Construcció

Pasten les formigoneres
abolides llunes, mudes
veus de les escrites fulles.

Són corcats per la mirada
de la mar, per la fumassa,
músics de pedra maresa,
rostres de sant, ales d'àngel,
somnis empesos per albes
de ferro i despertadors.

Fumant, es miren la feta
desesmats picapedrers.
 

* * *
 

Sota la volta de ferro

Mig a les fosques, quasi toc el vent
que dins l'estufa xiula
i ablama la caliuera
que engoleix en un naufragi
murmuriós les estelles
sobre les quals van i vénen
en desfici multiforme
insectes, cuques, aranyes.
 

* * *
 

Sota la volta

Sota la volta de ferro,
sobre l'escorça de calç,
al salobrar de l'espera,
entre xaragalls de sang,
engirgolam rais precaris
amb secs canyissos d'asfòdels
contra el perdre, l'esbucar-se
—desposseïts, freturosos,
tan ignorants com maldestres,
sense enlloc més on anar.
 

* * *
 

La garriga de fum
a Damià Huguet

Vigilants i garriguers que, de cop, corren
per pletes i quintanes,
per comellars ventosos com el call de la mà,
per guarets magres
i encimbellats turons ombrius o de secà,

debades tresquen, corren tant com poden
cercant una ombra als liquenosos troncs,
fressa de res, un mínim
moviment entre soques

—escolten, boca closa, alenen, callen,
sospesen l'aire, els ritmes del fullam,
el bategar d'un volateig, un frec...

Boten marjades, sotgen rosts, torrenteres,
abeuradors secrets, basses, cocons, esperen
l'eco d'un tro, el ressò d'un lladruc
a l'altra banda del pujol,
passes furtives, senyes,
lloses parades, ginyols...

O si almanco plovia,
persistentment, amb ràbia,
i esbucava parets i tomava arbres,
o un vent de gel armat amb ganivetes,
un vent de llops empal·lidint els somnis,

o els cans que alleta amb sang la lluna plena

o qualque cosa
que trencàs el silenci.

 

* * *
 

Recatòlica

M'encendré als caps dels dits bombetes roges,
llums vermells a les puntes dels cabells,
perquè em vegin de lluny els avions que passen
i fugin dels meus ulls quan de la nit davallen
un lent udol que fa tremolar vidres.

No diré res quan talaiots s'esmiquin
—arena o pols que camions traginen,
desarrelades oliveres mortes—
i es vinclin als turons les cases buides
de no poder llegir les línies blanques
que amb autopistes sobre els ponts s'escriuen.

No em penjaré, vertical, als xiprers
macrocarpa o estricta que jardiners malsembren,
ni esquinçaré les flexibles palmeres,
les altes washingtònies, amb les ungles
cansades de gratar panys amagats, calaixos
de temps, polsosos canteranos, cartes,
desconnectats satèl·lits de l'oscada memòria,
com qui espera trobar en capses secretes
verinoses paraules, virus de vori, versos.
 

* * *
 

Com un tango a Piazzolla
Pulsación
Astor Piazzolla

Bandoneons que ja no escolta l'home
que, mort i en ambulància, travessa Buenos Aires.

No sap, tampoc no ignora, que en un ritme
vague i precís van i vénen els cotxes,
volten cantons, s'aturen a semàfors,
obren i tanquen portes, estacionen, fugen,
cotxes robats, deguts, cotxes a mitges,
com una dansa amb fum, just intuïda,
com una processó constant, indefinida,
O sang humana entre les línies grogues
(són grogues les voreres de la Plaza de Mayo?).

Bandoneons que ja no escolta l'home
que en ambulància, mort, travessa Buenos Aires.

I sonen clàxons, violins, sirenes,
veus d'homes i de dones rere obertes finestres,
com ballarins que per unes monedes
al folre del capell ballen el tango
a la plaça Major de Ciutat de Mallorques.

 

* * *
 

Hivern encès
A Jaume Pomar, quasi com una epístola, tot llegint "Les quatre estacions".

La neu ha davallat fins a nosaltres
aquesta nit, calladament i blana
-amb el matí, com un pòlip sensible
ferit per la claror i el trui dels homes,
es retira als turons, entre ombres blaves,
talment un nin furtiu amb llevamans
i plomes blanques que s'enfila a un arbre.

Amb aiguaneu als rostres, l'enyorança
d'altres hiverns aquest febrer convoca:
divendres de quaresma i les placeres
estenen veles blanques o paraigües
talment qui bada flors d'un estiu verd d'ombrel·les,
arrecerant els homes i el fruit que arrabassaven
dels treballs de la terra feta vida
que s'escriu amb colors, vent de miratge:

peces de fruita, arrels, cossos, línies, fulles,
arrenglerant-se en taules o canastes, tiges,
un alfabet de cicles i de llunes,
d'enginys molt rònecs, fam feta constància,
que m'han de tornar l'aigua conduïda per recs,
l'ombra d'aquelles cuines d'emblanquinat i sutge,
romanalles del clos esgavellar-se, objectes
que al sediment trobam, encara intactes,
quan sembla que minvàs la torrentada
i tomam a petjar les cambres desolades
on ens espera, llépols encara, el xiuxiueig
de caragols torrats sobre el caliu que ens conta
històries de famílies esborrades pel temps
amb la veu d'una dona que ja fa anys moria
menjada per la ràbia i les formigues
que s'arremolinaven a les nafres badades.
Una serp s'esmunyia pel fang del cementiri
quan fossers l'enterraren conversant d'altres coses
entre urnes modernistes i àngels coberts de líquens
que són potser les llàgrimes d'un vell plant mut de pedra.

D'Àfrica em parla el pentinat exòtic
de trenes minerals d'aquesta dona negra,
que entrunyellen potser records de paisatges,
tal vegada amb acàcies que desperten, com ombres,
fantasmes i memòries a desolats suburbis, la recança
de fugir cap al Nord, cap on se'n van els homes
a compondre a mercats, sota la pluja,
llanternes i camises, atuells de plàstic,
màscares de cartró, velles cançons molt íntimes...

Les cames de les joves mares amb senalletes
que dins el fred avancen amb vegetal cadència
talment camins o rius per on naveguen
rais de desig, fogueres o ferides
massa feixugues, aixovars de cendra...

Tot sol camín entre la gent que compra
i no en sap res dels versos d'aquest llibre
que duc a la butxaca, de la flama
que em pren i m'agombola amb el desfici
d'ésser tot u i, oberta la vida a les paraules,
abocar-me en un vers sobre totes les coses.