El cooperant

Quan en Mukumo desembarca de l'avió, el cel de l'aeroport de Barcelona està teixit de blau i blanc. Com que té la pell negra i el passaport d'un país africà, el policia del control fronterer l'atura amb un somriure franc.
–Vostè ve per cooperar, oi? –li demana, molt cordial, mentre es mira el passaport que en Mukumo acaba de passar-li per sota la finestreta.
–Sí –fa ell, sorprès per la gentilesa del militar.
–Per quina entitat treballa?
–Savis sense fronteres.
–En quin projecte?
–Un per frenar les depressions al barri de la Bonanova.
–Ah, perfecte! –i amb els ulls brillants, li diu–: Fa falta més gent com vostè a casa nostra.
En Mukumo esbossa un somriure desconcertat.
–Patam –cop de mata-segells–. Té un visat per sis mesos. Després l'haurà de renovar, però no pateixi –l'informa, sincer–, vostès els cooperants africans són molt benvinguts a Europa.
–Moltes gràcies –respon ell.
–Si ara acabés el torn, el convidaria a fer una cervesa a casa meva, però tot just acabo de començar-lo –explica el policia de pell descolorida.
–Ah… –fa en Mukumo, desconcertat, i confessa–: No sabia que la gent d'aquí fos tan agradable.
–Ja ho veurà, amic –fa el policia amb els ulls guspirejants–, aquí som tots molt hospitalaris amb els nouvinguts, sobretot si ens poden ensenyar alguna cosa.
–Vaja…– fa ell, gratament sorprès.
–Ja li ho he dit: falten més projectes de cooperació per tal de tornar la felicitat a aquest país. Sort que vostès es van inventar les ONGF, les Organitzacions No Governamentals per a la Felicitat i van fer que tot Occident se'n beneficiés. Sinó, la taxa de suïcidis, depressions, angoixes i complexes hauria crescut fins a límits insospitats!
–Ja té raó, ja –exclama en Mukumo.
–Au, que tingui una bona estada a casa nostra –i li torna el passaport per sota la finestreta i afegeix, picant-li l'ullet– I faci moltes fotos, que així al seu país veuran quanta gent infeliç que hi ha a casa nostra.

("El cooperant", dins Uns contes tataris. Palma: Documenta Balear, 2007)

* * *

Sóc jo, mare. He tornat, mare. He tornat del país dels blancs. He tornat i t'he vist, mare. Pensava que Déu ens deixaria. Pensava que Déu dalt d'aquest vaixell no existia, però tu tenies raó, mare: Déu és a tot arreu i per això he tornat. Sóc immensament feliç de veure't, mare, i de veure el pare, els meus germans, els cosins, la gent del barri i del poble, els meus. Veig que, tot i el temps que ha passat, sou tots aquí, la casa continua dempeus, la terra i el ramat encara ens pertanyen i el bosc roman on era.

Hi fa fred, mare, molt de fred, al país dels blancs. Un fred que tanca la gent a casa i mata arbres i animals. Un fred que entumeix l'ànima, i paralitza el cos. Ara entenc per què alguns tenen el caràcter tan aspre, per què alguns ens miren amb aire gèlid, per què molts somriuen poc. Pobrets. Al seu país fa molt de fred, mare. Molt.

Fa anys que vaig marxar. No sabia si tornaria. Ha passat tant de temps! Si sabessis com m'he enyorat, marona meva. No m'he sentit sola, perquè viatjàvem junts molts joves del nostre poble, i perquè Déu era amb nosaltres. Però he enyorat les nits en què els teus cants acolorien la foscor, he enyorat les pluges que beneeixen els nostres camps i que humitegen tota la nostra roba, he enyorat el gust dens i amarg de l'oli de palmera, he enyorat la dolçor i la frescor del vi de palma acabat de collir pel pare, he enyorat els dies en què els meus germans sacrificaven un porc per fer festa grossa i totes nosaltres el rostíem, he enyorat la pasta de nyam cuinada per tu, mare.

Però he mantingut el coratge. Com tu m'has ensenyat. Ni el dia que un dels meus cosins va caure al mar vaig mostrar a aquesta gent de pell ara blanca ara rosada què passava pel meu interior. Hauria volgut afaitar-me el cap, com fem a casa nostra, mare, quan mor algú. Però no ho vaig fer. Vaig anar de dol per dins. Tampoc no vaig poder fer el bragoro, la cerimònia que fa dones les nenes. Els blancs no em deixaven seguir la tradició. Fins i tot em van obligar a fer ceràmica quan sagnava com totes les dones. No he pogut complir amb els nostres costums, mare, allà dalt d'aquell vaixell, ni tampoc en els grans pobles que visitàvem. Malgrat això, he tingut present en l'esperit la nostra manera de fer, els nostres costums, dia rere dia. I ara que he tornat faré el que calgui per purificar-me, demanaré perdó per les infraccions comeses durant el viatge, i esperaré, humil, el perdó diví.

