiempo, repleto de vivencias profundas y extremas, que se complementa con una imaginación desbordante y sorprendente. Que dormim?, su último libro publicado, incluye un largo poema excepcional, en prosa recortada, titulado "Cant 27" y subtitulado "Jo també hi era". Fechado por el autor entre abril y junio de 1994, el "Cant 27" fue escrito después de La cosa aquella y es el antecedente directo de Uh (1997), "poema d'alta velocitat de 9072 versos inèpics", uno de los poemas más radicales de la lírica catalana de todos los tiempos. Que dormim? es un libro de contenido mayormente autobiográfico en el que, por primera vez, Casasses reflexiona sobre su obra, desvela los inicios de su escritura y los orígenes de su interés por la lengua catalana genuina aprendida, principalmente, en el pueblo gerundense de l'Escala de labios de su familia materna. "Els parlars escalencs / m'eixamplen les fronteres de l'idioma fins a uns calls / i unes contrades extremes que no he vist mai més / i que només lamento no haver tingut / a nou anys la presència d'esperit / i el coneixement necessaris per / a esgrafiar-m'ho tot més fondament / a l'espinada". El "Cant 27" es un poema sobre la transmisión de la palabra, sobre la vida y la muerte de las palabras, sobre la pérdida de la capacidad creativa de la lengua, en una sociedad adormecida y anestesiada. No es extraño que Casasses reivindique la lengua rica y expresiva de Víctor Català o de Mercè Rodoreda. O el espirítu combativo y visionario de Maragall, el autor del Elogi de la paraula. Para Casasses la poesía no se encuentra en la retórica literaria, sino en "la carn / humana que hi batega / que hi sent que hi pateix que hi tot / a dins". La obra de Casasses no es una impostura ni un simulacro, sino una verdadera creación verbal fruto de un espíritu refinado, inconformista y libertario, heredero del verbo poderoso de autores como Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater. Quizás sea la oralidad, la búsqueda de una lengua directa, simple y coloquial, ávida de vida, y rica en matices y juegos, la característica más remarcable de la poesía de Casasses. Asistir a una actuación de Enric Casasses, recitando en solitario o en compañía de Pascal Comelade al piano de juguete, es una experiencia única e irrepetible que reconciliará a los más escépticos con la poesía actual. Además de gran poeta, Casasses es un actor impresionante. No se pierdan la presencia de Casasses en el magnífico filme documental "Cravan vs. Cravan" de Isaki Lacuesta. ¿Se imaginan una película con Mayakovski, Schwitters o Artaud en acción? Para la cámara cinematográfica Casasses es un diamante en bruto. El mito Casasses no ha hecho más que empezar. Para los que creemos que, pese a todo, la lengua catalana sigue bien viva, al menos mientras existan escritores y poetas como Casasses, leer Que dormim? es una verdadera celebración.

(Manuel Guerrero: "El mito Casasses", La Vanguardia (Barcelona), 19 de febrer del 2003)

* * *

Em trobava en aquest estat prefunerari, pensant molt seriosament a refugiar-me en l'habitació de l'hotel, o perdre'm pels carrerons de la vella València, i potser era al segon plat quan va entrar un tipus esprimatxat i llargarut, vestit amb roba texana atrotinada i coronat amb un barret de copalta vell i rebregat a sobre del cap, que em va semblar la imatge més adient de protesta cap a aquella situació insulsa amb què deixava que turmentessin el meu cervell. La seva aparició fou per a mi tan inesperada com la visió que tingué Jacint Verdaguer en trobar-se en plena excursió muntanyenca M. Lloret amb copalta i els braços aixecats amb desesperació en veure la flor del seus anhels quatre metres avall en un cingle. La seva entrada al local on estàvem unes 200 persones i escaig fou saludada amb un d'aquells silencis que de tant en tant tallen les converses multitudinàries, quan les veus s'abaixen com per donar pas a una presència contundent o a un ésser estrafolari. Penso que la concurrència no sabia ben bé per quina de les dues opcions decantar-se, perquè l'home esprimatxat no content amb el seu embarretament havia posat a tall de detall visible en un dels laterals un cullerot de fusta, així com si fos una ploma d'au rapaç, detall que em féu pensar de seguida en el deliciós berenar literari de l'Alícia de Carroll amb la llebre, a casa del barretaire, i em féu recordar uns versos d’El tràngol, de Brossa, que em semblaren llavors premonitoris: "Les faldilles. Cruel. Quin perfum uses? Cos. / Qui era aquell tipus del copalta?". El tipus del copalta, però, caminava tranquil·lament entre els passadissos que deixaven les taules, com si ignorés totalment l'expectació que despertava. Algú em va dir que es deia Enric Casasses i era poeta. I, com si no n'hi hagués prou, va afegir per tal d'elevar-lo d'un rang que podíem suposar baix i sospitós: "Però sap molt de literatura". El copalta esdevingué amb els anys un distintiu de la imatge d’en Casasses, amb el qual es fotografià amb altres il·lustres poetes del CD Dotze sentits. El copalta l’emparentava llunyanament, però a la inversa, amb el gest del Verdaguer dels 20 anys i també amb els constituents del grup de Sabadell, capitanejats per Pere Quart, quan a principis de segle XX acudien a la platja de Pineda de mar amb barrets de copalta i una catifa de parròquia que estenien per sobre la sorra fins a arribar a tocar d'aigua. També, més contemporàniament, amb Joan Brossa, que l'anomenava barret de burgès i l'usà en poemes objecte o teatrals, o se'l cofà, si bé en un sentit també contestatari, però més màgic; i amb Jaume Sisa, el poeta cantant. El copalta l'apropava de pas als artistes del Cabaret Voltaire de Zuric, pioners de l'art actual, quan en plena efervescència del dadà recitaven, sota un immens barret de copa, els poemes d’Arp, i el feia coincidir, potser amb matisos variats, amb les declaracions de Carles Hac Mor en una entrevista que li va fer Antoni Clapés: "L'estètica de la poca-solta, la del Carnaval, la de dadà, la dels germans Marx, etcètera, porten, per sort, a fer el ridícul. Com més fem el ridícul en públic (en recitals de poesia, per exemple), més baixarem de la trona, més ens treurem el barret o birret de poeta, de portadors de transcendències tronades, que són igualment ridícules".
Qui sap si en l'estada berlinesa d'en Casasses, arribà a sentir la frase "posar tots els conceptes sota un barret", en el sentit d'allò que ocupa el pensament, o qui sap si volia fer mofa tot dient-nos que allò era una casa de barrets. En qualsevol cas, no crec pas que el barret de l'Enric sigui com el barret d'Athanasius Pernath que, per error, es posa el protagonista de l’obra de Gustav Meyrinck El Golem, barret que porta el protagonista a experimentar idees i fins i tot esdeveniments corresponents a l'existència d'un altre, d'Athanasius. En aquest sentit el copalta d’en Casasses em sembla completament intransferible.

(Dolors Miquel: "El copalta d'en Casasses", Avui (Barcelona), 21 d'octubre del 2004, p. VII)