Fou allà, als Estats Units, on va publicar, en 1966, la seva Antologia de la Poesia Realista Valenciana, una pedreta d'escàndol durament contestada dins la dècada dels setanta.

Al capdavall, tant en la tria antològica —discutible en la mesura en què ho són sempre aquesta casta de treballs— com en el text introductori, Lluís Alpera palesava encara aquell entusiasme, aquella intransigència, aquella ingenuïtat pròpies del convers, que segurament —i per sort— no ha perdut mai. Sobretot va pecar de candorós. D'enfora estant, va imaginar una realitat que no era ben bé la del país. Perquè d'aquella promoció de joves poetes realistes a la qual augurava una amplia perspectiva de futur, ben aviat, llevat d'ell mateix i de la seva obra, no en quedava res. Dit breument: Alpera va fallar com a profeta. I això és el que hom, sobretot, li ha retret. ¿Podem exigir a ningú, emperò, el do de la profecia? [...]

Alpera, doncs, s'equivocà. Va pecar d'ingenu, d'intransigent, potser de triomfalista. Tot i així, ens va oferir un text teòric important des del punt de vista de l'evolució de la literatura als nostres països i com a definició i descripció precisa de la seva art poètica personal. La resta, ja he dit que és pura anècdota.

(Josep M. Llompart. "L'obra poètica de Lluís Alpera", dins Dades de la història civil d'un valencià. València, 3i4, 1980, p. 22-23)

* * *

Quant a una altra observació de l'estimat Fuster, tampoc no hi coincideixo. No he sabut veure enlloc els «defectes, tants com vulgueu» en el Magre menjar. Em fóra molt fàcil d'espigolar-hi una munió d'esclatants troballes estrictament líriques. I a la resta de la vostra obra.

És evident que en aquesta predomina, però, el to realista, de denúncia cívica, política, social. Però els versos tenen un so tan digne, noble, elevat, que els trobo en totes les circumstàncies esplèndids. La vostra expressió no es rebaixa mai —o gairebé— a un vol a ras de terra. Els vostres sentiments d'indignació i de rebuig són tothora veritables, no escriviu mai sols «pour épater le bourgeois». Quallen en la grandesa d'una ànima ferida de soca-rel. Teniu el do i el sentit del ritme, aquesta qualitat essencial tan fàcil de percebre pel lector atent com difícil de definir. Els vostres versos tendeixen potser amb preferència a l'abundor, a l'amplitud, però m'encanten també, per exemple, els versos curts i els diminutius, tan valencians, de les precioses «Tres cançons de la fira de la mort». [...]

El vostre llenguatge és, al llarg de tota la vostra obra, excel·lent, com és degut al vostre servei dels humiliats, del poble, del país.

(Salvador Espriu. "Lletra oberta a Lluís Alpera", dins Dades de la història civil d'un valencià. València, 3i4, 1980, p. 11-13)

* * *

"Aquest fet, diria que lògic i normal dins d'un procés literari, em suggereix algunes consideracions. La primera de totes és reivindicar, claríssimament el dret al canvi, a l'evolució, a la transformació, a la mobilitat, a ser nosaltres mateixos amb mil cares diferents, i a qui les vulgui veure que s'afanyi si hi vol arribar a temps. El que no em sembla del tot lògic és que el descrèdit del realisme poètic pugui limitar l'obra no realista d'un escriptor, tot i que, en determinat moment i circumstància, hagi participat d'aquella estètica. [...]

La segona consideració, i com una conseqüència de la primera, és la de sol·licitar, una vegada més, la lectura de tota l'obra de l'escriptor —per altra banda en el cas d'Alpera no gaire extensa—, per tal de descobrir la realitat dels poemes i enriquir així la proposta teòrica que, en els anys seixanta, ens formulà. Si llegim la poesia de Lluís Alpera des del primer escrit, [...] veurem que el corpus líric d'Alpera és bastant més ampli del que generalment s'assenyala. [...]

La tercera consideració porta a comprovar, vist com es desenvoluparen els esdeveniments, que la marginació d'Alpera ha estat quasi lògica i inevitable. Per tant jo no transcenderia la importància del fet més enllà de la que, en el seu moment, hagi pogut tenir. Això sí, cal convèncer els altres d'aquesta idea o actitud. Però primerament Alpera ha d'alliberar-se, si convé, d'una càrrega que li pesa. Ha de sentir-se lliure, fer les paus amb la literatura del país, així com amb els seus representants, i ser fidel a la seva veu, perquè és l'únic que pot i deu justificar la seva poesia.

