—A més de poeta, durant molts de temps també vares ser crític de poesia.
—Sí. I vaig acabar saturat. Potser és perquè amb l'edat un perd capacitat d'entusiasme, d'il·lusió... Passar deu anys escrivint sobre poesia cada setmana em va col·lapsar. La meva relació amb la poesia va passar de ser passional a ser matrimonial, i això mai pot ser bo. De totes maneres, la poesia sempre se te'n va. Tu t'hi vols casar i, tanmateix, ella es fa l'esquiva.

—Creus que el nivell de la poesia actual, mundial i mallorquina, és tan bo com en altres èpoques?
—Jo crec que sí. En poesia estrangera, encara descobresc poetes que van una mica més enllà pel parell de direccions que pot prendre la poesia d'avui. I aleshores m'entusiasm. Pel que fa a la poesia de Mallorca, jo crec que hem de defugir dues coses que són errònies per se. Una és l'eufòria de creure que som els millors. I l'altra és creure que no som res. Mallorca continua essent un dels grans calius de la poesia catalana. Ara bé, el problema de la poesia és que no basta que sigui correcta.

—Un poema ha de ser perfecte o no ha de ser.
—Un poema ha de ser una potada als collons. O una cosa que se't queda enganxada en la qual hi somies tres dies seguits. En resum: un bon poema és aquell que et fa exclamar, respecte del poeta que l'ha escrit: "aquest cabró!, per què no l'he pogut
escriure jo, a aquest poema?"

—Bona manera de fer un cànon.
—En poesia, no basta el que és suficient. Cal aspirar al que és excel·lent. I a mesura que un va posant anys, se'n dóna compte que, si un llibre no li causa aquestes sensacions brutals, el millor que pot fer és descartar-lo, deixar-lo de banda.

—Acabes de publicar Les terrasses d'Avalon. Avalon és una illa que apareix a les llegendes artúriques, el mateix Rei Artús surt a alguns dels poemes del volum... Per què aquestes referències?
—Sobretot perquè, per mi, hi ha una relació innegable entre les llegendes artúriques i les rondalles mallorquines. Jo encara he sortit, al vespre, a prendre la fresca, jo vaig créixer escoltant i llegint les rondalles, i aquell món és molt medieval. De la mateixa manera que és molt odisseic, també. Un altre motiu que m'ha duit a Artús és el meu interès pels trobadors, dels quals vaig passar a la narrativa medieval francesa, que a la vegada té relació amb el món de les rondalles... De totes maneres, el que em va ajudar a donar forma a Les terrasses d'Avalon va ser la relectura d'un llibre mallorquí de la matèria de Bretanya, que és La faula, de Guillem de Torroella, un llibre epigonal i tardà, però que a mi em va ajudar a tractar uns temes determinats i a experimentar amb unes certes formes poètiques.

—El mite artúric era un pretext, sobretot.
—Originàriament, el rei Artús està a Avalon esperant tornar per implantar l'ordre al seu regne. En el llibre de Guillem de Torroella, però, el rei Artús no està tot sol a l'illa d'Avalon, sinó que està acompanyat de tota la Cort. I a mi és aquesta idea la que m'interessava. Artús és allà, en una espècie de nimbes, a l'espera de retornar i complir el seu destí, però tots els que l'envolten tenen un destí subordinat, i no viuran la seva glòria fins que no passi una cosa que no depèn d'ells, que és el retorn del rei. És aquesta idea d'allò que no depèn de tu, més la idea de l'espera que la de l'esperança, el que més m'interessava. Això també té a veure amb la poesia: un no pot escriure poesia quan vol.

—Pensaves en algunes versions artúriques modernes, a l'estil dels relats de John Steinbeck o la pel·lícula de John Boorman?
—No. M'interessava conservar una atmosfera medievalitzant. Les terrasses d'Avalon és com els Reis d'Orient, té alguna cosa d'anacronisme medieval.

—Més que no uns temes concrets i definits, a l'estil de l'amor i de la mort, posem, pareix que el teu llibre més aviat es va bastint sobre unes atmosferes, un to, uns ritmes... És així?
—En part, és així. Jo som molt poc partidari de versificar idees. És a dir: el poema t'ha de dur a un lloc, no ha de partir d'unlloc.

—Bona imatge!
—Un poema és un descobriment. En una entrevista que li varen fer, en Miquel Àngel Riera va exposar una idea que a mi em sembla molt brillant. Va dir que no li interessava la redacció; és a dir: imaginar un argument i després redactar-lo li pareixia una cosa sense cap interès. A ell li interessava el procés de l'escriptura, que et du a pegar-te amb la pedra de la paraula, i amb la pedra del silenci, per intentar treure'n alguna cosa, per acabar trobant alguna cosa que no tenies abans de començar a escriure.

—És una poètica.
—Aquesta és la meva idea del que hauria de ser la feina del poeta. A més, si un poema meu no comença per sorprendre'm a mi mateix, jo no crec que pugui sorprendre a ningú. Des de jove, sempre he tengut temporades molt intenses d'escriptura, seguides per temporades molt laxes, en què no escric. I entre i entre hi ha unes altres temporades, que solen durar molt i que solen ser molt intenses i profitoses, en què em dedic a acabar de polir aquells calius que sé que poden donar bons poemes. Aleshores el que faig és treballar per fer que l'artefacte funcioni. Al capdavall, els poetes feim artefactes, i els artefactes han de funcionar.

(Pere A. Pons. "Miquel Cardell, poeta i periodista", Diari de Balears. L'Espira, 7 de febrer de 2009, p. 3)