«Amb un coneixement imperfecte de l'anglès però amb un domini a fons del català es pot fer una bona traducció; al revés, no», diu Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948). Durant vint anys va traduir narrativa i audiovisuals, però des del 1999 ha fet, majoritàriament, teatre, i només en anglès: Shakespeare, Pinter, Mamet, Miller, McPherson... Treballa de manera força regular per al TNC, però també rep encàrrecs d'altres teatres i productores. «De deu anys cap aquí he traduït una mitjana anual de dues o tres peces. Els teatres acostumen a treballar d'una temporada per l'altra, i això et dóna un marge de temps suficient per fer la feina amb calma i sense pressions», comenta Sellent, que inverteix entre un i sis mesos en cada traducció. «No he gosat mai fer el càlcul de les hores que m'hi passo, perquè no em vull desmoralitzar excessivament. De tota manera, la traducció per al teatre té l'avantatge que vas a tant per cent de taquilla, i això, quan es tracta d'una obra amb èxit de públic i en un espai gran, pot oferir uns ingressos no del tot desdenyables.» Ja que el teatre és un text per ser dit en veu alta, així és com Sellent fa les relectures del que tradueix. No obstant això, aclareix: «No dono mai la traducció per tancada fins que no passa la prova de sentir-la en boca dels que han de defensar el text en escena. Considero essencial l'assistència del traductor a les primeres lectures, sobretot, així com també a algun assaig, i no pas perquè no es canviï ni mitja paraula, sinó per discutir i negociar petits retocs.»

(Anna Aguilar: "Do de llengües", Presència, núm. 2080, 6-12 de gener del 2012, p. 6 [Dossier].

* * *

El que no vull deixar passar per alt és el pròleg que Joan Sellent fa a la seva versió de L'illa del tresor. Amb el seu permís, doncs, m'apropio algunes de les coses que hi diu. Primer, una referència de cuina familiar que parla per ella sola. L'avi matern de Joan Sellent, el poeta Joan Arús i Colomer (1891-1982), va traduir el 1926 la mateixa obra de Robert Louis Stevenson i això fa que Sellent hagi viscut aquesta obra des de la infància i que ara hagi incorporat algunes de les solucions de traducció del seu avi en la versió actual. Per això, diu: "Reivindico la pràctica de beure dosificadament dels encerts dels precursors". I per això altre: "Vaig anar redescobrint una traducció que [...] mostra una absència d'afectació, un sentit de l'equilibri i una llegibilitat que la situen molt lluny dels manierismes i la pirotècnica verbal que adornen els experiments d'un Josep Carner, per citar el traductor més prolífic i més influent de la seva generació". Mutis.

Només esmentaré un exemple de la pulcritud i l'esperit de recuperació de la tradició, que no sé si procedeix de la versió de l'avi Arús o si és pròpia de Sellent, però que he pensat que no coincidiria amb cap de les versions que he pogut consultar. I ha estat així. Allà on tots diuen –quan el capità acaba d'arribar a l'Hostal Almirall Benbow–: "No vam poder saber més detalls del nostre hoste", Joan Sellent hi posa un estadant en lloc d'un hoste, que feia molt de temps que no veia escrit. Ara diguem tots a cor: "La canalla d'avui en dia no sap què és un estadant". ¿I el context? ¿I la incògnita de la paraula que pren sentit al costat de les altres? Aquest estadant garanteix, doncs, que estem davant d'una traducció de confiança.

(Andreu Sotorra: "Editors amants de bucaners", Avui Cultura (Barcelona), 28 de febrer del 2002, p. 17.

* * *

Setanta-tres anys després de l'acabament de la traducció de David Copperfield feta per Josep Carner i trenta-nou després de la publicació de la dita traducció, un altre gran traductor, que alhora és professor de traducció a la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona —Joan Sellent Arús (1948)— publicà (2003) una nova versió d'aquesta novel·la de Dickens. La nova traducció és el volum 3 de la «Biblioteca Pompeu Fabra», dirigida per Lluís Maria Todó i publicada per la Universitat Pompeu Fabra i les Edicions Destino. Joan Sellent és un traductor prestigiós, d'una obra molt extensa i variada, i un home que també ha reflexionat sobre el que podríem anomenar l'«art carnerià de traduir» en la història de la traducció catalana. [...] L'any 2003, Sellent publica la seva versió de David Copperfield en què presenta un nou model de traducció que vol superar el model de llengua sub specie aeternitatis característic.

(Francesc Feliu i Joan Ferrer: "La llengua de l'heroi. Notes sobre la llengua del segle XX a partir de les traduccions catalanes de David Copperfield de Charles Dickens", Quaderns. Revista de Traducció, núm. 17, 2010, p. 47-80.

* * *

Bona notícia: Quaderns Crema acaba de treure una col·lecció de butxaca i comencen amb tres grans: El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde, Hamlet, de Shakespeare, i L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. Situar Stevenson en aquesta tríada és tota una declaració de principis. És dir que la lectura és un plaer que ens permet fugir a altres mons que perduren tota la vida. És donar les gràcies a un escriptor que ha creat molts lectors. És reconèixer que la feina ben feta té les seves recompenses.
Joan Sellent ha estat l'encarregat de fer la nova traducció de la novel·la i també n'escriu una nota militant. Reivindica que les lectures per a joves no han de quedar reduïdes a la mínima expressió literària. Ens diu que "els mèrits estilístics de Stevenson, lluny d'entrebancar l'amenitat de la història que ens explica, la potencien i fan el relat encara més suculent". Seria una pena que els lectors joves no tinguessin la sensibilitat prou educada per adonar-se'n o, més ben dit, per no adonar-se de l'estil perquè la gràcia de la novel·la d'aventures és que un es deixi atrapar per les aventures. La picardia i l'ofici de l'escriptor han d'aconseguir inculcar la genuïna cantarella del propi estil sense que el lector ni ho noti. Cal dir que la traducció de Sellent també ajuda al propòsit de l'autor, encara que sigui una ajuda tardana rebuda 120 anys després de la publicació del text original. Coses que passen en el món de la literatura, un món pausat, pacient i agraït, gairebé un impossible.

(Ada Castells: "Robert Louis Stevenson a pèl", Avui Cultura (Barcelona), 28 de febrer del 2008, p. 7)