ACTE ÚNIC

S'apaguen els llums de la sala. S'obre la trapa i entra una mica de claror provinent de baix. ELLA s'enfila i entra. ELL, de moment, només treu el cap

ELLA, ja a dalt, s'ajup, al costat del cap d'ELL, que no acaba de pujar. Fa el gest de mostrar l'espai: Les golfes. Final de trajecte.
ELL, mirant a baix, pel buit de l'escala de la trapa: Saps? és bonica la casa, però es veu buida. Poc viscuda. Més ben dit, es nota que fa molt de temps que no hi viu ningú. I no hi fa res que vingui cada setmana una dona a fer la neteja. O potser encara és pitjor. És com si setmana rere setmana, passant el drap i l'escombra, anés esborrant rastres, refredant-los. Saps què et vull dir?
ELLA: Potser sí.
ELL: És estrany que tinguis una casa com aquesta i que no hi vinguis mai. Perquè no hi véns mai, oi?
ELLA: Ben poc.
ELL: Jo no me'n sabria estar, si fos meva. La vida no és igual a tot arreu. Encara que tu siguis el mateix, la teva vida no és igual a tot arreu. Per exemple, estic segur que jo seria diferent de com sóc, si visqués aquí. Vull dir que el lloc té la seva importància, que el decorat ens canvia.
ELLA: El decorat som nosaltres.
ELL: Sí, és clar, si t'ho mires així.
ELLA, l'interromp: I tu ja m'estàs bé com ets. (Es posa dreta.) Vinga , digues què et semblen.
ELL: Les golfes? Dona, què vols que et digui? (Acaba de pujar i seu al final de l'escala, amb els peus que pengen pel forat.)
ELLA: Són el meu racó.
ELL: De petit somiava tenir una casa amb golfes. Són com l'espai dels secrets, oi? (Pausa) Si més no, sempre m'he imaginat els secrets, aquelles coses que es queden sempre a dintre, com vestits vells, o joguines desades en un bagul ple de pols, en un racó de les golfes... Un bagul com aquest....(Assenyala el bagul.) El trineu del Ciutadà Kane, de l'Orson Welles..."Rosebud"... Recordes la imatge?... Bé, tu ja m'entens... (Canvia de to.) Però nosaltres vivíem en un pis. A casa meva no en teníem, de golfes.
ELLA: I doncs? Decebut?
ELL: No. Potser semblen una mica buides. (Pausa.) No ho sé. És fosc. No veig gran cosa.
ELLA: Un moment. Si és per això... ( Se'n va cap a l'esquerra i desapareix en un racó fosc.)

Un silenci llarg

ELL: On t'has ficat? Que t'has fos? (Pausa, no hi ha resposta.) ¿Ets com els gats, que t'hi veus a les fosques? (Pausa.) Potser tu sí, però jo no! (Pausa.) Encén un misto, ni que sigui. (Pausa.) Has de tenir l'encenedor… (Pausa.) Escolta'm! Que no em sents? (Pausa llarga. Es posa dret, fa dues passes. La trapa es tanca de cop. Tot queda a les fosques.) Si vols fer una brometa, t'he de dir que no em fa gens de gràcia. (Pausa.) Molt bé. A què juguem? Em vols espantar? (Es mou i ensopega amb algua cosa.) Merda, quin mal que m'he fet!

En aquest moment s'encén la bombeta de la dreta, molt poc potent. ELLA apareix per la penombra de l'equerra, al costat de la butaca, porta a les mans un objecte que no veiem i que deixa a terra, al costat esquerre de la butaca, fora de la vista d'ELL.

ELLA: Què t'ha passat?
ELL: He ensopegat.
ELLA: T'haguessis estat quiet.
ELL: Encara en tindré la culpa. No m'agrada la foscor. Em fa angúnia!
ELLA: Pobret.
ELL: Això. Fote-te'n. Uix, quin mal! Vull veure què m'he fet. (Va cap a sota de la bombeta, vorejant el bagul. Seu a la punta de la dreta del bagul, sota el llum.) He topat amb això. M'he fet mal.
ELLA: Ja ho he sentit.
ELL: Què és aquesta caixa? El cofre del tresor? (Pausa.) Em penso que m'he encetat la pell. Ho vull veure. (S'arromanga el camal dels pantalons.)
ELLA: Fes, fes… (Seu a la butaca. Les orelles del moble li fan ombra a la cara, que queda en la penombra, gairebé invisible.)
ELL: Ho veus? N'estava segur. M'ho dec haver fet amb un d'aquests reforços metàl·lics. O amb aquesta frontissa, que està mig desclavada. M'ha estripat els pantalons i m'ha fet sang a la cama. Només és una rascada, però aquí, a la canya, que fa tant mal. (Pausa.) Saps què hauries de fer, tu, ara? Venir aquí, mullar-me la ferida amb saliva i bufar. No ho feies, quan eres petita? (Pausa.) Au, va, vine.
ELLA: No.
ELL: Et fa por la sang? (Pausa.) És que jo no m'hi arribo, per bufar! (Pausa) Doncs vindré jo. (S'aixeca.)
ELLA: No. No et moguis.
ELL: Què vols dir que no em mogui?
ELLA: Que no et moguis.
ELL, s'ha quedat quiet, més sorprès que altra cosa: Escolta... Què t'ha agafat? (Pausa.) Hem d'estar així, ben lluny, un a cada cap? A mi m'agrada més tenir-te a la vora.
ELLA: I a mi m'agrada mirar-te des d'aquí.

(Del llibre Nus. Barcelona: Institut del teatre, 1991, p. 19-22)