EL DARRER CONTE

2001

L'olor de les corones de flors, els tanatoris tan asèptics i les cerimònies que es fan davant del cos present del mort sempre m'han posat malalt. Molt malalt. En diverses ocasions, una suor m'ha amarat tot el cos i no he pogut deixar de pensar en la condició d'ésser difunt, en la possibilitat de la catalèpsia, en el ridícul que fan els morts en un enterrament, exposats en una vitrina amb un color de cera o com els han vestit per a l'ocasió. A vegades, el cor m'ha bategat a cent per hora, i m'ha fet por de caure a terra, tot rodó, desmaiat, enmig de les insulses paraules del capellà. Llavors m'imaginava que la família del difunt, a sobre, trucava a urgències i sortia del tanatori amb llitera com els futbolistes lesionats. Tot plegat, un numeret lamentable en un dia en què el protagonisme era per al mort.

El cert és que aquell dia d'una primavera freda i plujosa de l'any 2001 em trobava a l'enterrament del meu amic Vicentet. Amic entranyable de l'institut, del cine-club i del partit. En Vicenç havia mort estúpidament quan un camió —el conductor del qual era del Real Madrid i cantava una cançó del Manolo Escobar en el moment de l'accident, com després es va saber— se li va tirar a sobre.

Finalment, la música de l'Ave Maria va acabar i els assistents vam sortir a l'exterior d'aquell edifici de vidres de colors depriment que tant em recordava l'escola parroquial on m'havien fet anar de petit. Jo estava una mica marejat i volia tornar aviat a casa. Vaig accelerar el pas per donar el condol un altre cop a la vídua i fer-li un petó a la nena. La vídua, deslliurant-se un moment de les onades familiars que l'envoltaven, va treure's un sobre de la bossa i em va dir que es tractava d'un escrit per a mi; que feia uns mesos que el Vicenç li havia dit que si mai li passava res —és a dir, si es moria— em fes arribar aquell missatge. La dona desaparegué envoltada de gent plorosa amb ulleres negres. Jo em vaig quedar encara més blanc, amb més taquicàrdia i més marejat, amb el sobre del mort a les mans.

No vaig obrir el sobre fins arribar a casa. Al lavabo, vaig llegir els dos fulls escrits a mà pel Vicentet. La carta em va fer venir calfreds. Eren paraules d'ultratomba. El mareig no em deixava. El meu amic em feia memòria d'una qüestió que anys enrere ens havia impressionat i de la qual havíem parlat llargament en una xerrada de cafè: morir és fotut, però quedar-se sense saber com acabarà la pel·lícula encara ho és més, deia. Confessava que se sentia molt encuriosit pel futur de la Humanitat i que, un cop mort, li agradaria aixecar-se de la tomba cada deu anys, comprar els diaris, llegir-los i tornar al cementiri.

En Vicenç Figueras, el meu amic, em citava per deu anys justos després de la seva mort, al cementiri, perquè li portés els diaris. M'ho demanava si us plau i per tres raons de naturalesa pràctica:
a) Segurament l'enterrarien sense cap moneda a la butxaca i, per tant, no podria comprar els diaris.
b) Després de deu anys dins la tomba no creia que tingués forces per arribar a un quiosc.
c) No volia espantar el quiosquer amb el que preveia que seria el seu aspecte, és a dir, una mena de zombi, amb els ulls sobresortits, caminant com el monstre de Frankenstein, tal com havíem vist en aquella cèlebre pel·lícula La noche de los muertos vivientes, de George A. Romero.

No m'explico per què, però el primer que em va passar pel cap fou si el Vicentet, al cap de deu anys, voldria llegir o no El Mundo.

2011
Diumenge. Abril. Acabava de comprar un bon grapat de diaris del quiosc que hi ha a la Diagonal, davant de l'hotel Princesa Sofia. Les cames em feien figa a mesura que anava baixant en direcció al cementiri. Em deia a mi mateix que era imbècil per creure en aquella ximpleria. A més, tant en Vicentet com jo havíem estat militants del materialisme, tant d'històric com de dialèctic, i no crèiem ni en religions, ni en vides eternes, ni en romanços sobrenaturals.

Ja era davant del cementiri. Vaig pujar unes escales i tot seguit ja em vaig veure envoltat d'una plaça de nínxols. No hi havia ningú. Vaig caminar unes passes fins que al tombar per un carreró a l'esquerra va aparèixer una figura asseguda en un banc.

