El quarto de cosir

Al quarto de cosir, la mare cus.
Una escletxa de sol fa una galàxia
d’estrelles i planetes amb la pols.
La germana fa punta de ganxet
i somia el seu príncep, mentre jo
jugo a ser déu i bufo la galàxia,
embogint els planetes i els estels.
Aquí estem com al cel, deia la mare
tot enfilant l’agulla.

      Uns anys més tard,
els capellans van fer-me apologia
del cel i de l’infern amb arguments
de goig i foc eterns. Ells no sabien
(com podien saber-ho, pobra gent)
que el meu cel era el quarto de cosir.

Mas Montells
03/07 

Les cendres

Ni al mar ni a la muntanya.
Adobeu la morera
que un dia vaig plantar.
Serà un adob migrat
però amb un esplet prou bo:
el tremolós clap d’ombra
damunt la gespa tendra
una tarda d’estiu.


(Taronges calentes. Juneda: Fonoll, 2017)

* * *

El violinista

El captaire matxuca Paganini
contra les cordes del seu violí.
No li dono propina.
S'allunya tot maleint-me els ossos.
Un jove li regala vint cèntims
i el captaire riu d’agraïment.

Mai més tindré ocasió, penso dolgut,
de comprar un xic d'afecte a tan bon preu.


Parc d'hivern

El sol esmorteït d'aquest migdia
amb prou feines escalfa la memòria.
Tinc fred dins del cervell.
Les fulles mortes,
amarades de pluges molt antigues,
encatifen les sendes del record.
La tarda va caient.
Aquelles noies
que s'apropen alegres fent gatzara,
quan s'encreuen amb mi abaixen el to.
Un gos borda embogit rere un colom.
La parella asseguda al seu escó
bescanvia les últimes carícies.

He restat sol al parc, amb el silenci
d'aquest capvespre fred sense memòria.
Abans no es perdi el meu passat recent,
me'n torno cap a casa a corre-cuita
fendint la llum glaçada dels fanals.
Escalfaré la nit amb el record
de les noies que passen fent gatzara,
del gos i la parella de l'escó.

Demà, amb un xic de sort, tornaré al parc.
 

(Tres Estrelles Michelin. Benicarló: Onada, 2011)

* * *

Desprendre't del teu cos

Desprendre’t del teu cos a poc a poc,
despullar-te de tu, alliberar-te
d’un vestit que t’engavanya.
L’striptease més obscè, perquè
¿saps, filla meva?
sota l’última fulla de la ceba…
no hi ha res.

Els ulls esbatanats

Els ulls esbatanats, més grossos que la cara
(per què obrim tant els ulls quan tenim por?) 
em diuen sense mots:  —¡ajuda’m, pare!
Són els moments més durs, l’enuig de la impotència. 
Jo t’abraço molt fort contra el meu pit
i et dic a cau d’orella: —sóc aquí,
mentre amago la por entre els teus cabells.

(La ceguesa dels miralls. Juneda: Fonoll, 2020.)

* * *

Bateig de dona

Platja de juliol,
bany de lluna plena.
Tornes cap a casa
prenyada de nit.
Demà ningú sabrà
el teu bateig de dona,
la teva adolescència
surant damunt les ones.
Tancada a la cambra,
-enyor de futur-
li explicaràs un conte
per última vegada
al teu ós de peluix.

Mitjanit al metro

Mitjanit a l’andana del metro.
Us vesàveu, ignorant els judicis
de la gent. “Només són dues nenes,
no saben el que fan”, deia un bon home.
“Dues pervertides”, afirmà un senyora.
“Quan jo era jove, en dèiem tortilleres”,
va concloure un vell.
El tren va marxar
deixant-vos de nou soles a l’andana
amb la vostra veritat adolescent.

(Tresors Adolescents. Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2023)