En Ramon Breu ens té (massa ben) acostumats a treure llibres d'un innegable interès pedagògic i social, sovint relacionats amb l'alfabetització audiovisual. Mai no s'insistirà prou a la necessitat d'ajudar els infants i joves a llegir les imatges que ens bombardegen a diari, des de diversos canals. La finalitat última d'aquest procés és que esdevinguin crítics amb el que els envolta. 99 películas...s'insereix sens dubte dins d'aquesta línia i parteix d'una mancança de base, inspirada en el consumisme més despietat: creure que qualsevol producte audiovisual que no sigui de rigorosa estrena no mereix la nostra atenció. El llistat de films repertoriat abasta el segle XX, i inclou joies que no es poden deixar perdre per un prejudici ridícul. Casablanca, Con faldas y a lo loco, Lo que el viento se llevó, El gran dictador... mereixen no sols la nostra atenció, sinó un visionat cíclic. El format del llibre, que inclou fitxes tècniques, sinopsis, enllaços i imatges per al record (quin gran encert!) convida a elaborar un llistat, seure al sofà i deixar-se emportar per la màgia del cinema. I a l'aula, ho sabem del cert, perquè les reflexions aportades no són gratuïtes sinó que provenen d'allà mateix, oferiran sens dubte moltes hores de gaudi, d'obertura de mires i de reflexió. Només hi faltaran les crispetes!

(Joan Bustos. "99 películas que las nuevas generaciones deben conocer", blog de Joan Bustos, 8 de desembre de 2015 - enllaç)

* * *

La mirada del voltor, un llibre nascut de l'experiència personal de l'autor en la lluita antifranquista. Breu vol que la memòria d'una dictadura ominosa no es perdi en la llunyania.

La novel·la és una crònica autobiogràfica de l'aventura d'uns joves que volen ajudar a reconstruir la memòria i la dignitat del país a les darreries del franquisme. Tot plegat a través de la producció d'un documental sobre la Guerra Civil amb entrevistes a persones exiliades a França.

L'obra també és una trama de ficció amb uns personatges perplexos per un Estat on la democràcia i la llibertat són una quimera. Una democràcia vigilada per l'Ull del Voltor.

Una tercera pota de la novel·la és el relat històric, l'expressió d'angoixes i de voluntat de canvi. La literatura en la lluita per la memòria, llegir, escriure, interpretar amb la paraula per renovar-nos per dins.

Ramon Breu ha dit que "la presència dels joves a París és un fet verídic. He volgut retre homenatge a una amiga meva que va morir fa poc als 55 anys i que va lluitar per les llibertats en contra del franquisme". Breu ha parlat de "gent amb ideals. No es pot oblidar un passat que no tenim tan lluny i que de vegades amenaça amb tornar. Ara estem en un final de règim com va passar amb el final del franquisme".

L'escriptor hospitalenc ha incidit en la fortuna de "veure com hi ha joves que encara tenen interès pel que va passar a la dictadura. No obliden i s'impliquen. És clar que he fet un llibre sobre la memòria. Avui dia cal una regeneració" […] "en l'any 2013 encara no es pot accedir a expedients de gent represaliada pel franquisme. Són documents que han desaparegut. La part de l'obra que és novel·la negra es basa en fets reals".

(S./A.: "L'escriptor hospitalenc Ramon Breu presenta el seu darrer llibre La mirada del voltor", L'Hospitalet Digital, 26 de novembre de 2013)

* * *

Ara Llibres publica un nou volum escrit per Ramon Breu (historiador i sociòleg) que centra l'atenció en la fascinació que en certs sectors de Catalunya es va sentir per l'URSS des de la seva creació. No és la primera vegada que s'analitza com l'arribada del comunisme va influir en el pensament i els esdeveniments de la primera meitat del segle XX (s'adjunta al final del llibre extensa bibliografia), però sí és la primera vegada que es disseca aquest fenomen cronològicament i de manera tan minuciosa des de la perspectiva catalana.

[…]

L'aventura soviètica es va convertir no només en un tema de discussió dels cenacles polítics, sinó que va tenir un efecte crida en vessants menys transcendents, diríem, i més estètics. Es va convertir en el que ara anomenaríem un trend topic. Per il·lustrar aquesta fascinació, Ramon Breu dedica uns capítols a analitzar com els models provinents del cinema, el cartellisme i la poesia van influir en l'expressió estètica catalana. L'entrada dels nous estímuls va trencar els motlles de l'art d'origen burguès i els va modelar per fer-los vehicle del proselitisme de proletariat. La tesi que es repeteix com un fil conductor és la següent: les arrels de la fascinació pel país dels soviets a Catalunya provenen del fet que, ni que fos en teoria, l'URSS garantia el respecte a les nacionalitats que integraven el seu territori. Però com s'anava demostrant a mesura que els esdeveniments ho feien evident, aquest respecte a les petites nacions dins de l'URSS es va quedar en els llimbs de les intencions incomplertes. Els simpatitzants de les esquerres nacionalistes a Catalunya s'havien enamorat d'una metàfora, d'un símbol, d'un somni que venia de Moscou.

