–Parles de l'educació audiovisual com d'un vell somni, com és això?
–Sí, dic que és un somni de fa molts anys, per a aquells que hi treballem i en fem pedagogia. Vull recordar que als anys trenta, amb la República, a les escoles ja es plantejaven que els nois i noies poguessin accedir a l'anàlisi i la interpretació del cinema. Més tard, a casa nostra també vam tenir grans mestres com Miquel Porter i Moix, que van transmetre la necessitat d'educar en el cinema i en la pantalla domèstica, que començava a generalitzar-se.

Actualment, una de les competències descrites (només en el cas del currículum català) és la competència comunicativa lingüística i audiovisual, però només tenim un enunciat que no es concreta en cap assignatura, ni professor, ni horari. Només consten les TIC. Les persones que tirem endavant projectes d'audiovisual, ho fem a partir del convenciment i el voluntarisme, però sense cap estructura ni concreció. L'educació audiovisual no existeix oficialment!

–I com entens aquesta educació audiovisual?
–Tal com l'entenem, equivaldria a la Media Literacy dels anglosaxons o l'Éducation aux Média dels francesos, i va molt més enllà d'aprendre a fer funcionar una càmera de vídeo. Tindria tres eixos: conèixer el llenguatge audiovisual (la gramàtica, la sintaxi...), escriure en aquest llenguatge (expressar-se, a través de produccions escolars creatives amb un guió, una realització i una edició) i, el més important, l'anàlisi crítica de tot el que apareix a les pantalles de cinema, televisió, Internet, xarxes socials. L'altre dia llegia que els nois no poden passar més de 10 minuts sense consultar el mòbil; per tant, hem de parlar de pantalles en general, antigues i noves.

–Aquesta anàlisi crítica de les pantalles comença per saber descodificar, interpretar la informació?
–Sí, es tracta de dotar els nens i nenes d'un esquema d'observació i d'anàlisi, adequats a l'edat, i que a partir d'un espot publicitari, per exemple, sàpiguen veure el rerefons d'aquell anunci: els estereotips que dóna, els missatges encoberts, la ideologia, el sexisme. Que tinguin eines per llegir amb certa profunditat aquests missatges mediàtics. I no és una utopia: a Anglaterra, País de Gal·les, Canadà o Àustria, és una assignatura obligatòria, tant a primària com a secundària, i tenen experiències molt interessants.

–Però és paradoxal que, en l'època de major predomini de la informació de tots els temps, no formem els infants en això.
–Durant molt de temps, s'ha al·legat que el professorat no estava format en la matèria. Llavors, vam organitzar cursos de formació, des d'AulaMèdia (www.aulamedia.org) o Cinescola (www.cinescola.info), a diversos llocs: cursos anuals i d'estiu. I omplíem grups molt nombrosos de mestres d'escola, amb molt d'interès. Però ha continuat havent-hi una resistència absoluta de les autoritats educatives per incloure-ho als currículums i donar-hi una concreció, mentre, en canvi, s'ha inclòs la música o l'educació per a la ciutadania sense massa problema.

Ens hem preguntat per l'autèntic motiu durant molts anys, i hem arribat a la conclusió que hi ha diverses raons, entre elles, una raó política: la falta total d'interès per formar joves ciutadans crítics.

–Què en diries, a favor d'aquesta formació?
–D'entrada, l'educació audiovisual té un plus de motivació extraordinari, i tenir aquest plus de motivació, a les aules d'avui, és fonamental. Treballar una pel·lícula, o la publicitat, o les xarxes socials, és molt estimulant per al nostre alumnat, perquè és el seu llenguatge i el seu món. I és un llenguatge multidisciplinari: permet treballar des de llengua fins a història, en un mateix projecte. Però, més enllà d'aquestes virtuts, és molt necessària per a poder llegir i interpretar el nostre món.

–Però a les escoles fa temps que hi han entrat les noves tecnologies, tant per al professorat com per a l'alumnat.
–Jo crec que les TIC han fet mal, en certa manera, a l'educació audiovisual, perquè molta gent ha pensat que era el mateix, i no ho és. Les TIC són una part de l'educació en comunicació audiovisual, la part més tècnica: fer servir un programa, editar vídeos... Tots aquests aspectes més tècnics són les eines, però no són el llenguatge: els continguts, l'anàlisi crítica... I a l'hora de portar les TIC a la pràctica, no s'hi ha volgut integrar aquests aspectes. En les polítiques educatives, com en d'altres, hi ha voluntats i impediments.

–Actualment es parla de fractura digital, i tu hi sumes la fractura mediàtica. Pots definir-nos les dues coses?
–La fractura digital és la desigualtat entre la gent que sap utilitzar les xarxes i les pantalles, i la gent que, per subdesenvolupament o per ignorància, queda al marge de l'ordinador, del mòbil... Queden fora dels sistemes comunicatius majoritaris.

