—[...] Fins fa molts pocs anys jo no he pogut publicar res a Lleida, on ha nascut un bon ambient editorial i literari. No hi ha dubte que el centre és Barcelona. De totes maneres, l'escriptor d'avui no pot ser ciutadà d'un lloc determinat ni ciutadà de la literatura, sinó que cal que sigui ciutadà dels mitjans. El que possibilita més un contacte freqüent amb el país és que surtis més sovint referenciat a la premsa.

—Insinua, doncs, una certa marginalitat?
—No me n'amago. Sempre he dit que em considero un escriptor perifèric. Resideixo lluny del centre i no sóc vist. No formo part tant de la colla. És clar que això fa que si algú et fa cas sigui només per la teva obra i no per la teva relació social. I la veritat és que no trobo un accés fàcil als grans mitjans barcelonins. I en canvi sí que tinc una col·laboració més intensa amb els mitjans comarcals del lloc on resideixo o he residits uns anys. Em sembla que si es vol entendre el que penso del país en general només es pot fer a través dels articles de premsa que he publicat.

[...] Per mi un llibre per a joves no pot tractar el sexe pel sexe, però sí l'estimació i l'atracció mútua; no hi ha d'haver la violència gratuïta, però tampoc no es pot amagar del tot perquè existeix; hi poden haver conflictes generacionals perquè és evident que els infants els viuen a cada moment, i tot plegat demana una dosi d'optimisme, de creure en l'ésser humà, en la capacitat de resistència, de solidaritat...

—Quin secret té un llibre com Rovelló per mantenir-se tant de temps entre diverses generacions?
–Mira, potser allò de caure en la definició de clàssic. Jo crec que Rovelló és un llibre que aguantarà encara moltes generacions de lectors. ¿Secret? És molt senzill, que té la punta de sentimentalitat no pensada ni volguda, però suficient perquè interessi nens i grans, és una narració a l'aire lliure, i té una constant de sorpresa que fa tot plegat que el noi o noia s'hi identifiqui.

(Sotorra, Andreu: "L'escriptor d'avui cal que sigui un ciutadà dels mitjans de comunicació", diari Avui, 5 de maig de 1990)
 

* * *
 

–[...] Al llarg de la vida, quan t'has dedicat a l'activitat literària, forçosament hi ha un vessant de projecció cap a la societat. Al cap del temps arriba un moment que l'Ajuntament de Lleida em diu "farem un premi d'assaig i li voldríem donar el teu nom". Doncs, no em sembla cap barbaritat. Si trobeu un nom millor, poseu-li, però si no, ja m'està bé. Després fan una col·lecció i em diuen "ara ja has fet prou obres i hauries de fer les obres completes", doncs, molt bé. De fet, no busques res de tot això. Com te fa sentir? Doncs te fa sentir vell, per començar.

—Té un compromís molt ferm amb La Galera. No hi ha hagut temptacions de fora?
—És una fidelitat molt gran. L'any 68 em van donar el premi Folch i Torres per Rovelló i l'editor em va dir: "Ara has de fer un altre llibre, no et quedis amb un de sol". I jo li vaig contestar: "No, no. Saps què? Que te'n faré un cada any". I efectivament, cada any n'he fet un. Potser ara ja he demostrat prou fidelitat, en el sentit que puc dir "en faré un cada any, però potser el faré cada dos anys o potser no en faré cap".

—Tot i escriure per a joves, mai no fa concessions en el llenguatge?
—Sí. El cert nivell lingüístic no s'ha de rebaixar. Al lector juvenil se l'ha d'estirar amunt. Educare, en llatí, vol dir això, pujar cap a dalt. Encara que no pretenguem educar-lo, sí que li hem de donar un llenguatge que no faci trampa. I es fa trampa quan el llenguatge és massa elevat o massa baix. A les meves novel·les hi ha un llenguatge força col·loquial en els diàlegs, però es manté en un nivell d'exigència. I sobretot precisió. El que hem oblidat per defecte d'educació en la nostra pròpia llengua és el nom exacte de les coses. Hauríem de restituir a les coses el seu nom.