(Judit Díaz. "Sovietisme", El Punt Avui. Cultura, 15 de desembre de 2011)

* * *

A principis de la dècada dels 30, l'escriptor aragonès Ramón J. Sender va fer un viatge a la Unió Soviètica atret, com tants altres de la seva quinta, per un nou model que s'omplia la boca amb ideals d'igualtat, de respecte i de justícia social. Va tornar a Espanya amb grans impressions sobre la cultura que s'havia generat al voltant de la Revolució d'Octubre i de seguida es va dedicar a difondre els principis d'un teatre proletari que a les cartelleres del país semblava car de veure. Les seves reivindicacions van ser secundades per una bona tropa, especialment després de l'alçament militar de Franco. I, tot i que els grans escenaris de ciutats com Barcelona seguien els patrons del gust burguès, va néixer un teatre de guerriles d'inspiració soviètica. Entre les funcions preferides hi havia la representació de la caiguda dels Romanov.

Aquesta és una de les moltes proves de l'admiració que des de Catalunya es professava a l'URSS durant les dècades dels 20 i els 30. L'historiador Ramon Breu en parla en el seu llibre La Catalunya soviètica, publicat per ARA Llibres el passat mes de juny. "Molts intel·lectuals del moment es van sentir seduïts pel projecte sòlid i capaç d'il·lusionar que s'imposava a l'URSS –diu Breu–. Potser no eren comunistes, i vivien a la dreta de l'Eixample, però sentien un gran interès per aquest món a l'inrevés, on tot estava capgirat". Des de Catalunya, la gent es treia el barret per la manera com es resolia la qüestió nacional a l'URSS, com a mínim sobre paper. Ja ho explica Breu: "Cap Constitució respecta l'autodeterminació com la de Stalin de l'any 36".

–El somni d'una Icària–
Sender no va ser pas el primer que va passejar per la terra dels soviets. Josep Pla ja hi havia anat l'any 1925 com a corresponsal del diari La Publicitat per redactar una sèrie d'articles sobre la vida en el règim soviètic."Pla fa una mica com Montesquieu quan relacionava els mals de la França del segle XVIII amb un país imaginari a Cartes perses –explica Breu. Compara les deficiències de l'Espanya de la Restauració, que està perdent el tren cap a la modernitat, amb l'URSS, on troba una moral del treball, un respecte cap a la dona i el desig de socialitzar l'educació".

Pla i molts altres catalans van començar a transformar la Unió Soviètica en una Icària on tothom era feliç. "Molts d'aquests viatgers feien ruta pel Teatre Bolxoi de Moscou –relata Ramon Breu. Després deien que era com el Liceu, però freqüentat per obrers que no vestien d'etiqueta, i ple de nens corrent pel passadís". Així és com es va crear el gran mite soviètic. De mica en mica, la cultura que es produïa sota l'stalinisme arrelava a Catalunya i es convertia en un patró a seguir.

Fruit d'aquest fenomen va néixer el cartellisme de Josep Renau –generalment, propaganda del PSUC– i la poesia de Maiakovski es va començar a sentir com si fos un himne. Pocs mesos abans de la declaració de la Segona República, en un cinema de la rambla de Catalunya, es va estrenar El cuirassat Potemkin d'Eisenstein. Aquest esdeveniment va obrir l'entrada al cinema rus, que va començar a compartir èxit amb les novetats americanes de l'època. Domènec Guansé, crític de la revista Mirador –posteriorment Meridià–, deia que si Hollywood era la fàbrica de somnis, l'URSS era la fàbrica de somnis revolucionaris.

Tot i que l'arribada del franquisme va tallar en sec les relacions culturals entre Catalunya i Moscou, el mite soviètic es va estendre al llarg de molts anys. Se seguien els resultats esportius, i la gent es posicionava quan es va iniciar la cursa per conquerir l'espai. Tots els mites s'acaben esmicolant. En aquest cas, el final de la Guerra Freda va ser decisiu. Però la confiança en una Icària que es respirava aleshores encara batega. "Només cal veure el 15-M", conclou Breu.

(Josep Lambies. "L'impacte de la Revolució Russa en la cultura catalana", Ara, 29 d'agost de 2011)