"Estic convençut que la fascinació envers el mar ha fet naufragar el somnis de milers de poetes. Tan els d'aquells o d'aquelles poetes que saben que ho són com els de qui, sense considerar-se creadors de poesia, alenen la brisa d'una particular percepció del mar…

A Sorrejant, Joan Adell ens brinda la possibilitat d'immergir-nos en un mar immens: el d'un blau i escumós horitzó d'imatges i metàfores, d'anhels i records, de tristors i alegries, de somnis i erotisme ran de mar…

La poesia hauria de ser fidel a la musa que l'ha inspirat, al cos que li ha donat forma. Conjugar aquesta premissa amb un estil determinat que doni vida i alineï les paraules, d'acord amb el sentit, el ritme, la sonoritat i –si es dóna el cas– la rima, és una tasca prou complexa. En moltes ocasions, un repte. I Joan Adell, a Sorrejant –per bé que podria dir "a tota la seva obra"– reïx a assolir aquest objectiu."

(Vicenç Ambrós i Besa: Fragment del pròleg, 1 de maig de 2007)