El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic vermell d'Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d'efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador. A continuació, ens presenta l'altre, la dona, trasbalsada, que seguirem en les reaccions posteriors a la tragèdia: la vetla, el soterrament i la soledat i els pes de la casa deserta. Tots dos repassen la pel·lícula de la seua vida. La novel·la s'encadena com una combat a dues veus que escenifiquen les discòrdies, el desamor, que defineixen la seua relació, però malgrat això aconsegueixen una certa manera de conviure –és un dir– sense ferir-se –també és un dir. Una comèdia de grans efectes teatrals, que permet a cadascú fer la seua. Si més no, és això el que pensen. Són com el cel i la terra: ell, escriptor, exprogre i descurat, viu obsedit pel món de paraules i arrossega un amor de joventut no correspost. Ella, per contra, fuig dels compromisos i de furgar massa en les preguntes serioses, i la fascinen les convencions socials, el glamour, la sensació vital de les formes. Tot i la voluntat, no poden escapar del ressentiment i dels retrets. La seua relació deixa al descobert tot un seguit de pors i d'impotències que fan que els dos es troben relativament còmodes en el coixí de la impostura.

Una altra esfera temàtica és la literatura, la dèria i el goig per escriure, que té com a contrapartida la desesperació dels moments de sequera. No hi falten els dubtes i la interrogació sobre el sentit de tot plegat, ja que plana sobre el novel·lista la pregunta indefugible de si la seua obra no deu ser una mentida immensa, perquè moltes de les vivències i de les intensitats que ha fabricat no tradueixen una experiència viscuda, sinó buits i desitjos no acomplerts. L'eix clau és la mort, ja que és l'estat –o el no-estat– des d'on parla el narrador: ens descriu les sensacions físiques i anímiques, els contactes amb la mort al llarg de la vida, com s'imaginava que seria el col·lapse definitiu i la realitat última, que res no té a veure amb la prevista. El fet de ser sense ser el fa agosarat i li permet dir les coses de manera directa; gaudeix, ara, de ser cruel amb ell i amb els altres. Gran part de la credibilitat de la novel·la és fer viable la veu des de la mort, i l'autora se'n surt bé, ja que l'estira i la manipula amb convicció i desimboltura. […]

En l'obra d'Esperança Camps veiem una progressió fantàstica i comprovem que es troba a gust en la pell i en la ment d'un personatge. En aquesta novel·la s'encara amb situacions de complexitat extraordinària. Alguns lectors potser dubtaran de l'ús que hi fa d'una qüestió tan difícil com és el nazisme, que només toca per damunt. Afortunadament El cos deshabitat aposta també per altres eixides que ajuden a mantenir la trama. El més valuós del llibre és, sens dubte, una prosa que té molla i un estil amb nervi, capaços de donar prou consistència als personatges. L'autora és eficaç a l'hora de pautar la història, de dominar la tensió, ja que la puja, l'atura, la reprén i la carrega de graus segons convé al dramatisme de la història. En definitiva, El cos deshabitat és una novel·la que juga molt bé a contar una història que roda amb naturalitat amb l'objectiu d'aconseguir els seus fins.

(Francesc Calafat. "Ser sense ser", El País. Quadern [València], 5 de març de 2009, p. 2)
 

* * *
 

"Un escenari que podria ser qualsevol dels que amaguen les grans ciutats. Això és el barri de La Coma on Esperanza Camps s'endinsa en la seua última novel·la, Quan la lluna escampa els morts. I si en remena les entranyes és per deixar-hi entreveure el costat més humà d'aquest espai de marginalitat: els de les il·lusions i els somnis. Que l'escenari de La Coma «podria ser qualsevol...», això és una qüestió clau en la novel·la d'Esperança Camps. L'autora mira d'esquivar la proximitat i l'anècdota; de trascendir l'escenari, els personatges i, fins i tot, la història. Camps apunta, amb un distanciament savi, cap a una realitat que es repeteix arreu el món, la dels suburvis que són a tocar de les grans ciutats, però com si no hi fossen, perquè la seua condició és la d'apèndix invisible. Només hi són quan hi ha marro i, si és possible, sang de per mig. Aquesta és la seua essència, amb aquesta finalitat es van concebre i es construeixen: per a entaforar «els detritus socials». En la novel·la de Camps, l'escenari de La Coma representa, doncs, una realitat de dimensions enormes, transfronterera, més enllà de la geografia valenciana, espanyola o europea. En aquest sentit, Quan la lluna... connecta fàcilment amb el sentir de les persones que habiten les grans ciutats i podria ser llegida des de qualsevol d'elles, sense interferències culturals o espacials. Per tot això, aquesta novel·la s'allunya d'una manera de fer —cada cop més constatable en la narrativa valenciana—, obcecada en uns tòpics i en uns escenaris recurrents, quasi sempre extrets del arca santa del país. Dues històries avancen de manera paral·lela en Quan la lluna...: la dels habitants de La Coma i la d'una parella de la Guàrdia Civil que recorre en moto les carreteres per atestar accidents. I col·locar-les al mateix nivell narratiu no ha estat un gest gratuït, perquè d'aquesta manera s'equiparen, en el pla de la realitat, com a espais de marginalitat. D'altra banda i pel que fa als personatges, Camps els pren la mesura justa: ni massa bons ni massa dolents, ni massa feliços ni massa desgraciats. Els protagonistes de Quan la lluna... han de «buscar-se la vida», com fa tothom. I a pesar que, en ocasions, el dard de la sort també pot apuntar-los, són éssers abocats al fracàs, perquè, les seues, són històries de perdedors. Com la de Tom, un veí de La Coma a qui li toca la loteria i ho inverteix tot en fer realitat el somni d'obrir un bar amb «classe» i molt de rock and roll. El somni durarà, si més no, el temps de sommiar-lo i, en començar a fer-se realitat, se li esmunyirà dels dits. Perquè als habitants de llocs com La Coma els està permés de sommiar i prou. Somnis que tot just aletegen, sense arribar a enlairar-se."

(Alícia Toledo. "L'aletejar dels somnis", Levante-emv. Posdata, 6 de gener de 2006)
 

* * *
 

"La Coma és un barri situat a poc més d'un quilòmetre de Burjassot format per blocs d'habitatges de materials de dubtosa qualitat. Un barri que hom va promoure a primeries dels anys vuitanta per tal de desterrar els habitants que vivien en infravivendes miserables a la perifèria de la perifèria de València. La Coma és conegut per la seua «conflictivitat», amb uns índexs altíssims d'atur. Un barri sotmès al ritme que marca el treball submergit i els robatoris, el tràfic d'estupefaents i la prostitució, el substrat social del qual el conformen diverses comunitats, des de gitanos i paios fins a immigrants magribins i nigerians. Un barri amb un alt percentatge d'analfabetisme i de psicopaties, i un nombre escandalós de població adulta empresonada i de menors internats en «centres de reinserció». El barri de la Coma és un exemple de la cara oculta, volgudament i malèvolament amagada, d'allò que en diuen «l'estat del benestar social». Així el descriu Esperança Camps en els primers compassos de Quan la lluna escampa els morts: «La Coma és un barri invisible i invivible. Està al mig del no-res. Prop de les instal·lacions de la televisió autonòmica, prop de la Fira de Mostres, prop de Kinépolis, del Parc Tecnològic, però mil·limètricament aïllat de tot això. Ja s'han ocupat els constructors i les autoritats que romanga completament allunyat de tot, que els seus habitants no tinguen accés als serveis bàsics o als cobejats equipaments que els rodegen, que no es barregen amb els ciutadans de primera classe que anualment evadeixen els seus impostos com Déu mana».

D'aquesta manera, doncs, despullada i directa, sense subterfugis ni eufemismes de cap mena, denuncia Esperança Camps la situació d'un barri ?no és l'únic, però? abandonat per unes autoritats incompetents i mentideres que basen la seua gestió política en l'opulència i l'ostentació de grans projectes dissenyats i adreçats als rics, en la protecció de les classes dominants, en l'especulació immobiliària i en l'explotació depredadora dels recursos naturals i del medi ambient, en l'oblit sistemàtic dels pobres, desterrats i confinats al gueto, aïllats de tot i de tothom. Com diu Esperança Camps, «La Coma seria un camp de concentració contemporani, un gran contenidor de deixalles humanes, amb l'aquiescència d'aquells que no hi resideixen, que l'ignoren, que l'esborren, que el desmaterialitzen». Aquest és el context i l'escenari en què es mouen els personatges de la segona novel·la d'Esperança Camps, periodista i escriptora menorquina instal·lada a València que coneix a la perfecció tots els topants de la marginació del barri de la Coma. Els protagonistes de Quan la lluna escampa els morts són els adolescents imberbes que quan no tenen tabac esnifen cola i aiguarràs, la jove rossa que vesteix com una pija i que vomita davant el primer succés que cobreix com a periodista, l'agent de la Guàrdia Civil cansat de patrullar les carreteres i de trobar-hi cadàvers que amb prou feines aconsegueix arribar a fi de mes, els aprenents de lladronici, els potencials delinqüents i els lladregots consagrats, els petits traficants i els camells enxampats, la perruquera grassona que menja de manera convulsiva i que plora perquè fa anys que no sap què és un home, la vídua que es cruspeix un entrepà gegant de pa integral amb clòtxines en escabetx abans de començar el torn de nit en una bugaderia industrial del polígon de Fuente del Jarro, l'ajudant de lampista que voldria ser Loquillo, la jove aprenent de perruquera que malda per pujar socialment i que porta sempre un paquet de tovalloletes humides a mà per a satisfer les necessitats del seu xicot predestinat gairebé abans de nàixer a la presó de Quatre Camins... Aquest és, doncs, el món que descriu Esperança Camps a Quan la lluna escampa els morts. Un món marginal que retrata a la perfecció gràcies als recursos que la literatura posa al servei dels bons escriptors: el domini absolut de la llengua, i de la varietat diatòpica que empra en aquesta ocasió, un valencià feliçment salpebrat de tant en tant per algun dialectalisme illenc; l'administració equilibrada de les figures retòriques que s'adiuen a la tipologia del text, com ara la ironia, l'al·legoria i la descripció fidel de la realitat a què remet; la crítica descarnada i la denúncia social enmig del triomfalisme i del món de ficció, de faràndula i d'estúpides i d'insostenibles paradisos artificials (Terra Mítica, Terra Natura, Marina d'Or...) que ens volen vendre els manaies actuals; la fortalesa d'un text que s'aferma a una estructura ben travada; el joc i la distribució del temps de la narració, amb un ús intel·ligent i eficaç de les analepsis i de les prolepsis.

Esperança Camps demostra que les bones maneres que ja va deixar entreveure a Enllà de la mar, guardonada amb el Premi Joanot Martorell de Gandia l'any 2003, es confirmen amb escreix amb Quan la lluna escampa els morts, guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2004. Una novel·la que es fa de bon llegir i que sap mantenir el lector expectant fins a la darrera línia de l'última pàgina, on l'aguaita una sorpresa de darrera hora que rebla un treball literari de factura impecable. Una expectació que es manté en el lector a pesar que a mitjan novel·la l'autor li permet intuir la tragèdia a què es veuran abocats els protagonistes. Una tragèdia els matisos de la qual, tanmateix, no coneixerà, com acabem de dir, sinó al final de la història."

(Juli Capilla. "Barri de La Coma", Caràcters, 15 d'abril de 2004)
 

* * *
 

"Què és pot fer quan el mot futur ha perdut tot el sentit? La Clara Llabrés topa amb aquesta pregunta un dia qualsevol, a la sortida de la clínica on li han diagnosticat un càncer de pit. I decideix afrontar sola els dies d'incertesa que li cauen a sobre, inesperadament buidats del contingut que hi preveia. Una decisió poc habitual, que no acaba d'entendre el Sergi, company seu, ni tampoc Na Luisa, la dona que li trau la pols de la casa i esdevé, sobretot aleshores, una ombra silenciosa i tutelar. Instal·lada en l'espaiosa solitud d'un àtic de la ciutat de València, la protagonista ataülla el passat, la Menorca de la infantesa, i passa revista a les fites essencials que li han marcat la vida: la mort traumàtica del germà, la follia del pare, els capvespres a Sa Farola. Els records més llunyans es barregen amb altres de més recents: l'estada a Barcelona, l'inici de la relació amb el Sergi, els viatges a l'illa, la fuita cap a València, ella sola, la renúncia del company, per amor d'ella, a un futur professional que s'intuïa esplèndid, i, finalment, la decisió d'encarar sola la malaltia, sense crosses —garrosses, en diu ella— de cap mena.

Esperança Camps (Menorca, 1964) debuta com a narradora de ficció amb Enllà de la mar, una novel·la valenta que encara sense complexos un tema gens còmode: el càncer, una de les malalties característiques del segle XX i, encara, d'aquests inicis del XXI. Una qüestió rarament abordada per la literatura actual: hi és, no obstant, a Purgatori, tot i que Joan Francesc Mira en dóna un tractament més aviat simbòlic. La visió de Camps és diferent —més realista, en diríem— i empra per enfrontar-s'hi un llenguatge elegant, auster i precís, que modela el viatge introspectiu que enceta la protagonista quan els medicaments que li han inoculat en la darrera sessió de quimioteràpia comencen a desencadenar els traumàtics processos habituals. La malaltia i les diferents escales de la teràpia hi són presents sense estridències, defugint qualsevol temptació de morbositat, amb la contundència íntegra del seu pes fatal sobre les vides dels afectats, però amb la sòbria elegància d'un discurs que defuig tothora el victimisme. Sobre aquestes bases, Camps construeix el discurs narratiu intercalant episodis que provenen d'àmbits temporals diversos i ho fa amb pols ferm i segur, i serva a estalvi les referències fonamentals perquè el lector derive còmode en l'espiral en què s'hi encadenen. Potser agrairíem un final més explícit, si més no pel que fa a algun dels fils fonamentals, però aquest detall no trau que ens trobem davant d'un magnífic debut, d'una obra madura —ja— d'una autora debutant a la qual no hauríem de perdre de vista."

(Vicent Usó. "Mirar endins", Avui. Cultura, 15 d'abril de 2004)
 

* * *
 

"La vida pot esdevenir ben dramàtica, però hom pot arribar a contar-la sense dramatisme. Així ens ho ha explicat Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) amb la seua opera prima Enllà de la mar. Un relat colpidor que, amb un to directe i realista —en tercera persona o amb monòlegs— destria en la «ment sàvia» d'una dona lluitadora «quins records ha de projectar en cada moment». Per sobreviure a les ruptures i a una malaltia, per il·lusionar-se i per entreveure el futur, na Clara es trasllada constantment a la infantesa, en un relat cromàtic i gens lineal. Un viatge com el que feia el Swann de Proust, en el qual la ment de na Clara es delecta amb cada detall, mentre es demana pel «mecanisme de magdalena proustiana que era capaç de convertir un fet quotidià, sense importància, en un record (...) sempre a punt de ser destapat i reviscut». La malaltia, la paraula impronunciable: càncer, arriba a la vida de na Clara com «una circumstància aliena, no desitjada, afavorida pel seu propi organisme, però sense la seua connivència». Davant de tot el temps del món per pensar-hi i refer-se'n, el càncer deixa na Clara com una nàufraga al bell mig de la vida, disposada a reflexionar sobre eixa crisi. I és així que Esperança Camps parla d'Enllà de la mar com d'una gran buidor. Per a l'autora, aquesta novel·la simbolitza la sensació del no-res, de no tenir res sota els peus, de perdre el terra, de surar en la buidor. Per això, va decidir —com ella diu— "regalar-li a na Clara la seua infantesa a Ciutadella de Menorca". Un temps i un paisatge curulls de sensacions salvatges, de menjars deliciosos, de peus nus i de dolç salnitre. Els carrers de Ciutadella, la llum i les olors són —explica Esperança— «la segona protagonista silenciosa de la novel·la», un silenci que parla la llengua d'un poble i d'una illa amenaçats per la desfiguració: «(...) a Ciutadella, a Menorca en general, es van anar tancant fàbriques i obrint hotels. En principi, les autoritats veien en el turisme i en la construcció una manera fàcil d'omplir les caixes dels ajuntaments, però molt prest van sonar les primeres veus d'alarma. Tal vegada ja era massa tard». Una desaparició, a la qual es resisteix na Clara, tant com a la seua pròpia, perquè perdre Ciutadella seria perdre's ella mateixa, sense un lloc on retrobar la vida en estat pur.

Aquesta riquesa de vida, de gents i de parles que conflueixen en la història: Menorca, Barcelona i València —no només la ciutat burgesa de l'Eixample, sinó també l'expressió del Cabanyal en boca de na Luisa, dona de fer feines i contrapunt vital de na Clara— es fon en una barreja intel·ligent i reeixida. Una diversitat de registres lingüístics que Esperança Camps, lectora voraç, contrasta amb harmonia, alhora que deixa sortir a la superfície una veu poètica prometedora, amagada darrere la prosa. Una veu que admira i hi reconeix els mestres: Ponç Pons, Martí i Pol o Gil de Biedma (…), els versos dels quals apareixen intercalats amb els pensaments de na Clara, com una font de vida i de salvació."

(Lourdes Toledo. "El paradís perdut", Lletres Valencianes, núm. 12, 2004, p. 31)