Era un home. Duia el vestit blau marí que recordava haver vist al meu amic el dia del seu enterrament. Efectivament, era el Vicentet. Quan em va veure va venir cap a mi, amb un pas lent però sorprenentment àgil. Estava pàl·lid, clar, però ningú s'hauria atrevit a dir que portava deu anys dins d'un taüt.

—Nano, ja pensava que no vindries —em va dir, agafant-me el plec de diaris que duia sota el braç—. Fa dues hores que t'espero.

Jo no sabia què dir. Li volia preguntar com era possible que passés això, d'on venia exactament, quina mena de fenomen vivíem... però no podia parlar. Mentrestant, en Vicentet anava llegint amb avidesa els diaris i els suplements dominicals. Va passar mitja hora. Finalment, va parlar.

—La nostra utopia a fer punyetes. Ja m'ho pensava, perquè no hi havia qui ho aguantés. El llop ha mort de mort natural, però el pastor és encara més mala bèstia i és menjarà totes les cabretes —va dir.

Tantes metàfores alhora em van deixar encara més paralitzat.

—Et veig fotut, nano... D'aquí a deu anys porta'm també els diaris esportius — va cridar mentre desapareixia pels carrers blanquejats del cementiri.

2021

El dia de l'aniversari de la mort del Vicentet queia en diumenge. Jo anava carregat com un burro. En una mà, una maleta; en l'altra els diaris, els suplements i tot el que regalaven: novel·les, ordinadors, mocadors, polseres i, fins i tot, un tortell que regalava La Vanguardia.

Vaig endinsar-me en el cementiri. Hi havia un enterrament, i la gent em mirava encuriosida, interrogant-se què feia allí tan carregat. El Vicentet, com deu anys abans, ja m'esperava. Semblava desmillorat. Els cabells li queien per les espatlles, com quan fèiem el progre, però ara els tenia del color de la cendra.

—On vas amb tot això? —digué.
—Són els dominicals, Vicenç. No sabia si també els voldries llegir... —em vaig excusar.
—I la maleta? —preguntà.
—Em quedo amb tu —li vaig dir—. El món que volíem no s'assembla gens a això. La burocràcia, la demagògia i el ridícul em fan vergonya aliena. A més, si vinc amb tu ara, m'estalviaré la història de l'enterrament. Com deia el nostre Buñuel, necessito el refugi tranquil·litzador de la tomba.
—I qui ens portarà els diaris, nano? —digué el Vicentet, conformat.
—Porto un Ipod. Això no t'ha de preocupar més —vaig respondre.
—T'adverteixo que l'espai és molt estret —em va dir, posant-me una mà a l'espatlla com en els vells temps, tot endinsant-nos pels carrers dels nínxols.
—Tu no has vist els darrers pisos de la ciutat, Vicenç —vaig contestar.

(Del llibre La Mirada del Voltor, p. 218-221)

* * *

SANG AL LLAVI

Després de sentir el que ens va dir l'Imma vaig pensar que la cançó que havia posat en Quim al principi del programa semblava una premonició. La melodia trista en la veu d'en Lluís Gavaldà mentre cantava "Com anar al cel i tornar" creava una atmosfera de malenconia. I també de fracàs. L'Imma, segons ens va dir, tenia més de cinquanta-cinc anys. No va acabar de concretar l'edat exacta. Ens va parlar d'una tieta seva que acabava de morir. Aquest fou un fenomen que es va anar repetint al llarg del programa i que nosaltres, sorprenentment, no havíem previst. A vegades la Tina i jo ens les donem de molt llestes i fem cagar. Era lògic pensar que moltes històries sepultades sortirien a la llum justament quan el protagonista es moria, i els fills o amics o gent del seu voltant es creien alliberats d'un silenci que s'havia mantingut durant anys, o potser es creien en l'obligació de difondre un episodi de la seva vida per, no sé com dir-ho..., homenatjar-lo? Retenir-lo amb admiració a la memòria? Això és el que, més o menys, va passar amb la història secreta de l'Imma.

—No fa ni una setmana que es va morir la meva tieta.

—Ho sentim —va dir la Tina.

