TEMPESTA D'ARGENT

I

I que dolça és la vida si solques a temps
l'ampla mar de la teua llibertat.
Si vosaltres, mariners en terra, poguésseu
aturar tots els rellotges dels ports tenebrosos,
si poguésseu refugiar-vos dintre la cambra
d'aquelles nines de Bearn,
jo us esguitaria els rostres i els vestits
amb la sang del meu pit adolescent,
transit per amants desempedrades del temps
i per brises amb enyor de begònies.

Esdevenim guerrers embolcallats amb càntics
de vidre, consumint el foc de les vinyes
del nostre ahir vençut, que se'ns rebel·la
amb furors d'aurora i migdies de calèndules
oblidades entremig del passat i la joia del jardí.

Marbres embruixats de signes suren damunt
la mar lliure i la saviesa dels navegants
sense memòria els fa traçar cal·ligrafies
errants sota les llunes luxurioses del crepuscle.
 

* * *
 

LA BARCASSA DE CARONT

Per a la meua mare

Com un llençol emmidonat de postguerra
recorde la blanca pell hospitalària
arravatada per sempre pel foc de l'avern,
esborrant tots els rius de llàgrimes
que escampen baladres de ràbia continguda.
La teua duríssima vida d'heroïna sense flor
Es dilueix en el teu no-res, sense calèndula
o begònia que ajude a enaltir el teu perfil.
Oh tardor cruel que te l'enduus irreversiblement!
Avui odie la teua indiferent serenor
i la teua alta estètica per l'esplendor
d'aquesta taronja de cel de novembre.
Des de l'Ítaca que m'alletares amb pits d'orquídies,
recordaré plantat i mut, amb un llarg rosari de
melangia nocturna, tot el teu doll de contes daurats,
tota la claror dels matins de festa percudint violins
i barques al llarg de la teua platja de la Malva-rosa.
Oh Cabanyal de la infància que et perds
aquesta lluitadora de peixos i paneres!
Des del fons del pèrfid silenci que palpe,
revindran memòries, randes i gladiols,
el llustret d'alguna que altra sabata de xarol,
sentors de menjar calent a taula, ulls tendres
i tactes diaris que confirmaven dia a dia
l'or solitari i ardent d'unes hores efímeres.
Tot inútil ja. El nostre carrer de la Barraca
et pesarà com una tomba, com una mort diària,
car has pagat a Caront, abans del temps previst,
les estrictes i fredes monedes que mana la llei.
 

* * *
 

POÈTICA

Cercaràs el goig de la bresquilla
a través de les pells perfumades.
Faràs justícia a la bellesa dels colors
i l'estilització de les formes.
Destacaràs fins i tot
la subtil delícia de la sentor.
I després hi diràs la teua,
aquella irresistible passió pel pinyol:
despullament agosarat i suïcida de la paraula,
seducció del teu abisme pel jo més nu i misteriós.
 

* * *
 

III

Deixa la teua flor que sure
entre els dits melangiosos de la fortuna.
Els déus escamparan pròdigament damunt
els astres llàgrimes de gessamins
i aigües incommensurables per encabir-t'hi.
Buguenvíl·lees i hores de nit circumdaran
aquells anells de la vergonya,
oblidada al meu rostre on tu i jo
forçàvem l'aurora. Conjurs i dents
de bruixa et diran el teu moment.
Després d'un trencat temps de vidre,
la papallona dels teus ulls volarà
cap als nenúfars grocs de la teua cabellera.
Una sentor d'ànsia de vida et surt
de l'ullal del sexe, esplendorós
en aigües de ningú. Treballa el teu fruit
que somriu des de la indecisió.
Fuig l'instant inútil del dubte.
Estima, amb passió arravatadora, cada minut.
 

* * *
 

IV

Esdevindràs algun dia un home vell i covard,
ben socarrat per la teua pròpia solitud.
Tan sols el fulgor d'algun que altre vers,
amagat dins la butxaca del teu posat més digne,
podrà incendiar de nou els ulls adolescents
dels qui no voldran contemplar la teua misèria:
enceses gavines d'ulls clucs, llençols
il·luminats: platja d'enveges. Teua.

Enviliràs sense voler la saviesa del teu món,
les selves oloroses per tanta experiència acumulada,
les flors dels til·lers que plantares a la vora
de tants llavis amb passions arravatades.
Ja no podràs quedar-te a l'expectativa
de cap somni més clar i redó.
I aleshores, sense cap equipatge,
hauràs de llançar, ben lluny i sol,
les últimes xàrcies a la mar.