—Entrem en la teua creació poètica. Els primers versos publicats són els que apareixen a Poetes universitaris valencians el 1962.
—Sí, aquelles van ser les meues primeres composicions publicades. Foren escrites paral·lelament a les composicions de Temps sense llàgrimes.

—Aquelles paraules de Sanchis al pròleg de l'Antologia que els poetes antologats tenien com a temes bàsics l'amor i la mort, que tu contestaries al pròleg de l'antologia realista; no trobes que són veritat? Que tenia una certa raó?
—La veritat és que sí. Ens vam sorprendre perquè nosaltres volíem fer una poesia revoltada i contestatària. I allò ens semblava una mica càndid. No obstant això, tant les meues composicions com les de bona part dels poetes de l'antologia se centren sobre els temes transcendents i romanen al marge de la temàtica social o política.
Pel que fa als meus poemes són clarament de poesia intimista, marcada per una certa angoixa, producte de la recerca del món transcendent. Buscava la contundència machadiana de dir les coses amb la senzillesa i la força de l'essencial. També recorde com a molt colpidores les lectures de Rilke que m'ocuparen durant aquells temps.

[...]

—Amb El magre menjar (1963) —el poemari següent— trobem un canvi temàtic envers l'assumpció d'una temàtica més col·lectiva i no tan intimista i lírica. Les tres parts del poemari són força significatives: «La mort», «Els humiliats», «El poble», serà ja l'inici del realisme. Què us aboca a dur a terme aquest canvi?
—Jo també m'ho pregunte. Perquè nosaltres érem petits burgesos. A més estava Raimon, que cantava i Fuster que escrivia assaig i no teníem necessitat, aparentment, d'endinsar-nos en tot això. A nivell de literatura, però, també volíem contribuir a una tasca de difusió i de compromís. Fou producte de l'ambient i de les persones del temps: Evtusenko, Nazim Hikmet, Eluard, Auden, Majakosvskij, Quasimodo, Pere Quart, Espriu, Estellés... A més en poesia era més fàcil passar la censura i, per tant, es podia aprofitar com a plataforma de conscienciació col·lectiva. Hi jugaren també un paper definitiu altres factors com ara el fet de buscar-se lectors en un ambient molt poc propens per a la lírica. Hi havia també altres raons.

—Al poemari prens un paper exhortador per tal que altres veus poètiques s'afegeixen al conreu d'aquesta línia poètica. Hi ha el poema «Avant companys», on parles en imperatiu: «mostreu sempre el fruit sangonós d'aquella nit»
—En bona mesura era captar i traduir el sentiment i l'actitud immediata de tota una generació. Malgrat que ara puga semblar un plantejament ingenu i amb motivacions extraliteràries, es corresponia amb la nostra forma de sentir més immediata.

—La denúncia política no amaga tanmateix un posat líric, una expressió de vivències personals fins i tot quan s'està parlant de la dictadura.
—Sí, parlar d'«el crit del qui brama / ofegat pel pes d'una gran bota» no era parlar dels estels sinó d'una realitat ben sentida i ben viscuda. La meua veu era una denúncia cívica més que social. Des d'una positura no de demiürg —que era la temptació— sinó des de l'experiència individual, per això escric sovint en primera persona del singular, malgrat que en alguns —en molt poquets— opte per la primera del plural. A més tenia plena consciència que el que calia era escriure poesia i no fer pamflets.

[...]

—El darrer poemari és Tempesta d'Argent (1986), després de l'esclat exultant com si retornara la calma.
—Bé. Després d'una provatura especial em resitue en un equilibri entre la tempesta i l'immutable: tempesta i argent. També les meues experiències personals; la mort de la meua mare, fou un fet definitiu. La sensualitat ja no és un fet tan dominant, s'hi troba més mediatitzada pels altres anhels humans.
Ve a ser un microcosmos complet de la meua obra. Controle els tons arravatats del Surant... i cerque una harmonia.