—La tieta Carme ha mort als 92 anys. Segurament em direu que 92 anys és una edat molt avançada, que és una vida molt llarga. És veritat, la tieta Carme ha tingut una vida molt llarga però també molt fumuda. No us explicaré com ha estat la seva vida. Una vida d'heroïna quotidiana. Una vida com una ferida permanent. Només voldria explicar un dels seus episodis que ha quedat en l'anonimat fins i tot per a membres de la seva família. La meva tieta va fer molts anys de portera d'un edifici de pisos del carrer Diputació de Barcelona, a prop de la plaça Espanya, davant per davant de l'antic escorxador. Antigament les porteres i les seves famílies vivien a les finques en pisos minúsculs. En el cas de la tieta, el seu pis estava dividit en dos espais, un a peu de carrer, on tenia dues habitacions i el vàter, i un altre de molt petit que et trobaves un cop havies pujat el primer tram d'escales, on hi havia el menjador i la cuina, i que servia per vigilar qui entrava o qui sortia de l'immoble. Jo sóc molt dolenta per als càlculs però tot plegat devien ser 25 o 30 metres quadrats. Eren quatre de família: el meu cosí Lluís, la meva cosina Maria, el meu tiet, que també es deia Lluís, i la meva tieta.

—Déu n'hi do! Quatre de família en un pis de joguina!

—Així és. No era estrany en aquella època.

—De quan ens parles, Imma? Ho dic per orientar els nostres oients —va voler precisar la Tina.

—És veritat. Perdoneu. Eren als anys seixanta. Posem... cap al 1965.

—Molt bé, endavant.

—Els meus pares acostumaven a visitar la porteria els diumenges a la tarda. El meu pare i la tieta eren germans. Agafàvem el metro i baixàvem a la plaça Espanya. Passàvem per davant de la plaça de toros de Les Arenes, on en aquella època es feien espectacles i corrides de toros. Hi havia una tanca d'un metre d'alçada on m'agradava molt pujar. El meu pare m'hi pujava i em donava la mà perquè no perdés l'equilibri en els escassos metres que tenia de llargària. Al final de la tanca hi havia una xurreria, on a la meva germana i a mi els pares ens compraven dues paperines de patates fregides boníssimes. Encara que el que més em cridava l'atenció era el paper acolorit de la paperina, de colors cridaners. Eren d'un color blau o d'un vermell intensíssims. Mai, mai més no he tornat a veure aquelles paperines, enlloc. Ho recordo d'una manera vivíssima. Com si les imatges les tingués guardades en un calaix del cervell tancat amb clau per salvar-les de l'oblit. Al cap i a la fi és una bajanada, això de les patates... A mesura que em faig gran em vénen a la memòria aquestes foteses. No sé què pensar... Al cap de cinc minuts de passar per davant de les Arenes ja arribàvem a la porteria de la tieta. Quan em veia la tieta sempre em feia molts petons. Forts. Més que a la meva germana. La meva germana se n'adonava. Jo també i els meus pares també, però ningú no deia res. Llavors els adults seien a la part de la porteria que feia de menjador i xerraven. El meu pare i el meu tiet prenien una cervesa. La visita podia durar dues o tres hores. Només es podia veure interrompuda si algun veí pujava i li donava alguna... diguem-ne instrucció a la tieta o si la tieta havia de fer algun encàrrec en algun pis, com recollir les escombraries. Quan la tieta parlava bé d'un veí i deia que era "una bellíssima persona" o que era "molt persona" ho deia amb un to de veu... normal. Però, quan es queixava que la veïna del tercer segona "es pensava que era una marquesa" de tan tibada que era, abaixava la veu. Jo no ho acabava d'entendre, això de ser persona. Tots érem persones, no? "La veïna tibada no era una persona?", em preguntava... Mentre els adults feien tertúlia nosaltres dues jugàvem amb els nostres cosins. Aviat, però, en Lluís va desaparèixer d'aquelles estones dels diumenges. Era més gran i va començar a sortir amb els seus amics. Després vam saber que tenia nòvia."Quan ens presentaràs la nòvia, Lluís?", li deia la meva mare. "Em fa vergonya perquè té ulls de pop", deia en Lluís, i llavors ens quedàvem tots perplexos. "Ai, quin fill!", deia la tieta. "Ai, Senyor!", deia el meu pare rient. Jo no sabia com imaginar-me una nòvia amb ulls de pop. Un dia, tornant amb el metro, vaig preguntar a la meva mare: "Mama, com tenen els ulls, els pops?". I una mica enutjada em va respondre: "Sembles el teu cosí. Mira que sou estranys, en aquesta família!".