(Ciércoles, Marta: "Hem oblidat el nom exacte de les coses", diari Avui, 14 de març de 1996)
 

* * *
 

—Quan dieu: "Sóc un traductor que de tant en tant, escric", a Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta, què voleu dir exactament?
—Aleshores jo era un traductor que de tant en tant escrivia perquè, com que havia de fer classes, tenia molt poc temps per a escriure. Als anys cinquanta, encara no s'havia produït l'allau de traduccions que després em van encomanar. Tot i traduir coses tan dispars com La força d'estimar de M. Luther King, llibres històrics o una mitologia grega, em vaig començar a especialitzar, perquè La Galera em donava obres juvenils. Traduïa obres juvenils que han estat premis internacionals, llibres literàriament molt bons. Aleshores Barcanova em va proposar de traduir Jack London. L'experiència m'ha ensenyat que traduir Jack London, William Saroyan o John Steinbeck és molt difícil. Quan llegeixes Steinbeck, et trobes amb una prosa d'una netedat absoluta i, a l'hora de traduir, costa molt. És curiós el cas de Jack London: tot i haver estat un minaire que s'havia emborratxat i que havia anat a cops de puny per les tavernes, escrivia meravellosament bé. Tots tres són uns clàssics moderns. La gent de vegades s'enduu sorpreses: no coneixen Jules Verne perquè l'han llegit en traduccions de quiosc i s'ha de llegir en francès. Escriu un francès fantàstic! Jo he traduït coses del francès i una obra de l'italià. L'any vuitanta érem a l'Alguer i vaig entrar en una llibreria. Allí vaig veure un llibre de Gianni Rodari, una obra molt infantil, de les menors d'aquest escriptor; la vaig llegir a la platja en un matí, vaig pensar que es podia traduir i vaig proposar-la a La Galera.

—Principalment heu traduït narrativa i assaig. L'any 1958 vau encarar-vos a dues peces teatrals per a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Tinguéreu alguna dificultat afegida pel fet de ser teatre?
—No en vaig tenir cap. I fins i tot, si ara sortís una bona peça teatral, m'agradaria traduir-la, perquè traduir teatre és un repte, ja que estic acostumat a la novel·la i als tractats. El teatre té un altra intenció; cal veure allò posat en escena, cal pensar molt bé les rèpliques que es donen. Últimament he llegit molt de teatre, peces angleses, sobretot. N'havia traduït alguna cosa per a mi, però no es va publicar, com també algun poema. Ara estic preparant un volum de poemes traduïts.

—Les traduccions que vau fer a la "La Cua de Palla" d'Edicions 62 a partir de l'any 1964 constitueixen potser el bloc més rellevant. A qui anaven adreçades? Com vau afrontar el repte de traduir novel·la negra en català, un gènere amb poca tradició en aquest país?
—Les traduccions de "La Cua de Palla" van ser un impacte. Inicialment anaven adreçades a un sector de públic ampli, però, de fet, els qui les llegien eren els mateixos lectors de Serra d'Or, els qui pagaven les subscripcions d'Òmnium Cultural, els lletraferits. Aquestes traduccions van tenir molt bona acceptació entre aquest públic que llegia en català, i es va fer una certa publicitat de la qualitat d'aquestes obres. Traduir novel·la negra s'havia d'enfocar a pit descobert, però com que aquestes novel·les tenien una narrativa fluïda, fins i tot les que eren complexes de presentació –quan es volia confondre el lector—, no presentaven grans dificultats. Es llegien de pressa i a estones; jo no estava més d'un mes a traduir-ne una. Sóc un escriptor ràpid; si no fos així, no hauria escrit vuitanta llibres. Fa dotze anys que estic jubilat a l'Espluga de Francolí i he preparat i publicat vint-i-sis llibres. Una novel·la juvenil em dura quinze dies, no pas més.

—Com vau solucionar el problema de traduir novel·la negra de l'anglès o del francès, dues llengües normals, és a dir, amb un estàndard fixat i, per tant, amb versatilitat estilística, al català, una llengua amb alguns problemes de fixació de l'estàndard?
—L'estàndard, de mica en mica l'anàvem fent. Suposo que la llengua de les traduccions quedava força estàndard, perquè el tipus de novel·la així ho demanava. Així i tot, la "milloràvem", la nostra tendència era escriure una mica més "literari" que l'autor original. Suposo que constitucionalment ens inclinàvem a fer-ho. També hem de pensar que la "Série Noire" dels francesos és llegida per intel·lectuals i és formada per autors de pes. Jo vaig traduir No hi ha orquídies per a Miss Blandish de J. Hadley Chase, una novel·la modèlica. La novel·la policíaca de parla anglesa va sorgir per a la classe mitjana i alta. Sherlock Holmes era llegit per l'aristocràcia i Agatha Christie no va escriure mai per als quioscos. El creixement de la novel·la policíaca a França i a Anglaterra va seguir un camí paral·lel al naixement del còmic. Aquest fet va propiciar que el mecànic adolescent, quan plegava de treballar, agafés un còmic d'aventures o eròtic i el llegís. Després també hi va haver un altre fenomen: nosaltres traduíem un tipus d'obres que anaven bé per a un sector de lectors en català que s'anava ampliant, però va arribar la televisió. Abans parlàvem d’una crisi editorial als anys setanta i, en part, fou deguda a la televisió.