(Enric Balaguer: Fragments de l'"Entrevista Lluís Alpera", dins 50 poemes. Antologia. Barcelona: La Magrana, 1992. Aquesta entrevista és un extracte de la publicada a Daina, vol. 8, 1991, p. 93-108)

* * *

−Vau publicar l'obra completa sota el títol de Cavalls a l'alba (1998), on els cavalls representen la rebel·lia, i l'alba, l'esperança...
−La meua condició tant de creador com d'intel·lectual potser ha estat d'un optimisme renovat, o una recerca renovada, o una recerca optimista cap al futur. Però la vida va passant. En temps de la dictadura, la recerca és el País. Però després l'esperança va centrant-se en un àmbit més individual. Una mica com el famós mite del retorn a Ítaca, que jo he tractat bastant. Al principi és l'Ítaca col·lectiva, però a mesura que les conjuntures van transformant-se en altres que no t'esperaves, més decebedores, evoluciones. Potser per als polítics són les millors possibles, però per a nosaltres, aquelles intel·lectuals amb un compromís cívic de país, és tan decebedora tota aquesta situació, que t'has d'il·lusionar amb altres coses. La il·lusió no la perds, forma part de la vida... Jo sempre he estat vitalista, i amant de la sensualitat i de la vida, i no puc deixar de pensar en una Ítaca. Si l'Ítaca col·lectiva s'estreny, has d'obrir la personal. En el meu cas ha estat la creació, l'exigència en eixa creació, el compromís amb uns amics i unes coses irrenunciables...

−El canvi d'una Ítaca col·lectiva a una de més personal condiciona la rebel·lia?
−La rebel·lia es manté, juntament amb el vitalisme, la sensualitat, la recerca dels valors humans que encara puguen portar-te una meravella. Per això llance uns cavalls. Els cavalls hi han de ser d'una manera permanent. Són un motor, una alegria adreçada a l'alba, a un futur.

−Hi ha una idea permanent en els versos de maduresa, que és la vida entesa com un incendi. Després del descobriment, a la mitjana edat, de la fugacitat del temps.
−Efectivament, hi va haver un punt d'inflexió en la meua vida (un trencament sentimental) i vaig fer una primera recapitulació. Encara que en les primeres etapes poètiques ja hi havia de tot, com per exemple en El magre menjar (1963). Vaig fer una primera recapitulació, que em va alliberar i em va deixar temps per a buscar una nova etapa. Sense deixar mai la meua característica, que és expressar la meua tensió interna vital. Això no vol dir que alguna imatge extreta dels llibres puga aparèixer en els meus versos, perquè són idees que has llegit, has paït, s'han quedat en la recambra i un dia poden eixir. Però crec que en el patiment o en l'exultació del to vital és quan he escrit les millors coses. Després d'aquell trencament familiar vaig traure uns nous cavalls, que portaven tota una exultació vital, sensual, amorosa... Fins i tot noves formes de l'estètica i de l'art, que em portaren a llegir i pensar coses que venien de darrere o que s'estaven produint en aquell moment. És el cas, per exemple, de Luis Antonio de Villena, que en aquell moment m'arriba que ni pintat. Vaig tornar a connectar, per exemple, amb el millor Estellés. I tot això em va encoratjar a buscar un camí nou. Un camí que ni fóra la insinuació del vel de Salvat-Papasseit, de «la brusa descosint-se»..., ni fóra el dels rebolcons estellesians i del pimentó ben torrat. Encara que vitalment estic més a prop d'Estellés. El tercer camí que m'interessava era aquell que representa Ausiàs March, que sempre m'havia entusiasmat, que és el camí conceptual i filosòfic, i el de la lluita dels contraris. Però vaig buscar una fórmula pròpia i vaig traure el llibre Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985), que es va editar amb molta cura, amb dibuixos de Manuel Boix, i que és una de les coses que més m'han agradat. Hi buscàrem un títol ben barroc. Enguany Bromera em tornarà a publicar el poemari.

−Una venjança contra tota l'etapa anterior i aquells que donaven per soterrat Alpera i tot l'anomenat realisme social?
−A mi no m'agrada la paraula venjança, però sí que fou una reacció a tot el que havien escrit alguns. Per això arriba aquesta expansió, aquesta exuberància, aquesta barroquització. Que va tindre el seu ressò, més al Principat que al País Valencià, també s'ha de dir. I després van vindre altres llibres girant al voltant d'aquesta idea. Era una fase nova que, en realitat, enganxava amb un postsimbolisme de la meua etapa inicial, la d'abans del realisme, i amb una preocupació meua per temes amorosos, temes transcendents... I que és una fase encara no acabada.