—Imma, no t'han dit mai que tens grans facultats literàries? —va intervenir, divertida, la Tina.

—Bé, gràcies. Doncs... no, no m'ho havien dit mai.

—Ja pots continuar. Estem expectants.

—Bueno, volia dir que llavors, en aquelles tardes de diumenge, mentre ressonaven a l'escala els transistors amb les cantarelles de futbol del Carrusel deportivo, nosaltres sortíem el carrer i jugàvem a la vorera del carrer Diputació. Trèiem les nines de la cosina Maria i fèiem una escola o un hospital, o canviàvem cromos de la col·le Vida y color o anàvem a un bar a veure com els nois grans jugaven a les màquines del millon. Però un dia la visita a la porteria de la tieta va acabar molt aviat. En poc més de mitja hora el pare va venir a buscar-nos al carrer mentre jugàvem a la xarranca. "Marxem nenes!", va dir el papa. "Tan aviat?", va protestar la meva germana. El pare li va clavar una mirada d'aquelles que feia ell i que ens feien empassar saliva. No vam dir res i vam fer-li un petó a la Maria i als tiets. Jo vaig notar com la galta de la tieta Carme estava lleugerament humida, però no vaig pensar res. Després, van passar uns quants diumenges que no vam anar a la porteria. Més tard, va venir l'estiu i les vacances del col·legi. A casa ens quedàvem els estius al barri. Mai no marxàvem enlloc. El pare algun dia ens portava a la meva germana a mi a passejar a la muntanya de Montjuïc i a prendre un refresc. Un dia d'aquell estiu havíem pujat a Montjuïc però no ens hi vam quedar gaire estona perquè la xafogor era inaguantable. "Anem a veure la tieta, a veure si ens convida a una coca-cola", ens va dir el pare. Ens va agradar molt perquè feia temps que no la vèiem. Vam enfilar la Gran Via en direcció a la porteria. La tieta estava fregant l'escala a mà (crec recordar que encara no hi havia fregones). Quan ens va veure es va emocionar. Com sempre em va fer molts petons. Però, quan la vaig mirar bé, li vaig veure una mica de sang al llavi. "Què t'has fet, tieta?", li vaig dir. "Què tinc, Imma?", em va respondre. "Tens sang al llavi. Que te l'has mossegat sense voler?", li vaig preguntar. "Segurament", em va respondre mirant al meu pare, que es va posar molt seriós. Es va eixugar el llavi amb el mocador (tampoc no hi havia kleenexs en aquella època...) i ens va abraçar a la meva germana i a mi mentre li brillaven els ulls i deia: "No us veig durant una temporada i creixeu dos pams! Mira que sou guapes!".

—De què tenia sang al llavi la teva tia, Imma? —va dir la Tina arrugant el front.

—El seu marit li havia fet. Li havia pegat.

—És a dir, el teu tiet.

—Sí. Jo era petita i llavors no ho vaig saber. Després, de més gran, vaig lligar caps: la sang al llavi; la meva cosina, que sovint, mentre jugàvem, ens deia que "a vegades el papa no estima la mama", cosa que feia que la meva germana i jo ens miréssim sense entendre res, o algun comentari en veu baixa dels meus pares que jo havia caçat al vol. Anys més tard ho vaig saber tot. Bé, tot el que ella em va voler dir en unes sessions de confidències que vam tenir quan jo estava a punt de casar-me. Rebia maltractaments, rebia cops, la tieta Carme. La sang al llavi d'aquell dia, em va confessar, era una petita cosa. Anecdòtica, fins i tot. Tenia blaus a l'esquena, a les costelles, a les cuixes. Aquell home bevia i estava gelós de tot, dels veïns, del carter que cada dia li deixava les cartes, del cambrer del bar, del sereno, del mestre d'en Lluís. Quan els meus pares van deixar de fer-los visites fou arran d'una discussió entre el papa i el tiet, mentre nosaltres jugàvem a la vorera del carrer Diputació. Durant aquells anys la tieta va anar almenys tres cops a la comissaria de policia de la Gran Via, després de passar pel dispensari, com es deia llavors, o pel Clínic. Quan ella els explicava que era el seu marit qui li pegava, treien importància a l'assumpte. I el guàrdia li etzibava allò de "entre marido y mujer nadie se puede meter", amb un somriure condescendent, i l'acompanyava a la porta. Un dia va perdre el coneixement a causa d'una pallissa i un veí la va trobar al replà de la porteria amb la cara ensangonada. La tieta va trucar al meu pare a la fàbrica i llavors va ser el papa qui va anar a la policia. "Vaig pensar que potser a un home li farien més cas", em va dir la tieta quan m'ho explicava. Però tampoc no va passar res. Les autoritats no volien entrar en el que ells en deien temas pasionales. Va haver de viure així. Només la pressió dels fills i del papa va fer que s'acabessin els cops i les humiliacions anys després.