Però he rodat món, mare. He vist pobles de pedra i ciutats plenes de carruatges. He contemplat ports amb vaixells sumptuosos i llacs deu vegades més grans que el nostre Bosumtwi, el llac on les ànimes dels nostres morts s’acomiaden de la vida davant de Déu. He vist muntanyes amb farina de mill als cims i, a les ciutats empedrades, m'he escalfat sota arbres de ferro amb foc al cimall. He anat a cases més grans que l'antic palau del nostre rei, l'Asantehene, que només he conegut per fora, i he tastat fruits més dolços que el mango madur i licors més forts que el vi de palmera vell de sis dies, mare.

(Fragment d'Un cor aixanti. Barcelona: Proa, 2008)

* * *

Quan comença a fullejar-la, aquest cop detingudament, s'adona que té entre les mans una peça de gran magnitud. Allò no ho ha fet un aprenent, un músic principiant. Allò és una obra de maduresa, de gran qualitat. La seva mirada apassionada escruta els pentagrames buscant el més captivador de la partitura. Però no pot: tota ella és fascinant. Tota l'obra desprèn un entramat musical poderós i a la Clara li costa frenar un passar pàgines atabalat. Mentalment no pot abastar el que els seus ulls contemplen i el que la seva oïda interior escolta. Amb una mirada atrafegada vol copsar la grandesa d'aquella música, que combina el to sovint intimista dels solistes amb el pes dramàtic del cor, la tensió de la corda amb el sincopat de la percussió, l'èpica del metall amb la melangia de les veus blanques… L'obra té una riquesa de temes extraordinària, plena de variacions, i sap combinar perfectament la forma clàssica amb el lirisme més romàntic. També destaca per uns ritmes i unes línies melòdiques desconegudes per ella. Farcit de passió, però sense perdre el rigor formal, aquell rèquiem traspua una energia potentíssima, una plenitud d'esperit capaç d'emocionar el més fred dels mortals…

(Fragment d'Un cor aixanti. Barcelona: Proa, 2008)

* * *

Què m'impedeix caure en la barbàrie quan estic envoltat de bàrbars? Començo a escriure aquest dietari a bord del bergantí Verge de Montserrat on visc immers en la vilesa més salvatge que mai no m'hagués pogut imaginar. Vet aquí perquè escric. Per no morir. Perquè mentre escric sóc el jo que era abans d'embarcar. I en canvi, quan surto a coberta, quan veig els meus companys de viatge, quan les narius se m'omplen de la fortor de la sang i la suor d'aquests desgraciats sóc un altre. I aquest altre que hi ha en mi em fa pànic. Si escric i em llegeixo, em lligo al meu passat. Si no escric i no ordeno les meves turbulències, ell, aquell altre que habita en el meu cap des de fa pocs dies, creix, es fa fort dintre meu i se'm menja.

Tot va començar fa poc més de cinc setmanes, el dia 6 d'agost. Vaig embarcar al port de Barcelona amb la convicció que la meva bona sort no havia fet més que començar. Ho vaig fer orgullós, satisfet del meu destí, i sense escoltar les veus que em recomanaven que no pugés. La meva mare, que va insistir i insistir perquè busqués feina a Catalunya, em va suplicar que no me n'anés. La darrera vegada que la vaig veure no parava de dir: "No vull perdre un fill de 23 anys". Vaig pensar que era el típic patiment matern que veu en l'aventura del fill la desventura de la família, i que és incapaç d'entendre els fogots viscerals de la joventut i les ànsies de conquerir horitzons ignots. Però m'equivocava.

I també em va avisar aquell massip del port, que, dissimuladament, mentre carregava les caixes d'arròs i de cigrons, va murmurar, en passar vora meu: "No s'embarqui, senyor metge. Aquest és el vaixell de la mort". Però jo, ni cas. Vaig fer-me el sord, convençut que cal respectar un treballador portuari, però que un metge té deu mil vegades més coneixements que un massip i per tant té més bon criteri en els assumptes de vida o mort. També m'equivocava.

Vet aquí. Vaig embarcar encegat per la meva grandesa professional i he caigut en mans de la baixesa moral més despietada. I ara, al bell mig de l'Atlàntic, estaré cinc o sis setmanes sense poder sortir d'aquest bergantí, envoltat d'aigua i de depravats, sense més companyia que aquest dietari. I també amb el lleu consol d'escriure cartes que qui sap quan arribaran a destí.

Que lluny queden aquells moments de tanta il·lusió, a Barcelona, quan vaig saber que havia d'embarcar cap a un món ple de promeses. Que enrere queden aquells temps optimistes en que alegrement escrivia a la meva mare, al meu cosí i al meu estimat professor les aventures i les desventures del viatge. Que remot aquell dia que em vaig llicenciar en medicina i vaig creure que el món era meu i la meva vida em pertanyia.

(Fragment d'El mar dels traïdors. Barcelona: Proa, 2013)