–El tràfic d'esclaus us devia interessar de fa temps, oi?
–Sí. Hi vaig arribar a partir del meu interès per l'esclavatge a l'Àfrica occidental sense pensar en la part catalana. Però, fa uns tres anys, em van demanar una sessió de postgrau al Centre d'Estudis Africans i en posar en context les dades vaig anar a petar al cas català. La participació francesa, anglesa, portuguesa, castellana, holandesa, sueca o danesa és ben coneguda però la catalana, no. Pensava que era un fet molt anecdòtic, irrellevant, i em vaig adonar que allò era més potent que no pensava.

–Ja s'hi deuen dedicar alguns historiadors, no?
–Sí, fa temps, però vaig pensar que calia que el cas arribés a molta gent i, com que fa anys que faig ficció, vaig optar per escriure una novel·la, i d'aventures.

–Vàreu pensar ben aviat a fer-la protagonitzar, i narrar, pel metge que viatja en el vaixell esclavista?
–Primer vaig triar unes altres opcions, però les vaig abandonar pel metge perquè em semblava que qui millor podia fer de narrador era un humanista idealista, algú extern, no pas un alt càrrec del vaixell. Molts dels documents de la vida als vaixells ens arriben pels metges, que s'ocupaven de la salut dels esclaus i de l'alimentació. A més, el metge protagonista, com que és la seva primera feina, pot descobrir de mica en mica la vida al vaixell i veure quin pa s'hi donava.

–Heu omplert el vaixell de tota mena de traïdors, per fer justícia al títol.
–Ja el protagonista viu una traïció constant, si més no, en el dubte. Primer considera que l'han enganyat: pensava treballar en un vaixell comercial i ho fa en un d'esclaus, en una època que el tràfic d'esclaus ja estava prohibit. Fins i tot sospita que la família sabia en quin vaixell treballaria i no li ho havien dit. Després n'hi ha altres. Hi ha persones, al vaixell, que el traeixen. També sospita que el capità traeix els propietaris del vaixell. Sense avançar l'argument, a mesura que van passant els dies, les traïcions es van encadenant perquè tothom hi està ficat. Per tant, la classe governant traeix el poble; la gent que viu a les colònies traeix els de la metròpoli i les diferents potències traeixen els acords mutus, i n'hi ha més que no puc avançar. Clar, n'hi ha una altra: el protagonista s'acaba traint a si mateix.

–A casa nostra només coneixem un negrer, el marquès que té una estàtua a prop del port de Barcelona.
–Per començar penso que és una vergonya que tinguem l'estàtua. No era l'únic, ni de bon tros. I aquesta és la raó de la novel·la. Directament molta gent es beneficiava del tràfic i tinença d'esclaus. Hi ha mariners catalans, al segle XIX, que anaven a l'Àfrica occidental, hi compraven esclaus i els portaven al Carib i Amèrica del sud. Ho feien també els mallorquins, valencians, bascos, càntabres i andalusos. Era la tònica de l'època. Hi havia, per tant, propietaris de vaixells, tripulació, i després els indianos que compraven els esclaus tot i haver-se'n prohibit el tràfic. Indianos que van fer, a casa nostra, grans obres de beneficència: asils, hospitals, escoles... No cal dir que, ni de lluny, tots els indianos fossin esclavistes.

–Il·legal, però consentit, no?
–L’Estat espanyol havia signat convenis internacionals però la monarquia espanyola ho permetia i fins i tot els premiava amb títols de noblesa, com el del marquès de Comillas.

–Això vol dir que la demanda de mà d'obra sense remunerar era important.
–Les plantacions de cafè, cacau, canya de sucre o cotó havien funcionat amb esclaus negres. Així es podia abaratir el preu d'aquests productes, com ara passa amb tot el que importem del Tercer Món, manufacturat sota condicions laborals que volem ignorar. I aquí tornem a la novel·la, perquè aquest és un dels grans dilemes amb què s'enfronta el protagonista, en el sentit que aquella vida que viu a Barcelona, en sortir s'adona que és possible gràcies al patiment de molta gent. I per això també podríem dir que el seu viatge és iniciàtic: es fa gran en adonar-se de la cruesa del món.