—Anys després? Però no va pensar mai a separar-se?

—No era fàcil en aquells moments. No s'entenia, com t'ho diré?, socialment?; no s'entenia socialment. El matrimoni era per sempre... No ho sé. Les dones estaven sotmeses... La majoria, la immensa majoria de les dones creien que havien de conviure amb les agressions, amb els insults. Creien que no hi havia sortida.

—Ja —va fer la Tina, respirant profundament.

—Aquesta és una història que tothom va voler oblidar. Tothom que la va viure va voler injectar-se dosis enormes d'amnèsia per protegir-se de l'horror. Crec que ni avui en dia els mateixos fills són conscients de la dimensió de la mortificació que va viure la seva mare. Ella, la tieta, només la va voler rememorar per a mi, molts anys més tard. Encara que sospito que hi havia més detalls que no em va dir. I ara he volgut explicar-ho. La tieta Carme era una víctima anònima. Una víctima absolutament innocent. Mai ningú no la rescabalarà del que va haver de patir, ningú no li farà un homenatge, ningú no li compensarà ni les llàgrimes absurdes que va haver de vessar, ni el dolor inútil que va haver de patir, ni la soledat on, entre tots, la van conduir.

—Només tu ho has fet, Imma.

—Només jo. Una mica i anys més tard, amb molts anys de retard. I ella en va ser una entre milers, centenars de milers. Milers d'històries secretes que no sabrem mai.

La Tina, després del programa, em va reconèixer que va estar a punt de dir-li que nosaltres, el nostre programa, existia per a això, per fer sentir històries secretes, però va callar. Va callar a temps perquè li semblava un comentari trivial, fastigosament tòpic i obscè després d'aquella història de la tieta de l'Imma.

—Bona nit, Imma. No saps com t'agraïm la teva història —va fer la Tina per acomiadar l'oïdora.

—Gràcies per escoltar-me.

Va sonar la "Chanson bleue", d'Édith Piaf. Eren dos quarts i mig de tres i no va trucar ningú més aquella nit. Potser no van poder. Mentre sentia aquella veu estranya em vaig imaginar la tieta de l'Imma escoltant aquella cançó trista asseguda en una cadira baixa a la seva porteria i mirant cap al carrer. Sense poder-ne sortir.


(Del llibre Històries secretes, p. 93-97)

* * *

A COLÒNIES AMB TEMPESTA

El nostre institut és un casalot horrorós que van construir a l'època franquista. Durant anys, va córrer la brama entre els estudiants que hi anaven que l'edifici havia estat una antiga presó de dones. Jo sé del cert que no és així. Primer perquè el meu pare hi havia anat de nano i sempre reia molt quan li deia això de la presó... I després perquè quan l'insti va fer 50 anys vam fer un treball sobre la seva història i res de res, encara que sortia cada foto en blanc negre amb un director amb el bigotet feixista que no feia gaire gràcia...