(Àlex Broch. Pròleg a Tempesta d'argent. Barcelona, Edicions 62, 1986, p. 7-8)

* * *

Si mimetitzant la revolta contra la Dictadura, la poesia d'Alpera havia passat de l'intimisme cap a actituds de contesta des de la seva peculiar visió dels realisme, els anys vuitanta ens mostren la nova evolució de l'escriptor cap al període, al meu entendre, més ric i suggerent de la seva obra. Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, Tempesta d'argent i Els dons del pleniluni certifiquen aquest canvi formal i temàtic de la seva poesia. El triomf de l'eclecticisme, l'optimisme desbordant, la intuïció extrema, els riscos i el radicalisme vehement, l'erotisme, constaten el cicle més salvatge de la seva producció. Ens trobem davant d'un esclat impressionant. Figures exòtiques, riquesa retòrica, utilització d'arabescos i versos barrocs ens van oferint fluctuacions contínues i fastuoses entre el vitalisme de l'amor encès, l'obligatorietat lírica que és més present que mai i una investigació a través de les formes del llenguatge que abandona definitivament els poemes morals del realisme. Els referents clàssics occitans, mediterranis, són l'excusa per desenvolupar aquesta estètica sensorial que domina la trajectòria de la trilogia de l'últim Alpera. Evolució en transformació, transformacions en evolució han teixit una obra cada dia més valorada entre els crítics i els poetes de les noves promocions.

(David Castillo. "Perfil i figura de Lluís Alpera", dins Cinquanta poemes: antologia. Barcelona: La Magrana, 1992, p. 8-9)

* * *

¿Era, tanmateix, de debò realista aquella poesia, amb els seus, ara i adés, esclats brillants, la seva puixança amb prou feines continguda d'imatges, la singularitat del to poètic que un dia va fer escriure a Salvador Espriu, en carta al poeta, "heu aconseguit la poesia de Lluís Alpera"? D'altra banda, ¿ens hem entès bé amb això del realisme?

(Joan Triadú. "Un cicle tenaç del realisme barroc", Avui, 13 de desembre 1992)

* * *

El leitmotiv que recorre la columna vertebral de l'obra poètica de Lluís Alpera és la imatge homèrica d'Ítaca. El converteix en el símbol permanent del seu corpus literari. Això sí, es tracta d'una Ítaca polisèmica: de vegades, llunyana, inassolible, perduda i, d'altres vegades, propera i abastable al jo poètic. Un locus amoenus heterogeni, complex i promiscu. [...]

Aquell idea del viatge, de l'aventura i del projecte de construir el sender vital, herència de tres poetes que Alpera s'estima molt com són Karafis, Machado i Riba, entre en una atmosfera de desencís, i així mateix de frustració. L'edat d'or i l'àmbit de la felicitat també fan aigües. Què s'ha fet de les esperances del viatge dels argonautes tot buscant el velló d'or? [...]

Finalment, el jo poètic sap que l'Odissea vital és farcida de cendres i diamants, i que caldrà fer la tria segons la saviesa que hem nodrit cadascú en el viatge: «Pren l'argent dels teus polzes i guanya't, / vell home enriquit, el definitiu or de la vida. / Mesura els pocs guanys que et resten / fins que t'enlluerne el raig verd de l'Atlàntida».

(Josep Ballester. Serra d'Or, març 1996)

* * *

Allò que portarà el futur, ningú ho sap: tanmateix, amb dotze poemaris al seu crèdit, no hi ha dubte que Lluís Alpera és un dels poetes catalans més distingits, un poeta que ha reeixit a inserir-se en el corrent principal de la poesia catalana des d'allò que ha anomenat la «doble perifèria» de València i d'Alacant. Això, com ell mateix admetria, ha estat una tasca difícil: no obstant, a partir dels malentesos que van rodejar la seva suposada fase «realista», s'ha tornat a modelar com un poeta essencialment líric, la vitalitat i la imaginació del qual han fet que escrivís alguns dels millors poemes del nostre temps.

(Arthur Terry. Introducció a Cavalls a l'alba. València, 3i4, 1998, p. 76-77)

* * *

Del primer preheli ja hem parlat, a propòsit d'El magre menjar. En quedarien dos més, de màxims de lluminositat, especialment intensos.

El primer, [...], es manifesta en eixa meravellosa estrella doble que és el tàndem Surant enmig... i Tempesta d'argent. L'Alpera de Surant és, per dret propi, un March desmelenat [...] i un anti-Estellés estètic que, a més, trascendeix la seua pròpia sintaxi en un món autònom: hi ha quelcom d'absolut, de territori conquerit més enllà dels contraris, de moviment musical fugat, en l'esclat de la carn fet ací pura bellesa dita, i on l'opulència verbal s'ajusta indissolublement al seu objecte, té ple sentit i s'agraeix com a paraula miraculosa. Aquesta obra rodona, aquest cim alperià, obté la seua implantació connatural l'any següent, amb Tempesta, on la fúria desfermada de l'incendi eròtic es concreta en el repte d'una plenitud vital que mira cara a cara, com des del cim, la decadència imminent. [...]

I, per fi, una dècada més tard [...] torna a esclatar quasi inesperadament [...] el darrer miracle de Lluís Alpera: Els bells papirs d'Alexandria. En ell recupera el poeta el seu millor pols i, en vint-i-cinc escassos poemes, sòlidament construïts, de ritme tens, unitari i ben resolt, i d'alè sostingut, revisa amb força lucidesa i en primeríssima persona el mite del retorn d'Ulisses a Ítaca.

(Antoni Ferrer. "Lluís Alpera: només dir Ítaca", Saó, núm. 273, maig 2003, p. 38-39)