(Lluís Bonada. "Pensava que la participació catalana en el tràfic d'esclaus era irrellevant", El Temps, 6 d'agost de 2013, p. 54)

* * *

–Per què no se'n parla gaire, de la participació catalana en el "tràfic de negres"?
–És una taca en el nostre passat. Hi hauria moltes famílies descendents d'esclavistes i altres de treballadors, i algunes dirien "tu tenies fàbriques on els treballadors eren explotats, aquí a Catalunya o a Cuba, i jo sóc nét d'un obrer que va morir a les teves fàbriques". En el cas esclavista, el dramatisme s'augmenta.

–Se sap quants esclaus es van arribar a comercialitzar a Catalunya?
–No se sap. En època legal hi ha hagut algun estudi que diu que entre el 1820 i el 1840 es van comercialitzar unes quantes desenes de milers de persones. Parlem dels catalans, però també podríem parlar dels mallorquins, dels valencians, dels càntabres, dels bascos...

–Fins a quin punt l'esclavisme va representar un desenvolupament econòmic per Catalunya?
–Hi ha debat. Hi ha historiadors que diuen que mantenir les colònies requeria un capital, i n'hi ha que diuen que poc o molt va revertir. Moltes de les fortunes que es feien a Amèrica, molts dels homes de negocis, dels indians que es van enriquir, quan venien aquí construïen fàbriques, infraestructures... I una part d'aquest capital venia de l'esclavisme.

–Com li va sorgir la idea d'explicar l'esclavisme en forma de novel·la?
–La idea era obrir una finestra. Jo tinc un gran lligam amb l'Àfrica negra i creia que aquí també s'havia de saber. Una manera de fer-ho era fer una novel·la, que arriba a molta més gent que no un estudi especialitzat sobre el tema. A més, a mi m'agrada escriure ficció i el tema, en certa manera, m'ho posava fàcil. Tot i que és un tema dur i genera sentiments contradictoris.

–El personatge principal és un metge. Per què? Quina relació manté amb els esclaus?
–Els metges de l'època són els que ens han fet arribar la informació, ens han parlat de com vivien els esclaus, els veien cada dia, els exploraven, s'ocupaven de la seva salut, de la seva alimentació... M'interessava algú que estigués proper a ells. El metge és algú extern a la tripulació i permet tenir una visió des de lluny, amb distància. Tot plegat se situa al mig. No és ni a l'Àfrica ni a Amèrica, no és a la terra ni el mar, i el metge també és al mig de tot plegat.

–Com eren les condicions de vida dels esclaus?
–Arribaven al vaixell, després de setmanes de caminar, havent perdut la família, havent perdut companys o germans pel camí, i s'estaven setmanes esperant que el vaixell arribés. El seu estat físic i mental era deplorable. Un cop embarcats, estaven un mes i mig sense moure's, estirats. La major part del dia se la passaven a la bodega, on no es podien alçar, lligats amb cadenes. Un cop al dia se'ls treia a la coberta i se'ls ruixava amb aigua o vinagre i els feien ballar per desentumir la musculatura.

–Quin era el seu destí final?
–Arribaven als ports americans –en aquella època era Cuba i Puerto Rico, però podia ser Veneçuela, Jamaica, les costes de Guatemala, de Mèxic…– i els venien o els compraven. La majoria se n'anaven a les plantacions de sucre, de cotó, de cafè, de cacau, de vainilla, i de sol a sol. D'altres anaven per a esclaus domèstics.

–Des d'on sortien?
–Des del sud de Mauritània fins l'actual Senegal, Guinea Bissau, Guinea Conakry, Sierra Leona, Ghana… Es deia la Costa dels Esclaus. Del Golf de Guinea també n'hi havia molts, Nigèria,Camerun, i de la costa d'Angola també. I també de l'Àfrica Oriental: Moçambic, Kenya, però que anaven cap a les colònies de l'est.

