—A vostè li agrada recordar el que li deia un professor seu, en Joan Francesc López, en el sentit que tots portem dins una novel·la. Supòs que aquesta novel·la que tots portem dins és sempre la primera...
—Sí, és clar.

—En el seu cas, quan temps fa que la portava dintre?
—Supòs que tota la vida, no ho sé. La vaig escriure perquè va sorgir el personatge de na Clara, la protagonista. Quan me vaig posar a escriure, és perquè ho tenia tot molt pensat, ja havia dialogat molt amb na Clara. Ja l'havia posada en situacions desagradables [...] El personatge és inventat, però et permet el luxe de donar-li tot el que pots: el paisatge, la terra, els amics... Enllà de la mar era la meua primera novel·la, i en certa manera, és la novel·la de la meua vida. Justament per aquest motiu, he volgut que la meva segona novel·la, Quan la lluna escampa els morts, fos molt diferent a la primera.

[...]

—La primera era molt menorquina. La llengua que emprava era la variant menorquina del català. En canvi, he volgut que la segona fos molt diferent, justament per no escriure sempre la mateixa novel·la. Per tant, en aquesta hi he posat acció, l'he escrita en la varietat valenciana del català, l'he ambientada a València, i he procurat que no se m'escapés cap paraula, tot i que un amic diu que n'ha trobades un parell. Vaig intentar escriure el llibre en menorquí, però quan duia unes quantes pàgines, vaig veure que no funcionava. És tant valenciana, la novel·la que no funcionava la llengua. És clar que tampoc el valencià, quasi veia més adient el castellà.

—Però...
—Però, és clar, ja que escrivim en català, vaig pensar que havia de fer rallar els personatges amb una mena d'estàndar. Per açò he volgut que sigui una novel·la molt diferent a la primera. Aquesta té intriga, té un final més o menys inesperat. És com un joc, m'ho he passat força bé posant trampetes als personatges...

[...]

—Fins a quin punt Esperança Camps es fa transparent a través dels seus personatges?
—Crec que hi som en tots i en cap. En el cas de na Clara, el personatge protagonista d'Enllà de la mar, és més clar, perquè s'hi retraten paisatges de la meua infantesa. A Quan la lluna escampa els morts, potser sí pugui haver-hi algun element meu, com la rebel·lia en algun personatge. Però he fet aposta un esforç d'allunyament, per no implicar-m'hi gens. Potser m'ha sortit una mica una novel·la de protesta social, però és que si escrius sobre el barri valencià de la Coma, és impossible abstreure't.

—Fins ara, ha escollit temes una mica heavies per a les seues novel·les.
—És cert (riu). Però miri, no sóc jo que els he escollit, són ells que m'escolleixen a mi. Trio els personatges, i ells són com són. Però tampoc no me costa... és clar que hi havia moments en que em feia mal a mi mateixa, perquè descrivia situacions dures. Però m'hi sent còmoda.

[...]

—Llengua i política fan bona parella?
—És un matrimoni fatal.

—Tots els partits tenen la mateixa responsabilitat?
—Una ideologia ho fomenta i els altres... tenen por. Durant la transició es va viure la "batalla de València", els socialistes semblava que ho tenien claríssim, però...

—Però es juga amb els vots. M'equivoc?
—Miri, m'estim més no opinar del que fa, perquè és una pena. La llengua ha esdevingut un negoci de vots al País Valencià. Està tan clar que la llengua és una, que si "estim", estim en menorquí, en català i en valencià, i que "mare" es diu igual...

—Com veu la seva illa i la seva ciutat quan arriba?
—Me fa molt de mal quan venc, però no només Ciutadella, sinó Menorca en general. No m'agrada quan venc per la carretera i, de sobte, veig una caseta més, o un camí que s'ha obert i que abans no hi era. Comprenc que és molt còmode viure a València i que quan arribes tot estigui igual. Però al mateix temps, tenc aquest sentiment. Estem a una passa de fer malbé Menorca, i no ho podem permetre.

(Carles Marquès. Fragment d'"Els polítics no han de fer de filòlegs; s'ha de deixar que cadascú faci la seva feina", Última Hora, 20 d'abril de 2005)