Amb la terra a la cintura (d'un dietari de 1997) és un llibre "d'una extensió deliberadament discreta" tal com ens explica el text de la contracoberta, segurament redactat pel mateix autor. Això vol dir que Casas sàviament aposta per un model de dietari cenyit en què cada text té el seu pes específic. I dic sàviament perquè en els últims temps s'ha imposat el model contrari, el dietari dilatat on la meitat de les anotacions són francament prescindibles.

Casas ha efectuat una selecció intel·ligent d'anotacions i després, amb aquest material, ha construït un llibre tens, intens i unitari. A més, ha decidit concentrar els seus esforços artístics un any molt significatiu de la seva existència, un any d'aquells que marca un abans i un després. El 1997 va ser un any decisiu per Casas perquè va morir la seva mare i va descobrir Grècia, la seva llengua i la seva literatura. Aquests dos fets confereixen una certa narrativitat al conjunt del dietari.

Malgrat la seva brevetat, el dietari de Casas és una obra rica i plural que tracta una gran diversitat de temes, des de la política al món de l'art, passant pel temps, la memòria, l'alteritat i un llarg etcètera. També cal assenyalar que el dietari de Casas té forts contagis de la forma de cahier o quadern d'escriptor, una mena d'obrador en què l'autor ens explica els seus projectes i ens ofereix mostres dels diversos works in progress. En aquest sentit, cal destacar l'important càrrega autoreferencial del text amb comentaris extraordinaris sobre l'art d'escriure. Dues mostres ràpides i lapidàries: "L'escriptura no salva res" (pàgina 57) i "La unitat és el fragment" (pàgina 103).

Ara bé, el millor d'Amb la terra a la cintura (d'un dietari de 1997) és indubtablement el clima de sinceritat i autenticitat que respira el text.

(D. Sam Abrams. "Joan Casas, ara dietarista", Avui, 9 de desembre de 2010)

* * *

L'escriptura dramàtica de Joan Casas arrecrea, sota un tul d'aparent banalitat, els aspectes més complexos de l'existència humana, i es caracteritza per una poètica recurrent i forta, obsedida en mostrar l'artifici teatral i portar als límits els recursos escènics. Juga amb la convenció, l'estiregassa, la capgira o la força, tot plegat per sondrollar l'espectador, per fer-lo seure al cantell del butacó. O millor, per obligar a intèrprets i públic a establir una relació interessant, no pas còmoda ni fàcil, ben cert. Els seus diàlegs resulten mesurats, incisius, desproveïts de tota retòrica, essencials, marcats per un fi sentit de l'humor que si tot just fa esbossar un somriure en l'espectador és per facilitar la intensitat de penetració amb què, com un fibló, analitza la realitat. Una veu poderosa i original que ocupa una posició important en la dramatúrgia catalana d'avui i que mereixeria una major visibilitat a casa seva. I és que vivim carregats de complexos, assetjats per un sistema que ens reclama grans audiències per a qualsevol cosa, productes de bona digestió i elevats nivells de confort. I amb aquest panorama l'ambició de pensament del teatre de Casas fa més aviat nosa. Són les servituds d'una política cultural massa atenta als resultats immediats i a la calderada, massa pendent d'agradar fins i tot als qui miren la nostra cultura amb recel i amb ganes d'esborrar-la del mapa.

(Francesc Massip. "Un recorregut de puntetes pel teatre de Joan Casas", dins CAMPS, Christian [coord.]: Joan Casas. L'últim dia de la creació i altres. Montpeller: Éditions de la Tour Gile, 2008, p. 52-53)

* * *

Ritsos va néixer l'any 1909 en un poble del Peloponès, Monemvassià. Després d'una infantesa dolorosa, desenvolupa distints oficis, entre els quals el d'actor i més tard el de cal·lígraf. La seva poesia és un camí de compromís polític amb l'esquerra del seu país, fet que el dugué a la presó durant la Dictadura dels Coronels, i a freqüents exilis al llarg de la seva vida. Li fou atorgat el prestigiós Premi Lenin l'any 1977, però mai no obtingué el Premi Nobel. Va morir l'any 1990 amb una extensa obra poètica al darrere.

Els monòlegs dramàtics escrits entre 1956 i 1975 formen part del gruix més lloat de la seva producció, dels quals Casas presenta Ismene, Crisòtemis i Helena. El traductor destaca, en el pròleg, dos dels mals que el perseguiren, a ell i a la seva família, des dels primers anys: la tuberculosi i la malaltia mental. Especialment, aquesta darrera té un impacte important en els poemes llargs. La tristesa d'Ismene va més enllà del mite conegut, es fa àmpliament humana i propera. La protagonista s'identifica amb la veu d'una dona sola que habita un palau ple de records. El seu monòleg pren forma davant la presència d'un jove oficial, el fill d'un antic treballador de la casa. Ismene obre així les estances fosques del passat, les raons d'Antígona, les dificultats de la seva personalitat i el sacrifici no triat per ella mateixa davant l'atzucac, descobrint-nos-en la fragilitat més íntima. La força dramàtica del poema el fa sortir de les pàgines de manera vibrant. És per aquest motiu que el traductor ha tingut present aquesta possibilitat a l'hora de fer-ne la versió, i el text aconsegueix de veure-se'n afavorit amb escreix.

(Susanna Rafart. "Murs i miralls", Caràcters, núm. 40, 2007, p. 15)

* * *

Pols de terrat parla d'un món passat però ben viu, i ens l'ofereix, com si fos nou de trinca, en disset narracions. És un món literari, és clar que sí; i, com a món literari, té aquella mena de riqueses d'estil i d'argument que permeten al bon lector de treure'n tot el partit. Però el món de Pols de terrat és també, o ho va ser, un món real, una ciutat en creixença en uns temps de creixença personal i col·lectiva: l'Hospitalet de Llobregat a la dècada dels cinquanta i a la dels seixanta. Pols de terrat fa reviure aquest escenari històric perquè els personatges hi adquireixen una autenticitat corprenedora: perquè els nens hi juguin i els adolescents s'hi coneguin i els joves s'hi obrin camí, mentre els més grans recorden. Aquest és un dels mèrits que van fer que Pols de terrat obtingués un premi important el 1979. Els anys no han fet perdre gens de qualitat a l'escriptura de Joan Casas, que avui, amb plenitud de forces, ens convida a redescobrir un valor irrenunciable.

Pols de terrat és un recull de contes lingüísticament exigents que posen a prova els dots narratius de l'autor. No es tracta d'un recull tan heterogeni com la varietat d'estils i plantejaments pot fer suposar. De fet, té una mica els aires d'un retaule, on els personatges es reprenen sovint d'un conte a l'altre.

(Francesc Vallverdú. "Pròleg a la primera edició" dins CASAS, Joan: Pols de terrat. Barcelona: Empúries, 2006)