Els Aurons, 14 de novembre de 2011

Estimada Laura:

Avui fa tres mesos que van tancar-me en aquest hospital i m'han donat permís per escriure't una carta, amb la promesa que te la faran arribar. Espero que així sigui. Això no és cap casa de colònies com aquella que tu i jo, sempre juntes, vam viure il·lusionades als nostres dotze anys. Aquí em sento voltada d'ànimes ferides, com la meva. He intentat apropar-m'hi, però totes són, com jo mateixa, compartiments estancs, incapaces de comunicar-nos perquè no sabem què dir-nos o, potser, perquè sentim vergonya de nosaltres mateixes…

…El que més m'amoïna es que em mirin mentre em dutxo. El primer dia li vaig preguntar a la cuidadora per què m'havia de dutxar davant seu i em va contestar: "no vull donar-te idees". Encara avui no he entès la seva resposta. El cas és que les cuidadores coneixen el meu cos millor que jo mateixa, perquè, no t'ho creuràs, els miralls estan prohibits en tota la casa. Tot just un petit espill rodo damunt la pica del quarto de bany, per poder-me pentinar. De vegades em pregunto si per guarir una ànima esquerdada, primer cal profanar la seva intimitat.

Com si ho haguéssim parlat prèviament, de seguida vam posar-nos d'acord en les peces a tocar, una selecció de Duets de Béla Bartók, una música carregada de records per a totes dues per les hores passades, tant a casa com al conservatori, sota el dictat d'aquelles partitures. No sé quant de temps vam estar tocant; un quart?, mitja hora?, no ho sé. De tant en tant ens miràvem i, amb un acord tàcit, seguíem tocant. En un moment donat, també tàcitament, vam deixar els violins damunt la taula i ens vam abraçar. Va ser una abraçada, com ho diria?, diferent. Els nostres cossos es palpaven l'un a l'altre, com si volguessin fondre's en un de sol, amb els batecs dels cors, el seu i el meu, al pit i a les orelles. Sense deixar-nos anar, estrenyent-nos cada cop amb més força, ens vam mirar i, sense dir-nos res, les nostres boques es van trobar.

Pel que fa a la relació amb els pares, excel·lent. Compartir només els àpats dels caps de setmana, ajuda molt; tan sols em cal ingerir el mínim que estimo tolerable sense obligar-los a intervenir; em consta que tenen ordres dels terapeutes de no fer-ho. Dissabte han d'assistir a una sessió de grups de pares. Serà el primer cop que hi participen i els he vist una mica nerviosos. Pobrets. Ells no saben com els estimo i com em dolen les males estones que els faig passar. Aquesta és, sens dubte, la cara més fosca de la meva malaltia; és un nus, un nus que voldria desfer, però no sé com.

(Fragment d'Alba. Alzira: Bromera, 2017)