La fractura mediàtica seria la desigualtat entre la gent que fa els productes, ens els serveix pels mitjans, transmetent-nos ideologia, formes de viure, menjar i vestir; i els ciutadans que no tenim cap coneixement sobre com estan creats aquests productes, que ignorem com funcionen i què ens estan venent. I, òbviament, som la majoria...

–Vols dir que, en certa manera, aquesta fractura deixa una gran majoria desprotegida?
–Sí, però no només això, sinó que som analfabets mediàtics. En el món actual, hi ha molts analfabetismes, i aquest és un dels pitjors, justament per la gran importància de les pantalles a la nostra societat: no saber què hi ha al darrera, com es formen els missatges que ens arriben... és molt greu, perquè ens torna vulnerables, manipulables.

–Per això l'alfabetització mediàtica té un valor social?
–Oi tant! De fet, és un tema estratègic per a la democràcia. Ara mateix vivim una situació social amb molts dèficits, i en part és per això: per un gran nombre de ciutadans mal formats en democràcia i també analfabets mediàtics. No hi ha hagut encara cap generació alfabetitzada mediàticament, a nivell general. Hi ha un 1% d'escoles que ho fem..., però encara és molt poc.

–Podem ser hàbils digitals i alhora analfabets mediàtics?
–Això és molt comú. La majoria dels alumnes que fan tecnologia saben d'ordinadors i de programes; en canvi, no són competents per a utilitzar-los com cal.

–Però els fan servir amb gran habilitat, i tot el dia!
–Però poden fer una cerca i no saber seleccionar entre les respostes, no saber qui proporciona cada informació, com està condicionada aquesta informació...

–Afirmes que l'escola ha de donar eines d'interpretació, de sentit crític... Et refereixes a tot això quan parles dels aspectes ètics de les TIC?
–No es tracta de ser tecnòfobs, això aniria en contra del que volem treballar. El problema és que a la majoria de centres i al currículum oficial només es plantegen aspectes tècnics i no es parla del contingut, de l'ètica, de saber què pots fer i què no al Facebook, i començant perquè molts docents no en saben, perquè no s'han posat en solfa programes per dur-ho a la pràctica.

–El llenguatge audiovisual és poderós perquè és el seu llenguatge habitual? O també perquè toca les tecles emocionals de manera molt precisa?
–Exacte, per les dues coses. Quan fem propostes d'audiovisual, la resposta és aclaparadora, i treballem igualment tot el que ens proposem! Un curs de vídeo o de cine és un bàlsam per a ells: saben de què parles, connecten, els interessa.

–Parles també de l'aprenentatge de la mirada, què és?
–És l'educació de la mirada que transforma per sempre la manera com reben les imatges i els missatges, i alhora els fa capaços de crear les seves, de saber com es construeixen, igual com aprenen a dibuixar o a escriure.

–La teva Carta als Reis demanaria la urgent formació d'espectadors?
–Demanaria una petita cosa de la política educativa: 2 hores setmanals per treballar continguts mediàtics: per mirar, comentar, fer anar la càmera, o parlar del Facebook. Només amb això, faríem meravelles. A més, és un ensenyament modest, no necessita un gran pressupost. Només necessitem temps, i entre això i la visió que tenen els professors joves de com cal avançar per aquí, faríem molt. Tenim entitats com 400colps (http://blogs.escolagavina.com/400colps/), Cinescola (www.cinescola.info), La Tribu2.0 (http://ceroenconducta.ning.com), AulaMèdia (www.aulamedia.org)... No estem estructurats, però tenim alguns fons de recursos.

–Has rebut el Premi Marta Mata 2012 pel treball Manual contra l'analfabetisme mediàtic, en vies de publicació.
–Sí, es publicarà al maig. Per a mi ha estat una sorpresa, justament perquè és una matèria molt marginada, a la perifèria dels interessos educatius oficials. És un llibre per a docents, i volia fer-lo una mica diferent dels anteriors, per això la primera part és una ficció, que em permet recrear un context educatiu: una professora de 2n d'ESO que aprofita l'hora de tutoria per dialogar amb els alumnes; parlen d'Internet, de ciberbuylling, arriben conflictes, i es posa en evidència la necessitat de formació.

La segona part, Gimnàstica Audiovisual, és un recull d'activitats de tele, publicitat i xarxes socials, ja preparades i a punt per traslladar a l'aula.

–El lliurament del premi et va permetre donar algun missatge amb un cert altaveu?
–Sí, vaig tornar a dir que és urgent i necessària la formació audiovisual. No només perquè interessa els nois i noies, sinó perquè necessitem formar ciutadans mediàticament alfabetitzats: és el que correspon a la societat del segle XXI.

(Anna Ortiz. "La formació en comunicació audiovisual és prioritària per als ciutadans del segle XXI", Dotze18, núm. 2, març de 2013)