−Alguns han volgut empresonar Lluís Alpera en el realisme social dels anys seixanta. Però heu parlat d'una etapa inicial postsimbolista, i una dels anys vuitanta barroquitzant. També hi ha més moviments artístics en l'obra més recent.
−Després de reaccionar de manera tan cridanera amb Surant..., vaig interessar-me també per una economia de l'expressió. Com havia passat per un barroquisme, vaig cercar una síntesi amb el poemari Amb cendres i diamants (1995), com també amb Els bells papirs d'Alexandria (1997), el qual, per cert, Moll el tornarà a publicar aviat. Es tracta d'un altre repte, uns altres cavalls que pose en marxa. Per fer això de caminar cap a l'eixutesa dels versos, vaig tornar a llegir Espriu, Machado...

−I entremig del barroquisme de Surant... i l'eixutesa d'Els bells papirs... també hi ha una proposta diferent: Amor de mar endins (1996).
−Allò que ocorre és que m'adone que tinc un fons d'avantguardisme i de neopopularisme inicial. Diguem-ne de cultura popular, d'aquella que sona a cançons, reals o inventades. Comence a jugar amb la rima, que mai no havia fet servir. Era una persona formada en el vers blanc. Tot açò era una cosa que jo tenia allà dins i que temptava per eixir. És un llibre que no sé si tindrà continuïtat. Tot açò són aquells records visuals que jo tenia de García Lorca o d'Alberti. I era una assignatura pendent: Ni Alpera realista, ni Alpera barroc... un altre Alpera.

[...]

−Una faceta menys coneguda és la d'autor d'entrevistes als integrants de la vostra generació. Quina persona ha estat la que va impressionar-vos més?
−Salvador Espriu i Josep M. Llompart, sens dubte. I, més que per l'altura dels seus versos, que també m'han encoratjat molt, pel tracte humà. Espriu, vaig tindre l'ocasió de conèixer-lo de jove, amb aquells contactes que fèiem amb Barcelona. Era un home d'una capacitat intel·lectual tan gran i d'una dedicació tan intensa que semblava que ell sol podia trencar la dictadura. Posteriorment hi vaig continuar una relació curiosa, perquè vaig col·laborar en l'edició en anglès de La pell de brau. La introducció la vaig fer jo, i també la supervisió. Això m'hi va permetre una relació epistolar, i conserve cartes i documents amb la seua lletra tan curiosa. D'ell em va impressionar el to de contenció i de saviesa mesurada i oportuna. I sobretot el didactisme que tenia en les lectures de les poesies que li enviaves. Com també vull lamentar el gran silenci que hi ha actualment sobre Espriu. Això fa pensar, perquè, si un personatge de la importància d'Espriu no té impacte social, sobre els plans d'estudis..., no sé cap a on anem. Se'l recorda només en el seu paper cívic i no per la seua aportació a la literatura catalana. L'altre personatge que també m'ha influït molt és Llompart. Com a intel·lectual, com a poeta i com a persona. Era una persona a la qual podies apropar-te. Per exemple, al meu mestre, Sanchis Guarner, podia apropar-m'hi, però a Fuster no podia. Fuster ho traduïa tot en una clau irònica, de burla, de joc. Llompart era una persona que ens hauria vingut molt bé al País Valencià. Per a contrapunt de Fuster. Aquest, amb una major ambició intel·lectual, però Llompart pel millor tracte personal.

[...]

