1939

Era com una gata en zel.
Als pocs mesos d'haver eixit jo
del ventre de ma mare
—enmig dels singlots de les bombes
i del pressentiment de l'hora fresca—,
em va triar aquella gata negra, lluent, d'annunziana.
Els escarabats verds dels seus ulls,
en guaitar per la finestra, colpejaven
tota l'escala del meu esglai infantil.
Ella, amb una passa militar
i amb uns grunys de to condemnatori,
s'arribava als dies més nostres
i d'una urpada enderrocava
la voluntat de diverses contrades.
I ella es bevia la llet
que hi havia dins el plat i em pertocava;
després marranejava la que no volia,
mirant-me de reüll. De sobte,
pegava un bot i es posava al meu costat
i, nit darrere nit, m'arrapava
els ulls, a poc a poc, marcant-me,
com un tatuatge propi d'una guerra civil,
la presbícia de diverses generacions.