—La protagonista torna a la seua infantesa quan la vida més li ho reclama, i ho fa de la mà d'un relat cromàtic i gens lineal que recorda els viatges mentals que iniciava el Swann de Proust. Ara és na Clara qui es delecta amb cada detall, alhora que es demana pel "mecanisme de magdalena proustiana que era capaç de convertir un fet quotidià, sense importància, en un record [...] sempre a punt de ser destapat i reviscut". Crec que vostè ha escrit un llibre molt proustià, i no és cap retret; més aviat, tot el contrari.
—No sé quina ha estat la magdalena. És cert que hi ha hagut un clic que m'ha fet treure la història, però no sé molt bé com ha estat el procés. Un dia, mentre estava a la facultat prenent apunts, se'm va ocórrer una frase, la que obri la novel·la: "Na Clara Llabrés remenava el cafè molt a poc a poc. Seguia un ritme lent, una cadència pausada que la feia aliena a tot el que la rodejava [...]", la vaig apuntar i a partir d'aquí vaig anar treballant la història, però jo m'havia plantejat escriure una novel·la sobre una dona que tenia un càncer, simplement aquesta dona era ahí i estava malalta. Llavors, vaig anar vestint-la, donant-li un cos, uns escenaris i unes vivències. Pense que el relat és proustià, però només en l'envoltori, en la cel·lofana que vesteix la protagonista, no en allò que diu.

—La vida de na Clara està marcada per la tragèdia, però vostè ha sabut contar-la sense caure en cap tipus de victimisme. "chapeau"!
—La malaltia és una etapa clau en la vida d'una persona, i jo el que faig és acompanyar-la de la descripció d'uns fets puntuals. He defugir, per tots els mitjans, el dramatisme i el morbo.
És cert que a na Clara li ha tocat conèixer la tragèdia, i per això vaig voler obsequiar-la amb els meus records d'infantesa. De fet, quan les meues ties de Ciutadela lligen la novel·la hi reconeixen anècdotes concretes, però ni la malaltia ni les vivències més íntimes de Clara estan lligades a mi, sinó només les petites coses. Recorde una frase que vaig sentir dir a José Luis Sampedro: "la novel·la només pot ser autobiogràfica, encara que siga inventada".

—Escrita amb un to directe i intimista, en què predominen els monòlegs i els pensaments, Enllà de la mar deixa na Clara com una nàufraga al bell mig de la vida, disposada a reflexionar sobre un moment de crisi.
—Enllà de la mar és com una gran buidor, una novel·la que simbolitza la sensació del no-res, de no tenir res sota els peus, de perdre el terra i surar en la buidor. Per tot això dic que li he regalat a na Clara la meua infantesa a Ciutadella de Menorca. Un temps i uns personatges curulls de sensacions salvatges i de menjars deliciosos —un homenatge implícit a la meua mare, cuinera insuperable.

—Vostè s'ha dedicat al periodisme des de ben jove, ha treballat sobretot a la ràdio i a la televisió, uns mitjans que a l'hora d'escriure limiten i cronometren les paraules. Ha estat aquesta la seua revenja?
—Sí, Sí, a més m'ha servit com a exercici d'escriptura. M'ha agradat demostrar-me a mi mateixa que puc escriure i que no estic esclereotitzada en el llenguatge. Els periodistes treballem sota una gran contradicció: tenim el llenguatge com a eina, però el tenim constrenyit en una faixa, i clar, si lleves la faixa el llenguatge ha d'explotar per algun lloc i ha d'explotar bé. A poc a poc em vaig adonar que era capaç de construir frases llargues, de lligar-les, d'anar avant i enrere, posar comes i punts... I al final era quasi com un joc, "llengua treballada", que en diria Carme Riera.

—I un joc reeixit, perquè en el seu llibre es barregen amb gràcia i intel·ligència el català de Menorca, de Barcelona i de València, on vostè viu des de fa anys.
—Em preocupa el futur de la nostra llengua. Trobe que estem trepitjant-la molt des de tots els punts de vista, no només amb l'actitud de molts polítics al País Valencià, sinó també amb el que ocorre a les Illes, i, en general en els mitjans de comunicació. Per això hi he emprat moltes paraules illenques, sobre tot expressions menorquines, i ho he fet com una mena d'homenatge a la llengua que vaig aprendre de menuda. Quan vaig llegir Cap al cel obert em vaig quedar captivada per la manera com Carme Riera hi emprava paraules que jo dic habitualment —localismes que no havia vist mai escrits i que fins i tot em semblaven vulgars— però que, posades en aquell llibre, arribaven a la categoria de llengua literària. Això només ho aconsegueix Carme Riera i poetes com Ponç Pons, poca gent més.

(Lourdes Toledo. Fragment de l'entrevista "No crec en l'etiqueta 'Literatura de dones'", "Suplement de Sant Jordi" de la revista El Temps, 20-26 d'abril de 2004)