–Ha viatjat a diversos països africans. Per què? Què li han aportat aquests viatges?
–Hi vaig anar amb 23 anys i hi vaig estar sis mesos i el fet de viatjar sol, estar a mercè de totes les persones que em vaig anar creuant, va ser com fer un pas endavant. Hi vaig anar tornant. Vaig viure un any i mig al sud del Senegal. Arriba un moment en què les persones que t'han acollit te les estimes. I quan estàs a l'Àfrica, constantment tens reptes intel·lectuals, és mantenir-te despert davant la diversitat. És un motor de coneixement.

–Se'n parla allà, de l'esclavitud?
–Sí, depèn dels països i dels governs se'n parla més o menys, però les escoles, totes, van a visitar els forts esclavistes. Un altre tema és que algunes associacions diuen que els europeus haurien de pagar per això. Tenen molt debat entre ells. És un tema difícil. Poden sentir-se com a víctimes, però també hi poden haver participat d'una manera o una altra.

–Alguns l'han criticat per parlar de la vinculació catalana amb l'esclavisme…
–Sóc independentista i crec en el nostre dret a decidir. Això no treu que jo pugui mirar al passat de la nostra societat i dir "això m'agrada i això no", i "això no ha de passar mai més". Hi ha famílies molt honestes a casa nostra i també n'hi ha que es van passar la llei pel forro, reconeguts després per la corona espanyola. Hi ha una determinada burgesia que en aquell temps va estar explotant catalans, africans i americans. I n'hi ha que no. Avui també tenim una burgesia que fa el que vol. I si no podríem parlar de Bangla Desh, on hi ha empresaris catalans i espanyols! Totes les societats tenim un passat fosc i un passat brillant i hem de lluitar perquè el futur sigui més brillant que no pas fosc.

(Sara Blázquez: "El tràfic d’esclaus africans és una taca que tenim en el nostre passat", El Nou 9, 27 de maig de 2013, p. 46)

* * *

Guardonada amb el premi El Lector de l'Odissea, la novel·la El mar dels traïdors de l'antropòleg Jordi Tomàs ens transporta al segle XIX per parlar-nos del tràfic d'esclaus entre Europa, Àfrica i Amèrica.

–Hi ha tabús pel que fa a la participació catalana en el tràfic negrer?
–Sí, hi ha famílies d'Arenys, de Vilanova, de Premià…, que no volen ensenyar els documents dels seus avantpassats esclavistes. Sovint es parla de les fortunes que van fer els indians i del llegat artístic dels seus habitatges, però mai no es diu que alguns d'ells van fer aquestes fortunes traficant il·legalment amb esclaus.

–Ningú no els retreia el que feien?
–El rei mateix atorgava títols nobiliaris als esclavistes, de manera que, tot i estar prohibit, una part de la societat més aviat els admirava. Ara bé, quan tornaven a Catalunya feien obres de beneficència, hospitals…

–Per mala consciència?
–Tenien motius. Als esclaus se'ls tractava com bestiar. El protagonista de la novel·la és un metge que va descobrint els abusos i les barbaritats que es cometen contra els esclaus als bergantins que els transporten i que ho narra horroritzat.

–És un tema massa desconegut encara?
–Sí. el tràfic negrer és l'Holocaust de l'Àfrica, va buidar literalment de població el continent i les conseqüències encara es paguen. Això Occident encara sembla no haver-ho entès.

(Sònia Casas: "El tràfic negrer és l'Holocaust oblidat de l'Àfrica", Sàpiens, núm. 129, maig de 2013)

* * *

–Com definiria la seva novel·la?
–El mar dels traïdors és una novel·la d'aventures ambientada en el context històric del tràfic il·legal d'esclaus als vaixells catalans al segle XIX. Una novel·la d'aventures marítimes força clàssica, pensada per al gran públic, i escrita en forma de cartes i d'un dietari.

