El saurí

"Els vapors del vi el decanten de primer cap al monòleg", ens havia advertit en Joan Cubell. "Però aviat enfila l'agulla i conta històries". "És tan interessant!", va ponderar la Magda. "Un nostàlgic que s'entrompa, ves!", va intervenir el realisme una mica eixut d'en Joan Casas. "Silenci!", va exigir en Cubell a la concurrència. "Repareu que els ulls ja li fan pampallugues". "De tot, en va quedant, al capdavall, un grapadet d'oblit", encetava l'anunciat sol·loqui l'Angelet Sorribes. "A la glòria dels vents el bufaré en el palmell de la mà. L'ahir és neguit. Quant deu fer que el pare és enterrat? Aquest matí, al carrer, he vist en Narcís i m'ha girat la cara. Això, no ho hauria de fer un germà, no és de bona criança. Es veu que no em perdona que fes el desentès quan la mare es va ferir. Què volia que en fotés? Desar-la sota al llit? No tinc més possessions. Ja se sap que a cada casa hi ha d'haver un bala perduda. ¿Fa cinc o sis anys que vaig anar a Sevilla de viatge de nuvis? Aquella olor de llessamí i de tarongina! Si ho sabéssim! Els càlculs se m'embullen. En fa dos que la dona em va deixar, d'això, en dono fe. Encara en porto el compte. Però aviat me n'hauré d'atipar. Trencaré la darrera corda. Néixer cada matí i morir cada vespre. Heus aquí el meu designi. Viure com el vol d'una arna al voltant de l'espelma, embriagat de llum i a frec del perill. Es fa tan difícil! És tan tossuda la memòria! Mireu, ara plou. Entra del carrer l'olor de terra humida. La flaireu? No fa eixamplar el pit? Em sembla, ara que dic això, que encara mai no us he contat la història del saurí. Vivia a Pallejà o a Sant Vicenç, em sembla. Era el temps que el pare s'obsessionava amb els ous. Jo encara anava a escola."

(Del llibre Pols de terrat. Barcelona: Empúries, 2006)