El petit Cupidó, fill de Venus, aquell nen grassonet i rosadet, que mai no creix, porta sempre un buirac a l'espatlla. Dins del buirac, les dues classes de fletxes, les unes d'or, les altres de plom. Les fletxes d'or, llançades al cor dels homes, provoquen la passió amorosa. Les fletxes de plom, amb la seva ferida, produeixen el desamor i l'aversió a l'amor. Cupidó, vagarós i entremaliat, dispara fletxes a l'atzar i sense parar.

Temps era temps, una fletxa d'or es va clavar al cor del déu Apol·ló i tot seguit, aquest, caigué follament enamorat. Una fletxa de plom, disparada per l'arc ben tensat de Cupidó, anà a raure al bell mig del cor de Dafne, la jove i bella nimfa filla del déu-riu Peneu, qui prometé al seu pare que mai no coneixeria cap home.

Apol·ló, en veure Dafne, va reconèixer en ella l'objecte del seu amor, va acostar-se a la noia i va intentar seduir-la. Dafne, amb el plom al cor, defugí les atencions del déu de la lira. Ell no volia, però, deixar escapar la imatge real del somni que s'havia forjat, i la perseguí. Ella fugia, desesperada, per la frondositat dels boscos i per la claredat de les planúries. Apol·ló l'assetjava més i més, enfollit per la flama que el consumia. Dafne fugia més i més, endurit el seu cor i desitjant la mort abans que caure en els braços del déu enamorat. La donzella, en la seva fugida, es dirigí vers la morada del seu pare, el riu Peneu. Quan, desesmada, va arribar als seus marges, va suplicar-li ajuda amb gran sentiment. Apol·ló l'encalçava ja. El pare va escoltar, dolgut, els laments de la seva filla i, usant del seu poder, va fer que la noia es transformés en arbre. Quan Apol·ló ja era a frec d'ella i allargà les mans per agafar-la i abraçar el seu cos desitjat, aquest s'havia cobert ja de l'escorça del llorer, els seus braços s'estaven convertint en branques, els seus cabells en fulles i els seus peus s'arrapaven fortament a terra, transformats en arrels.

[...]

Però tornem a la metamorfosi de Dafne. L'evocació d'aquesta llegenda ens porta, inevitablement, a recordar aquell grup escultòric que, a començaments del segle XVII, realitzà Bernini. Hom pot contemplar-lo als salons de Villa Borghese, a Roma, lloc al qual fou destinat des de la seva creació. Aquesta escultura immortalitza el moment en què el déu abraça els membres, ja mig convertits en branques, de la nimfa que li havia robat el cor. És d'una bellesa inqüestionable. Gràcies a la voluntat del cardenal Scipione Borghese, gran amant de l'estatutària greco-romana, i gràcies a la imaginació i al bon ofici de l'escultor Gian Lorenzo Bernini, Apol·ló i Dafne romanen immòbils i marmoris per la màgia de l'home.

(Fragment de "El llorer", dins de l'obra Els arbres. Girona: Diputació de Girona - Presència - Punt Diari, 1986, p. 35-38)

* * *

I és que cap més arbre no representa tan bé el món i la terra grega com l'olivera. Els seus troncs ressecs, arrugats i vells formen part essencial del paisatge de l'Àtica, pedregós, daurat i xardorós. L'olivera de fulles gris-verdosenques que poden arribar a ser platejades quan el vent del nord les gira i el sol les toca de ple, senyoreja arreu les terres mediterrànies, però on té el seu lloc més escollit, el seu setial, és a l'Acròpolis d'Atenes, al costat de l'Erecteion, darrera les Cariàtides.

L'olivera sagrada d'Atenea a l'Acròpolis ens recorda el triomf de la deessa d'ulls clars sobre Posidó, el déu del mar, en la contesa on varen rivalitzar pel domini i pel nom de la capital de l'Àtica, quan el vell Cècrops va fundar la ciutat del Partenó.

[...]

L'únic arbre que hi ha dalt del recinte sagrat i rocós de l'Acròpolis és una olivera. La que avui podem contemplar-hi no és pas molt vella, però és situada en el mateix lloc on els atenencs veneraven l'arbre sagrat de la deessa que els va donar el nom. Em plau de recordar el seu emplaçament: al redós de l'Erecteion i com si les sis donzelles marmòries, les Cariàtides, fessin guàrdia davant seu, protegint-la. La imatge que generalment hom conserva d'aquestes escultures correspon a la seva part frontal, però, a tocar de l'olivera es pot admirar el revers de les jovenetes, amb el seu pèplum profusament ornat de plecs, magníficament esculpit en el marbre i el cabell llarg i trenat des de la nuca fins a l'espatlla que cau finalment deslligat i ondulat fins a mitja esquena.

(Fragment de "L'olivera", dins de l'obra Els arbres. Girona: Diputació de Girona - Presència - Punt Diari, 1986, p. 59-61)