–En què es va inspirar per crear l'argument?
–Es fa difícil saber d'on ve la inspiració… Hi ha diversos ingredients que van acabar conformant l'argument. D'una banda, el context històric del segle XIX, amb la participació d'una part de la societat catalana amb el tràfic d'esclaus, un tema poc recordat a casa nostra. De l'altre, després d'uns quants intents, vaig tenir clar que el protagonista havia de ser un metge més aviat humil –i per tant lluny de les conxorxes de l'alta burgesia i dels grans "homes de negocis"–, humanista –com la majoria de metges, cosa que em permetia una aproximació emocional, social i científica a la vegada– i ingenu –que em facilitava anar incorporant alguns elements sorpresa. Finalment, vaig tenir clar que tot l'argument havia de passar dalt d'un vaixell, a mig camí entre Àfrica i Amèrica, una espècie de lloc liminar del qual ni el protagonista, ni els esclaus, ni la tripulació poguessin sortir.

–Per què el tràfic d'esclaus i no un altre tema?
–Fa vint anys que m'interesso per Àfrica i el tema de l'esclavisme sempre m'ha atret. Pensar que durant quatre segles les metròpolis europees van dur a terme aquesta pràctica és esgarrifós. I l'única manera de combatre aquesta esgarrifança és intentant saber-ne més. En alguns dels viatges he visitat diferents forts esclavistes –Gorée (Senegal), Elmina (Ghana), Ouidah (Benín), entre d'altres–. I em sobtava i m'emocionava veure-hi els estudiants de les escoles locals fent-hi visites pe conèixer millor el seu passat. Sempre pensava que els nostres nens i nenes també hi haurien d'anar. I els nostres adults també. Hi veia una necessitat pedagògica. Quan vaig anar veient el paper dels traficants catalans i d'una part de la burgesia vaig tenir encara més clara aquesta necessitat. Hi ha episodis de la nostra història que oblidem o maquillem –això ens passa als catalans i a totes les societats del món, dels espanyols als australians, dels moçambiquesos als russos–. Probablement per això vaig creure que calia fer una novel·la que tingués lloc en aquest context. Però no ha estat fàcil. He de dir que quan vaig tenir la primera versió sencera de la novel·la vaig tenir un moment de vertigen: poques setmanes després d'haver-la acabat, vaig tornar-me-la a mirar i em va fer mal al cor. No la podia llegir. Em vaig sentir una mica frívol. Convertir en ficció, i d'aventures, un fet històric tan dramàtic comporta sensacions complexes per a l'autor. […]

–Dius que has viatjat en diferents ocasions a l'Àfrica.
–En els darrers vint anys m'hi he passat uns tres anys. El 1994 vaig viatjar mig any per diferents països de l'Àfrica Occidental, i el 2000 vaig anar a viure un any i mig a Senegal per fer la recerca per a la tesi doctoral en Antropologia Cultural. Des d'aleshores, hi vaig pràcticament cada any, i alguns anys més d'un cop, i de dos. […]

–Què se sent en guanyar un premi que el concedeix la crítica del mateix lector?
–Guanyar el premi d'El lector de l'Odissea és molt gratificant. D'una banda, perquè vol dir que desenes i desenes i desenes de persones t'han llegit. Gent del carrer, la gent que, si tot va bé, acabarà llegint la teva novel·la. Aquelles persones que s'asseuen al sofà de casa i dedicaran un temps de la seva vida a veure què els expliques. De l'altra, diuen que aquest és el premi de literatura més transparent. Jo afegiria que també deu ser el més interactiu. El 2006 vaig ser finalista amb una altra novel·la (Un cor aixanti). Vaig rebre molt de suport i molts bons comentaris i crítiques per millorar el llibre d'una part dels Lectors. Per això m'hi vaig tornar a presentar amb El mar dels traïdors. És un plaer veure el dinamisme d'aquest premi, són com una gran família. I es veu que cada cop més gent vol participar com a Lector o Lectora i s'està ampliant el Consell dels Cent Lectors. Això, en els temps que corren, és una gran notícia. I els felicito!

(Xavi Gonzàlez: "Jordi Tomàs: Convertir en ficció, i d'aventures, un fet històric tan dramàtic com l'esclavisme comporta sensacions complexes per a l'autor", El 3 de Vuit, 5 d'abril de 2013, p. 43)