[...] el Llibre del Mercuri d'Àngel Terrón que ja havia sorprès per la seva visió nova i el seu vocabulari amb Iniciació a la Química (1977). El poema que acaba de sortir al Mall confirma la importància i la fermesa de la novetat que aporta el poeta mallorquí: de manera tan bella com hermètica, Terrón refà l'essència descomponent les aparences. Escriu, per exemple, quasi al final i a una de les seves reflexions sobre la relació de la ciència i la poesia –tractat del poder creatiu, història general dels descobriments– "com quantificar aquesta relació entre el vist, el macroscòpic i els mecanismes del món subtil? Llegeix i ambiciona una major mesura?"

El suport del coneixement i del lèxic científics a les imatges contribueix a la novetat de tot el tractament, el qual, altres voltes, fa que el paisatge del poema sigui la mateixa matèria del seu joc poètic, que crema i modula el vidre dels nostres ulls. Al darrera de tot el llibre, però el dubte goethià entre vida i ciència, amor i cultura. "Qui coneixerà si ha renunciat a l'amor per la saviesa? Qui en sentir el crit d'un infant sap si riu o plora? La utilització d'una prosa alhora poètica i reflexiva, la distribució en tres sèries d'onze poemes cadascuna, l'aprofundiment en l'estètica del simbolisme... són, així mateix, elements d'interès, força característics i bastament generalitzables en la meva poesia del Llibre del Mercuri".

(Josep Maria Sala-Valldaura. "Novetats i novetats. Un cop d'ull a la darrera poesia", Serra d'Or, núm. 277, octubre de 1982, p. 44)

* * *

Ternari, que és el llibre que comentaré aquí –sense oblidar, però, que no és sinó un dels tres elements del "compost"– és encapçalat per una esplèndida citació de Robert Graves: Never the harsh pride of need, i es divideix, com he dit abans, en tres parts: "Dictat", "Porpra" i "Poemes seculars". Com en els llibres anteriors, hi trobem un llenguatge ple de terminologia científica, i per tant molt precís, però al mateix temps molt suggerent, molt contrastat, molt poètic; i hi trobem també les referències històriques -especialment de la història de la ciència-, literàries i artístiques a què ja ens tenia acostumats l'autor. Però a Ternari aquesta referència a la tradició queda de bon tros en un lloc secundari, i allò que emergeix com a motiu central és la natura "la natura tot ho embolcalla, tot ho enalteix i tot ho esborra" són les paraules del comentari de contraportada, que vull creure que ha estat escrit pel mateix poeta). [...] l'obra de Terron és ja, després de Ternari una de les propostes més innovadores i al mateix temps més consistent, de més profunditat, sorgides a la poesia catalana dels 70 ençà.

(Ramon Farrés. "Ternari d'Àngel Terron", Reduccions, núm. 34, juny de 1987, p. 77-82)

* * *

L'autor justifica tal programa en un pròleg clar, evident i clarivident en el qual ressegueix la tradició sonetista illenca, alhora que ret homenatge a mestres (Bonet, Moyà) i amics (Mesquida, Vidal). Una tradició que, en el segle XX, passa per Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el seu estimat Llorenç Moyà, autor de dos llibres –Via crucis i Presidi major– en els quals el poeta de Binissalem bandeja les rimes masculines (amor-temor-horror-terror) i es centra en les menys habituals rimes femenines (rècula-fècula-molècula-nubècula). Terron s'inserta en aquesta tradició i l'explora amb encert per "conquerir petits espais de llibertat". Més clar no ho pot dir: "Fer rimar bultra (bosc caducifoli) amb ultra aconsegueix en el cervell del lector un efecte molt distint del que s'obté fent rimar, per exemple, botó amb perdó".

Terron s'imposa no repetir les rimes, tot apel·lant al concepte de constricció (o trava, el mot català que cada cop més designa la contrainte potencial), extret dels autors de l'Oulipo. En aquests Sons nets terronians cap de les rimes de les quartetes no es repeteix, i només ho fan algunes de les rimes dels tercets. Al pròleg l'autor ens revela que en català el mot cadàver només rima amb un improbable almogàver, i confessa que l'ús del cadàver com a final del vers "indica l'ansietat de l’autor a l'hora d'escriure aquest poema". Però Terron no s'enganya. Admet sense ambages que "les altres rimes que van amb cadàver no tenen més importància que subratllar aquest final de vers; el fet que siguin quasi impossibles de trobar no té cap importància, la dificultat no afegeix res a l'expressió".

Plenament d'acord. És aquest un punt clau que molts autors haurien d'aplicar-se. La dificultat és un pas previ. Té valor a la rebotiga, però no aporta res d'essencial a l'expressió del text quan aquest arriba al lector. Finalment, els dos tercets d'aquest sonet on no hi surt pas cap almogàver queden així: "I jo, malgrat que sigui ara un cadàver / d'il·lusions i somnis envejables, / quan la lluna del ple és sobre Monnàber, / cerc mots sencers de formes raonables; / com els toscs estris fets per l'homo faber / per caçar dins bocatges perdurables".

(Màrius Serra. "Un cadàver almogàver", Avui Cultura, 10 de juny de 2004, p. VIII)

* * *

Hi ha una certa nostàlgia en el darrer poemari d'Àngel Terron –el darrer número amb el disseny antic de la històrica col·lecció Balenguera–, un cert enyor per la forma de fer clàssica, per tornar al sonet el prestigi que sens dubte ha perdut en temps moderns. Ja el títol, Sons nets, ens remet a una concepció musical de la poesia: una concepció sens dubte antiga i encara vigent en bona part de la lírica actual, malgrat els discursos que des d’una banda o l’altra qüestionen les fronteres entre vers i prosa. [...]

Aquest, doncs, és un llibre que ens mostra una nova faceta del polièdric Àngel Terron –la del sonetista a l'antiga–, però en què el poeta no deixa d'aproximar-se als temes que l'han preocupat sempre: la ciència i la filosofia, el pas del temps, l'amor, i la interpretació simbòlica de la quotidianitat; per damunt de qualsevol intent classificador, la poesia, simplement.

(Melcior Mateu. "Àngel Terron", Avui Cultura, 15 de juliol de 2004, p. XIII)