Els ulls del tigre i algunes paraules
llencen a la paret clapes de llum
que fascinen les nimfes, les sirenes
i tot el bestiar de la peixera.
Jeus al sofà, sotges el far, la llum
intermitent; sonen les notes tèbies
de la cançó que cantes a la dutxa
mentre et devoren qui sap si les piranyes
simbòliques d'un Riba transformat
en pixarada exòtica. El tam-tam
diu que tampoc vindrà, que ets condemnat
(mentre a la selva riuen guacamais)
a repetir aquest gest i a no gaudir-ne.

(Del llibre de Joan Casas i Feliu Formosa: Pols al retrovisor. València: Tres i Quatre, 1989)

* * *

26

El dret a la paraula
no està condicionat
pel do de la paraula.
El do de la paraula
pot envilir el dret a la paraula.
El dret a la paraula
ha d'eixordar el do de la paraula.
Tot dret és far
i és camp de batalla.
El dret de la paraula
és per als muts,
per als emmordassats,
per als analfabets,
és per als emigrats
de síl·labes llunyanes.
Tots els xerraires són
assassins o pallasssos,
o totes dues coses.

32

Talleu el fil dels altaveus dels minarets,
emmordasseu la murga tossuda dels rabins,
defenestreu campanes, suggeriu als patriotes
que no diguin que ho són per una temporada,
despengeu les banderes, plegueu-les com llençols.
Tindrem un gran silenci de pàtries i déus
com una plaça oberta que convida a la festa,
serà l'hora de veure allò que sabem dir
mentre esclata la música.

(Del llibre Del «Quadern número 7». Tarragona: Arola, 2003)

* * *

De vegades, a l'hora que vespreja, em fa l'efecte
que passen per davant de les finestres el domador i el seu
ós feixuc i vell
amb la llana tota plena d'espines i de cards
alçant la pols del carrer del veïnat,
un núvol de pols de desert que sembla un crepuscle,
i els nens ja són a casa per sopar i no els deixen sortir,
i malgrat tot, darrere les parets, endevinen el caminar
de l'ós vell,
i 'ós cansat va fent, amb la consciència de la seva solitud,
sense saber com ha estat ni per què
s'ha engreixat, i ja no pot ballar amb les potes del darrere,
ja no pot dur la còfia de puntes per divertir els marrecs,
els desvagats, els exigents,
i l'única cosa que voldria és ajaure's a terra,
deixar que li trepitgessin la panxa, i fer així l'última gràcia,
demostrant la seva força terrible en la renúncia,
la seva desobediència als interessos dels altres, a les argolles
dels llavis, a les exigències de les dents,
la seva desobediència al dolor i a la vida
amb la segura aliança de la mort –però, això sí, una
mort lenta–,
la seva definitiva desobediència a la mort amb
la continuïtat i el coneixement de la vida
que per fets i saviesa s'enfila per damunt de la seva
esclavitud.

Però ¿qui pot jugar a aquest joc fins al final?
I l'ós es torna a alçar i continua
obeint la corretja, les argolles, les dents,
somrient amb els llavis trencats a la moneda xica que li
llancen els nens guapos i ignorants
(guapos justament perquè són ignorants)
i dient gràcies. Perquè els óssos que es fan vells
l'unica cosa que aprenen a dir és: gràcies, gràcies.
Deixa'm venir amb tu.

(Del llibre de Iannos Ritsos: La sonata del clar de lluna. Martorell: Adesiara, 2012)