Els motius de l'elecció d'aquesta època i no d'una altra penso que són prou evidents, si algú coneix mínimament els meus treballs anteriors i si hom fa un repàs al recorregut històric de la llengua i la literatura llatines a Europa: el segle XV és els segle de màxim esplendor. El retorn als clàssics i la imitació fil per randa dels autors llatins d'època romana arriba al punt més àlgid durant aquest segle, moment en el qual s'utilitza la llengua llatina no tan sols com a llengua de cultura i com a llengua científica, sinó com a llengua per crear una literatura que renova els ideals de la genuïna literatura romana d'època clàssica i els ideals dels studia humanitatis. El llatí no és només la llengua dels tractats mèdics, d'astronomia o de teologia, sinó també la llengua en la qual s'escriuen poemes a l'estimada, cartes literàries als amics, o bé obres de temàtica filosòfica, històrica o gramatical. I és en el segle XV, en ple Renaixement, que els corrents humanístics estan en vigoria a Itàlia, país en el qual hem de trobar els màxims representants de la literatura llatina humanística, i és aquest humanisme italià el que influencia directament la literatura que es produeix en l'àmbit lingüístic català.

Així, doncs, ens proposem de ressenyar els autors que, per la seva contemporaneïtat, pel seu ideari i per les seves actituds semblants són paral·lels a un Panormita o a un Pompilio, tot i que som conscients que de Vallas i Polizianos no en trobarem pas.

Fins avui, tots els estudis anteriors que tracten de la literatura llatina del segle XV dins el marc geogràfic català es basen, sobretot, en una obreta del mateix segle que va ajudar a crear el mite de la literatura llatina del segle XV a Catalunya. Em refereixo, evidentment, a l'opuscle de Pere Miquel Carbonell, De uiris illustribus catalanis, que el seu autor va redactar aprofitant, en part, un material que li proporcionà Jeroni Pau.

Tenir un recull biogràfic, ni que sigui de les característiques del de Carbonell, ha contribuït, ben segur, a un major coneixement dels autors catalans dels segle XV que redactaren la seva obra especialment en llatí. En aquest sentit, doncs, hem de reconèixer en l'opuscle de Carbonell el primer intent seriós i contemporani, cal ressaltar-ho, de sistematitzar amb dades i noms la història de la literatura llatina dels segle XV dins l'àmbit geogràfic dels Països Catalans.

(De la "Introducció" a l'obra La Literatura llatina a Catalunya al segle XV. Barcelona: Curial - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993, p. 9)