"I tant!, la noia escollida, pocs anys més jove que el Josep, era la Florentina Solà i Sala, de Vilanova de Bellpuig. Per primera vegada es trencava la tradició de les noies del secà, mantinguda a la família des de temps immemorials, i entrava a formar part de la tribu una xicota provinent d'un dels pobles afavorits amb el Canal.

La petitona Florentina era la més jove de tres germans: per davant havien nascut el Josep i el Salvador. El pare era en Ramon Solà i Pons, hisendat important, molt conegut per les seves influències i una tendència a ésser present en transaccions, ajustaments, etc. Tenia terres a Vilanova i a Sant Martí de Maldà. La mare era l'Antònia Sala i Castelló, de la influent família dels Sala de Blancafort. En Ramon Solà i l'Antònia Sala s'havien casat al santuari del Tallat. Els Sala eren rics de debò: ell dot de l'Antònia havia estat de 3.000 lliures. Les històries solvents del poble de Blancafort parlen de la família Sala com d'un autèntic imperi rural –sobretot rural– i urbà, si hi comptem les propietats a Montblanc i altres viles. Per aquesta banda tornàvem a membres que s'incorporaven a la família procedents del secà aturonat de la Conca de Barberà. Blancafort no és gens lluny de Montblanquet, i hi ha carretera directa.

En Ramon Solà tenia una bona casa a Vilanova, molt de servei, tant purament domèstic com de camp. Se'l recorda com un home espectacular, calçat amb polaines ajustades –en deien leggies–, que els diumenges entrava a missa com un marquès, i anava a ocupar, amb la família, els bancs reservats. Cada vespre, a casa, resava el rosari, tot fent passes de la sala al distribuïdor, i els mossos i les criades tenien l'obligació de resar-lo amb ell. Viatjava amb un xarret o tartana descoberta, i fuetejava, impacient per tenir pas lliure, els conductors dels carros que trobava davant seu, pel mig del camí. D'amos així només se'n veuen avui en les pel·lícules que reprodueixen la vida dels hisendats al sud dels Estats Units.

El Josep, doncs, es va casar. Ignorem el dot de la Florentina, però l'aixovar devia ser important, i encara se'n conserven peces. L'autor d'aquest llibre, el nét Pepe, dorm encara al llit dels avis Josep i Florentina, de segur anterior al 1870."

(Del llibre Desmudat i a les golfes. Un infant als anys trenta)

* * *

"En les passejades que hom podia fer per la Barcelona del temps, tenien especial encís pel color que desprenien i també per la pudor el port, les estacions de ferrocarril i el parc zoològic. Al parc hi anava sovint: m'agradava l'aire un poc provisional que se'n desprenia, els senyals de la guerra, evidents, moltes de les instal·lacions encara per refer...Era com unes golfes a l'aire lliure. I a mi les golfes tostemps m'han atret amb força. Hi anava molta gent, al zoo, els avis amb els néts, estudiants que repassaven asseguts als bancs, o també als bancs es lliuraven al festeig, gent forastera, dels que feien bona la dita "anirem a Barcelona, a veure el cul de la mona".

I hi havia, finalment, els interessats de debò en les bèsties. A mi em feia gràcia veure-hi el dibuixant Bécquer, admirat per mi de petit, quan prenia apunts de les daines, els cinocèfals, els hipopòtams, els agrons...En ell retrobava En Patufet i l'Esquitx. També jo, que uns anys vaig passar la febre del dibuix, armat del bloc, reproduïa algun animal, però conservo ben pocs dibuixos; no crec que en fes en abundor.

El port era tota una altra cosa. Des del punt de vista de la pintura m'hi devia portar en Tarrida, un aquarel·lista afeccionat veí meu, el qual havia fet alguns estudis d'art i disposava de tècnica. Jo tinc memòria d'un dia que, tot sol, vaig anar al moll de pesca, disposat a reproduir una barca grossa que tot just havia amarrat. Els mariners de bord explicaven als pescadors del moll que venien de les aigües de Mallorca. Jo buscava un angle bo quan, tot d'una, compareix a coberta el cuiner amb una cassola o suquet. Tot va ser veure aquella fumejant meravella i despertar-se en mi una gana de repatriat, de nàufrag, de què sé jo. Vaig girar cua i cap a casa. Segur, però, que els pescadors devien menjar un pic més bé que no pas jo.

Les estacions de ferrocarril eren quelcom digne d'estudi, de reposada contemplació. Jo diria que en aquella època, el temps corria de manera diferent. Avui l'estació és quelcom molt mecànic, la gent sap on va, se sol veure poques persones que esperin assegudes. De cada cop més els serveis ferroviaris s'enrasen amb, simplement, el servei de rodalies. Qui entra i qui surt i els qui, en tot cas, esperen, ho fan a la cafeteria. Les màquines automàtiques d'expedició de bitllets confereixen una afegida capa de sequedat i automatisme fins als moviments dels usuaris. Com al metro.

Llavors esperaves en bancs de fusta la sortida del tren. De la mateixa manera que temies que el qui arribava ho fes amb retard, et prenies molt de temps a l'avançada per anar a l'estació "Val més ser-hi aviat" era una frase encunyada i consagrada.

Encara que no hagués d'usar el tren, jo visitava també les estacions. Qui sap si, inconscientment, anava acumulant experiències visuals, apamant les cares i el gest de múltiples persones que després reproduiría en els llibres. O simplement, el que feia era traslladar idealment la finestra íntima meva a un racó més de l'escenari del món."

(Del llibre Vagó de tercera)