Jordi Tomàs Guilera (Barcelona, 1971) va entrar de ben petit al món de la literatura. A casa seva es llegia molt, i aviat van fomentar-li l'amor per la lectura, pels llibres i per la llengua. Eren els temps de la Transició i proliferaven, per sort dels joves d'aquella època com ell, les iniciatives i les publicacions per a fomentar la literatura en català entre els infants i el jovent. Així va ser com va empassar-se un bon grapat de llibres tant de literatura universal com d'autors i autores catalans publicats a la Magrana (L'Esparver), Joventut, Timun Mas, Els grumets de la Galera, la col·lecció La Xarxa (de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Laia, El Nus, Llibres del Sol i de la Lluna… (Sense oblidar –uns anys abans– el Cavall Fort, que esperava cada mes amb candeletes.) Capbussar-se dins d'aquelles aventures i sentir que les vivia com els seus protagonistes el feia immensament feliç. Potser per tot això als 12 o 13 anys ja va començar a escriure, amb una Olivetti del seu pare, petits contes inventats en els que els protagonistes eren els seus amics de l'escola. També col·leccionava paraules que li agradaven, que sonaven bé o que no entenia i volia buscar al diccionari. Les apuntava en una llibreta i les guardava tot il·lusionat. Fins i tot algunes vegades faltava a les classes de música per anar a llegir a la llibreria Ona, que estava a prop de l'escola de música on estudiava. Aleshores va dir que volia ser escriptor. Però ja se sap, d'infant, per sort, es volen ser moltes coses. També va dir que seria cambrer, bomber, cuiner o arqueòleg. De fet, anys més tard, acabaria fent feines diverses: monitor en una escola, porta-lliteres en un hospital, redactor en diferents editorials, vendria fotografies de viatges, col·laboraria amb una coral infantil, organitzaria congressos, faria classes a diverses universitats...

A la Universitat descobreix una assignatura anomenada Antropologia Cultural i s'adona que és un bon camí a seguir, donada la seva afició viatgera i el seu interès per la Diferència. Es llicencia, es doctora i encara continua creient que aprendre dels altres és tant necessari com apassionant. Mentre fa el seu camí com a aprenent d'antropòleg, la seva il·lusió per la literatura segueix fent forat i amb 21 anys escriu la primera novel·la, El tròpic de les vivències, inèdita, on ja apareixen un dels seus temes recorrents, la trobada entre persones de diferents cultures.

L'any 1998 publica Lenessú, el seu primer llibre sobre Àfrica, dedicat a la canalla, i dos anys després, la primera novel·la de ficció, Arrels de baobab, en la que convergeixen dues històries aparentment allunyades: la fugida d'una parella de republicans catalans a França acabada la Guerra Civil i les seves accions al costat de la Resistència i la lluita anticolonial contra les tropes franceses protagonitzada per la jove dona joola Aliin Situé, a la Casamance, al sud de Senegal, durant la Segona Guerra Mundial. Els anys 2002 i 2003 conrea activament el conte, amb un aire en general desenfadat a la vegada que reivindicatiu, i obté diversos guardons en premis de narrativa curta, com el Llavor de Lletres. Aquests contes quedaran recollits cinc anys més tard en el llibre Uns contes tataris. Un cop acabada la tesi doctoral, torna a dedicar-se a la ficció amb una nova novel·la històrica, Un cor aixanti, que narra les peripècies d'una musicòloga per descobrir l'autoria d'un meravellós Rèquiem escrit a Barcelona el 1897 i trobat a la ciutat africana de Kumasi, a la Costa d'Or, anys després. El 2012, Tomàs, enyorat dels llibres clàssics d'aventures que llegia en la seva joventut, decideix abordar un dels grans temes oblidats de la història del nostre país: la participació de diversos homes de negocis en el tràfic d'esclaus. Així, dins del gènere de la novel·la d'aventures, neix El mar dels traïdors, que aquell mateix any rep el premi El lector de l'Odissea. La novel·la, que obté un notable ressò entre el públic, presenta les aventures i desventures d'Antoni Riubò, un metge novell i inexpert que es troba, contra la seva voluntat, dins d'un bergantí esclavista al bell mig de l'Atlàntic.

Poc després de començar a estudiar Antropologia –o potser abans, ja a l'Institut, segons diuen alguns dels seus amics d'aquella època– se sent atret per l'Àfrica Negra, i a poc a poc estudia la història i algunes de les societats d'aquell continent. El 1994, amb vint-i-tres anys, fa un viatge en solitari de sis mesos per Àfrica Occidental, i el 2000 se'n va a viure un any i mig a Senegal, a la regió de la Casamance, per fer el treball de camp per a la tesi doctoral. Des d'aleshores, pràcticament viatja cada any a aquella zona. Sens dubte, la seva experiència a l'Àfrica l'ha marcat com a persona, com a antropòleg i com a escriptor. Probablement per això la majoria dels seus llibres, de les seves novel·les, i alguns dels seus contes, tenen un rerefons africà. Després de més de vint anys de combinar antropologia i literatura continua considerant que ambdues són eines inesgotables per vibrar amb la complexa i fascinant vitalitat del món i de l'ésser humà.