−És per això que Lluís Alpera va arribar a dir que haver-se dedicat a la poesia havia estat triar el fracàs?
−Agafant la nòmina anterior, i una llista més extensa, com ara Josep-Vicent Marquès, sociòleg; Eliseu Climent, com a agitador cultural i polític... Si m'haguera dedicat a una altra activitat hauria tret més profit. I a tot això va contribuir molt Fuster. El menyspreu que ens feia Fuster era important. En una carta de resposta a Aracil, que li demanava diners per a unes investigacions, Fuster va respondre que ja estava fart de les «ballarines poètico-universitàries». Això era l'any 1961 o 1962. Allò de ballarines poètico-universitàries és, de primer, una troballa intel·lectual extraordinària; però, des del punt de vista dels qui ens estàvem esforçant en la poesia... Era tot el contrari de Llompart. Com no m'havien d'influir persones com Espriu i Llompart, que et tractaven amb tant d'afecte? Perquè Fuster amb la seua ironia, i Estellés, que anaves a veure'l i el trobaves amb uns capficaments i uns dubtes sobre la seua existència, i que tots els perseguien... Nosaltres estàvem desemparats com a poetes. Només trobava un caliu en Sanchis Guarer i en Enric Valor.

−Per contra, Fuster sí que encoratjava en altres àmbits.
−Ell pensava que el País necessitava economistes, assagistes i, sobretot, polítics. Ell estava formant una classe sensible als moviments socials i polítics. Però li mancava el punt de sensibilitat. Era un home de grans visions, que estava mancat de didactisme.

−En el vostre cas sí que hi ha una promoció d'altres poetes, mitjançant antologies, des d'Identity Magazine (1966) fins a Sobre poetes valencians i altres escrits, en dues parts: 1991 i 2001...
−És que hi ha tota una generació prodigiosa, la dels anys cinquanta. Des de Valor, Valls, Fuster, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, Jaume Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés, Matilde Llòria... Per tant, jo m'hi vaig dedicar. Començant per Estellés, del qual he fet l'antologia més ampla, i comentada. Jo vaig ser qui va dir, per primera volta, l'any 1966, que Estellés era el millor poeta de tota aquella generació, al qual havíem d'apropar-nos, cadascun dins del seu estil. Després vaig fer altres coses, com per exemple unes antologies de Joan Valls, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, J. Bru i Vidal...

−Sempre us ha interessat reivindicar l'obra de poetes del sud, com ara Joan Valls. Us heu situat en allò que heu anomenat la «perifèria de la perifèria».
−El fet de viure una marginalitat i enmig d'un casus belli entre Alacant i València condiciona. De primer, per viure amb una divisió provincial. Després, amb l'autonomia, s'estableixen unes proporcionalitats des de València, que vistes des d'Alacant es veuen insuficients. També perquè les comarques del sud s'han desenvolupat econòmicament molt i això les fa sentir-se més fortes a l'hora de reivindicar. Finalment hi ha l'espanyolisme, ací i a València. En l'àmbit cultural, contra el franquisme hi havia una certa unanimitat entre tots quant a reivindicacions. Però en democràcia, en accedir el PSOE al poder ja vam comprovar què va passar. Ara, els que ens dediquem a escriure, a treballar i a viure en català a Alacant ho tenim molt malament. Sortosament hi ha llocs, com ara la Universitat, on jo vaig fundar un departament; però és una illa. Encara que la ciutat d'Alacant està envoltada per una comarca on sí que hi ha inquietuds. També hi ha el nucli d'Elx, amb Gaspar Jaén, o el nucli de la Marina Alta, amb l'Aiguadolç. Què ha passat? Doncs que els intel·lectuals en català que hi havia emigren. Ovidi, des d'Alcoi, per exemple. O Antoni Seva, que hem citat abans. O Cuartero, dedicat als estudis clàssics, també ara a Barcelona. Rodríguez Castelló se n'ha anat a València. Va eixint gent, sortosament, com Joaquim González Caturla, Ximo Espinós... Però qui no emigra es queda amb el cul a l'aire. Confies en els vasos comunicants amb València i Barcelona, però no funcionen. Emili Rodríguez Bernabeu o Lluís Alpera, que sempre hi hem estat, tirem per lliure. Però això significa estar desconnectat, marginat, desemparat... És una marginació molt dura. Som molt lluny d'aquell esperit dels anys seixanta, quan vam pujar a Barcelona, i la idea dels Països Catalans era una esperança. Això afecta tots els àmbits. En literatura, per exemple, publicar a Alacant, a Dénia, a Elx o a Alcoi serveix de ben poc. Els mitjans de Barcelona o de València no se'n fan ressò.

(Francesc Bayarri: "Lluís Alpera un poeta total, a la perifèria de la perifèria", Serra d'Or, novembre 2002)