Segurament el col·le mai ha estat una presó, però aquell matí de fa tres anys feia una pinta tope sinistra. Eren les 9 del matí i queia una tempesta esgarrifosa, amb llamps i trons. Quan vaig arribar amb la motxilla, hi havia dos autocars aparcats a la porta. Eren els que ens havien de portar de colònies a la Cerdanya. Marxàvem els dos tercers d'ESO. Jo no estava gaire animada. Els de la classe tampoc. Ja feia molts anys que anàvem de colònies i teníem ganes de fer una altra cosa. Per exemple, el viatge de 4t d'ESO. Però encara faltava un any. A més, la mama feia pocs dies que havia tornat de l'hospital i hauria preferit quedar-me amb ella. Però va ser ella qui més va insistir perquè marxés. Ella i el Marcel, que m'estava esperant a la porta. El Marcel i jo no feia gaire que sortíem, en aquella època, però a l'insti dissimulàvem perquè havíem acordat portar-ho en secret. Sempre m'ha semblat d'un exhibicionisme estúpid que, en una classe en què ens coneixem tots des de petits, un tio i una tia comencin a petonejar-se en públic o a tocar-se les manetes. És com violent per als altres... No ho sé...

—Vas xop com un ànec! —li vaig dir una mica bruscament, com sóc jo.

—Fas mala cara, Helena —em va respondre.

—Puaf! Em fa pal anar de colònies, tio...

Vam pujar corrents les escales amb les motxilles perquè estava sonant el timbre.

El Marcel és alt i morè. Sempre ha tingut aspecte de despistat i de persona que se sorprèn de tot i a qui moltes situacions deixen encuriosit. Ingenu, el Marcel és molt ingenu. Però això, en ell, és un atractiu. Ara s'ha deixat barba però llavors encara no n'hi sortia. A l'ESO anava fent, perquè odiava les mates i la física, però després al batxillerat social es va destapar i s'ha transformat en un crack. Començarà història a la UB i els seus pares estan que trinen. He arribat a la conclusió que l'estimo molt, però mai he sabut expressar-ho bé. Ara ho hem deixat córrer i està molt fumut. Ho hem deixat perquè jo vull aclarir-me durant uns mesos, però potser tornem...

Vam passar llista de seguida i vam pujar a l'autocar enmig de la tempesta, que no ens va deixar fins que vam sortir de Barcelona. Al cap de cinc minuts, se'm va acostar la tutora, la Montse, i a cau d'orella em va dir:

—T'he posat a l'habitació amb la Clàudia, la Carla i la Sara. Ho he fet expressament, perquè vull demanar-te que vigilis la Clàudia i una mica la Sara, que tampoc està fina.

Li devia fer una cara d'espant tan horrorosa que va afegir:

—Només són dues nits, Helena. Durant el dia vés amb qui vulguis, però necessito que les vigilis. I no posis aquesta cara! Ja saps que de tu me'n refio...

La Montse va ser la nostra tutora aquell any. Encara sort, perquè ens podia haver tocat el Ferran, que era més antipàtic, o el Ricard, a qui dèiem Homer perquè tenia la mateixa panxa que el Homer Simpson i era igual de pesat i ximple. Sempre es volia fer el graciós i sempre la vessava. La Montse m'agradava molt. Era normal. A mi els professors no m'han fet mai gaire gràcia però la Montse em queia bé. Deu tenir més de quaranta anys però es conserva molt bé. Té un aspecte juvenil i està al corrent de les nostres coses, vull dir de música o de les modes. Ja m'enteneu. La Montse va ser una tutora que estava per nosaltres, i que es preocupava molt dels alumnes que tenien problemes o alguna dificultat especial.

La Montse era simpàtica però quan algú de la classe es burlava d'algun company o el marginàvem es posava com una fera i les parets de la classe tremolaven de tant que ens escridassava:

—No ho entenc, no ho entenc! Tota la vida que heu sentit als vostres pares, als vostres professors, dir que cal tenir sentit de solidaritat, de companyonia... Què en traieu de ser tan cruels i tan individualistes! No anireu enlloc, no evolucionareu si us comporteu així!!

Una dia va perdre els estreps. Va ser quan el Sastre, que és un poca-solta, li va dir en to burleta que a ell el seu pare mai li havia dit que havia de ser solidari o bona persona, que el millor era ser competitiu i esclafar els dèbils, i que al rival no se li havia de donar ni aigua. La Montse es va posar com un pebrot de vermella i va dir:

—El teu pare és un imbècil!

Crec que li van obrir un expedient al Departament d'Ensenyament perquè els pares del Sastre se'n van anar a queixar. Segons em va dir la mare, sort del director de l'institut, que va donar la cara per ella i va defensar-la dient que era víctima de l'estrès i que sempre havia estat una magnífica professora.

(Del llibre Valents aventurers de la nit, p. 9-11)