Entre els poemes bells i encesos de Maragall hi ha aquesta "Soleiada", que amb el seu to modest de rondalla desplega un dels grans mites maragallians. És com un revers lluminós, i femení, del comte Arnau: si en el poema del comte hi ha aquella «cançó tan negra», aquí la «cançó estranya» de la noia «prenyada de llum» diu «tota jo só claror contra claror». Ella fa l'amor cada matí amb el sol i, quan nota que se li mou una vida nova a dins, es posa contenta i canta. Va pel món i canta. L'amor no és cap abstracció sinó una cosa que la deixa prenyada, i el plaer no du cap ombra de culpa ni cap ombra: és de llum. El poema s'acaba quan comença una altra història que déu n'hi darà, la del fill, i a fe que és una història que promet. El comentari que presentem és en vers, l'artista fa de crític i furga fort en la pràctica de l'art de Maragall, la vida i l'amor.

(Sinopsi)