—La temàtica de moltes novel·les negres nord-americanes no encaixava gaire bé en un país que patia una dictadura. Éreu conscient d'aquesta dificultat afegida? Com va reaccionar la censura franquista davant la publicació d'aquestes obres?
—La censura no s'hi va posar mai. O bé suprimia l'obra del tot o ja no deia res. Jo no recordo cap obra que resultés conflictiva. Suposo que les històries de "La Cua de Palla" podien ser una mica violentes, però no hi havia carn sexual. Pel que fa al tractament de la policia, jo no tenia cap mirament; podia dir ben bé: "Els matalassers de la policia el van deixar tan estovat que no el coneixia ni la mare que el va fer". Això ho haurien hagut de treure i no ho van fer. En canvi, en temes religiosos, s'hi posaven més. La Herder, editorial religiosa per excel·lència, em va fer traduir al castellà un llibre d'un bisbe catòlic australià que es deia La gracia. La censura eclesiàstica de Barcelona els va advertir que aquell llibre no passaria; tot i això, se'n van anar a Madrid i allí va passar. Les decisions de la censura eren bastant aleatòries. Per exemple, en un llibre que vaig escriure, Història de Lleida explicada als joves, hi havia un passatge en què parlava dels incendis i destruccions causats per les tropes de Felip V, i el van treure. No obstant això, en aquella època, el que ens interessava és que es publiqués el llibre.

—Podem establir un paral·lelisme entre el vostre afany per la literatura majoritària i la vostra dedicació a la traducció de novel·la negra?
—No, la novel·la negra va venir com un encàrrec. Paral·lelament traduïa llibres religiosos. Ara bé, he de confessar que la novel·la negra m'agradava, i potser aquesta afició anava lligada a la meva tendència a escriure novel·les d'aventures. Fins i tot tinc una novel·la policíaca juvenil que es titula Estimat Stavros (1999), amb un assassinat pel mig. Per a mi, la novel·la negra era literatura majoritària, tot i que la llegien els lletraferits, si bé a poc a poc la va començar a llegir gent de classe mitjana, com ara mestres, treballadors de la banca, etc. No vam tenir, en canvi, novel·la de quiosc, a la qual jo també aspirava. Hi ha alguns projectes meus, dels quals encara conservo esborranys, de fer una col·lecció de novel·la de quiosc (idees utòpiques, ja que no sabria com muntar una editorial). Havia proposat de publicar un volum cada mes amb tres històries relativament curtes, novel·les de quaranta pàgines, un total de cent trenta pàgines per llibre, una de l'oest, una de policíaca i una de costumista. El còmic, però, va ser el producte de quiosc per excel·lència. A partir dels noranta, el món editorial ha canviat molt: ara tot es basa en la publicitat, en la promoció, etc. Els autors que surten són sempre els mateixos, i en l'esfera catalana, també. Com a autor d'una certa consistència situat a Lleida, quan m’encarreguen alguna cosa, me l'encarreguen sobre Lleida. Per exemple, quan Edicions 62 em va encomanar de revisar el teatre de Shakespeare traduït per Magí Morera i Galícia, m'ho va dir a mi perquè Morera i Galícia era de Lleida. No em van oferir Verdaguer o Espriu.

—Per què no vau traduir novel·la negra francesa, com ara Georges Simenon? Va ser una tria personal o una imposició?
—Jo traduïa el que em donaven, tot i que Georges Simenon m'agrada molt. A casa tinc molts llibres en francès de Simenon. Vaig haver de traduir coses que no m'interessaven gens ni mica. De vegades, un cop posat, hi trobava el gust, i, com que tenia la consciència moral que ho havia de fer bé, hi entrava plenament. Sincerament, aleshores teníem un fill malalt i necessitàvem un sobresou. Jo agafava el llibre, comptava les pàgines que tenia i feia els càlculs.

