Àngel Terron i Homar neix a Palma el 1953. Doctorat en Ciències Químiques, se'l pot considerar un científic poeta o un poeta científic ja que ha combinat ambdues passions al llarg de la seva trajectòria vital i professional.

Tota la seva producció poètica ve marcada per la relació, poc usual, entre les ciències i les lletres, com ja indiquen els títols de les seves obres. Els poemes d'Àngel Terron, d'estil precís i hermètic, però bells i suggerents, combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l'espai textual, per plasmar la vida en la seva complexitat.

En poesia s'estrena amb Iniciació a la Química el 1977, a la qual han seguit d'altres com Llibre del Mercuri (1982), Ternari (1986), premi Vila de Vallirana-Josep Maria López-Picó, Sons nets (2004), À Mon Seu Désir (2007), i Els noms del cervell (2013). La seva poesia ha estat antologada en els volums Al·lotropies (1996) i, més recentment, Paraula de Poeta (2002) i Art breu. Antologia 1973-2008 (2008).

Però la relació d'Àngel Terron amb la poesia no es limita a la composició, sinó que també ha estat editor de la revista Blanc d'ou del 1977 al 1987, i coeditor de Poetry and Sons. De la mateixa manera, juntament amb Andreu Vidal, Andreu Claquell i Joan Vives i Mas, va editar i dirigir a Palma, la col·lecció de poesia Tafal, que en la seva breu existència de 1977 a 1982 va donar llum a 12 volums.

Com a articulista col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, tan de premsa diària, com Ultima hora, Diari de Mallorca i Diari de Balears, com de publicacions internacionals, especialment de química inorgànica. També ha realitzat estudis sobre la història de la química a les Illes Balears.

L'obra d'Àngel Terron es caracteritza per haver aconseguit una peculiar, polièdrica, sensible i apassionant forma poètica. Actualment compagina l'escriptura amb la seva tasca com a catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears.