—Diu que no ha volgut fer del barri de La Coma el protagonista d'aquesta novel·la, però el cas és que al final ha estat així, o almenys és com ho veuen molts lectors.
—Quan vaig visitar la Coma fa cinc o sis anys per fer-ne un reportatge no vaig pensar mai que la utilitzaria en cap novel·la, però de vegades hi ha situacions i persones que queden amagades dins d'un i que quan les necessites les treus sense adonar-te'n. A més, recentment he comprovat in situ que el barri està exactament igual i que, en tot cas, l'única cosa que ha canviat és l'entorn, i això és el que més em posa la mosca a l'orella. És cert que jo no volia fer una novel·la de denúncia, sinó narrar la vida crua d'unes persones marcades per una mort tràgica, però no he pogut deixar de contar el que he vist, i és clar, era inevitable que el barri hi prengués protagonisme, sobretot, per la força i per la diferència que marca respecte a la resta de la ciutat. La Coma és punt i part, és el guetto.

[...]

—Potser algú estarà temptat de dir que vostè ha escrit una novel·la negra.
—Ja m'agradaria que ho fos, però jo no la veig com a novel·la negra. Podria ser una novel·la urbana, social, de crítica.

—Algú n'ha dit "novel·la gris".
—Sí, està prou encertat aquest adjectiu. La mescla d'aquests colors és un gris, però no un gris marengo, sinó un gris brut.

—Aquest és un llibre que ens deixa molt satisfets, però que fa mal.
—Jo m'ho vaig passar bé escrivint-lo, però el cert és que moltes vegades havia de parar. Hi ha fragments —com el moment en que el pare del Carlos viola la mare quan està prenyada de vuit mesos— que, si bé el cos em demanava escriure'l, no podia i em va costar resoldre'l. Sabia que havia de fer mal, però no havia de ser obscè. No sé si ho he aconseguit o no. És clar que contar coses així fa mal, però això ocorre en la vida, les pàgines de successos n'estan plenes i aquí tocava.

—Al marge, però, d'aquestes escenes violentes, és un llibre molt més pujat de to que l'anterior. Aquí ha festejat vosté de valent amb l'erotisme.
—Tampoc no ha estat premeditat. Crec que és normal que un xic de dèsset anys, amb eixa educació o eixa —diguem-ne— falta d'educació, siga com és, que no vulga reprimir-se mai que vulga tenir posseïda i controlada la seua xica amb un anell, un penjoll o altres objectes que li regala i li posa a sobre.

—La lectura d'aquest llibre ens obliga a obrir els ulls i mirar cap a una galeria de personatges miserables i a una realitat punyent.
—Miserables en el sentit tràgic de la paraula, perquè és incòmode mirar cap a ells. El que a nosaltres ens agrada és guaitar cap al centre ric de les ciutats. El bus turístic no ens durà a la Coma i costa desviar la mirada cap a aquell món, així que calia dirigir-hi el focus perquè de normal no ens agrada mirar-ho. És dur i fa mal. Jo sempre dic el mateix: la gent quan busca pis, no ho fa mai al barri de La Coma, ningú s'ho planteja, i als que viuen als xalets a les urbanitzacions de luxe properes, ja els han posat un paraban perquè no vegen la misèria ni siguen vistos per ella.

(Lourdes Toledo. Fragment de "La millor novel·la és la que em tornen els lectors", Levante-emv. Posdata, 22 d'abril de 2005)