—Quin autor recordeu especialment per les dificultats que us va comportar?
—Quan vaig patir més, ho confesso, va ser quan Ramon Folch i Camarasa, el director de Plaza i Janés, em va enviar La innocència del pare Brown, de G. K. Chesterton. També recordo els clàssics moderns com William Saroyan, Jack London i John Steinbeck. Ara bé, tot i que Steinbeck és difícil, si m'oferissin de traduir The Grapes of Wrath ho faria amb molt de gust, perquè ara tinc més temps. És el cas de Joaquim Mallafrè, que va dedicar nou anys a traduir l'Ulisses de Joyce. Jo no ho he pogut fer mai. M'encomanaven les traduccions amb un termini d'un mes i mig a tot estirar, i havia de treure el temps d'on podia, perquè ho volia fer bé. Sort n'hi ha que no dormo gaire i que em vaig acostumar a traduir directament a màquina. Després ho repassava i si havia de tornar a escriure un fragment, el retallava i després l'enganxava. Ara és molt diferent, amb els ordinadors.

(Anna Cris Mora: "Entrevista a Josep Vallverdú, traductor", Quaderns. Revista de traducció (Barcelona), núm. 8, 2002)

* * *

—Sempre has tingut clar, des del principi, que el català era la llengua literaria que feia falta?
—Era natural que la nostra generació, al menys els educats d'una determinada manera, ens expresséssim en català. Recordeu que jo vaig néixer el 1923, l'any que Primo de Rivera va fer un cop d'estat... perquè vaig néixer jo! Començo a llegir en plena República. El meu pare legia La Humanitat i La Veu de Catalunya. Quan tenia 5 anys em van subscriure al setmanari Jordi, que estava condemnat al fracàs - va durar només uns mesos— perquè era una revista «elitista». Estava massa ben feta. Hi escrivien Rovira i Virgili, Prat de la Riba... El pare em comprava En Patufet, una revista popular: va ser de les primeres publicacions importants amb 60.000 exemplars a la setmana, amb la demografia de Catalunya dels anys trenta! Era a tot arreu. Arribava els estius a Sant Martí de Maldà, el poble del padrí on hi passava les vacances, i En Patufet era allà. Jo havia legit en català d'una manera normal. A l'institut els professors explicaven en català o en castellà segons era la seva Ilengua, i nosaltres, que no teníem llibre de text, preníem apunts en català o en castellà. No teníem dificultats. Vivíem amb aquesta dualitat de lengües amb una gran naturalitat. Vaig publicar dues o tres novel les en castellà i una fins i tot va tenir un premi. Nosaltres els perifèrics podem escriure en castellà, però no podem fer-ho «des de dins». Inclús s'ha dit que els perifèrics, Valle Inclán, Azorín... escriuen en castellà massa carregat.

—Però ha canviat molt el lenguatge al larg d'aquest temps?
—Aquest és un altre problema molt gros. El més gran invent del segle xx va ser el telèfon mobil, però és el més terrible, també perquè pot ser una arma espantosa. Jo el faig anar molt poc, el telèfon mobil. No sé què és una aplicació. Sé el que és un whatsapp i sé telefonar i que em telefonin. Però prefereixo l'ordinador, en tot cas. La quitalla està influida pel lenguatge condensat del telèfon mobil. El mobil els habitua a no legir. Quan es diuen que han de llegir un llibre de 150 planes s'espanten perquè estan acostumats a llegir textos curts. P, 4, K, vol dir «la panda, ens trobem a les 4 de la tarda davant del quiosc». No! Soc un enemic del llenguatge que no sigui arrodonit i complet. Subjecte, verb i predicat.

—Però el català està perdent riquesa, en general?
—El català està perdent ús. El problema és que el percentatge de català que se sent parlat i escrit és molt inferior al que era fa deu anys. La quitxalla es passa al castellà molt fàcilment. Només que en una colla de xiquets o xiquetes n'hi hagi un que parli castellà, els altres parlen castellà. Després tenim una immigració molt forta, i amb la immigració ens hem portat molt malament, nosaltres. Per què a la senyora de fer feines, que fa trenta anys que és aquí, i que entén el català perfectament, moltes senyores hi continuen parlant en castellà? S'ha de parlar en català sempre. S'ha de fer un esforç.

—I quina és la perspectiva?
—És molt pessimista. La difunta Carme Junyent deia que el català moriria. Com totes les llengües. Ara, no ho posem fàcil! Insisteixo: hem de parlar català sempre. Fixeu-vos com canviaria la cosa. Sempre.

(Hèctor Moret i Rosa M. Puig-Serra: "Josep Vallverdú. Escriptor per vocació i testimoni de civilitat", Les Notícies de llengua i treball, núm. 58, juny de 2024)