LA UNA DE LA NIT ESCAMPAVA...

La una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada de l'amor. Memòries de venes persistents estremien i acaronaven la dalla pensativa que cercenaria aquella mandràgora que et rosegava l'ànima des del primer moment que et posaren sabatetes de xarol, que calia mantenir ben llustroses tot el dia com si fossen cuquetes de llum. Un gran arrap et cremava els budells a la una de la nit. Tots els teus donyets virolats et furguen amb llurs punxons i a més et claven les dents al llarg dels budells.
L'ànima, com una lànguida sabata descordada, se te'n va a poc a poc...

Recordaré, recordes potser per última volta, presències i absències en la teua alçada i ordenadíssima col·lecció de flors. Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l'heura de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del portent. N'agafaré unes poques, les necessàries, per a la barca de Caront i les llançaré sobre les natges de marbre de l'estany de la por, vella Albufera meua de València i Alacant, il·luminada i compartida en el darrer ball d'espases avalotades cap a l'agonia i l'èxtasi.
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus.