—Va escriure el dietari Música i pols el 2017, amb 70 anys. És una bona edat per mirar enrere? 
—Si no fos per, com diem els vells, els dolors i coses físiques que podem tenir, és una edat magnífica. Ara en tinc 72 i encara ho és més. Això sempre que tinguis alguna cosa que t’importa, com és el meu cas, que em passo el dia escrivint. Mai havia viscut tan d’acord amb mi mateix com ara.

—Per què?
—Perquè t’has assumit a tu mateix, saps el que hi ha, no cal fer comèdia o procures fer-ne cada dia menys, dius el que penses, vius com t’agrada fer-ho i no has de suportar gaire gent que no t’agrada. També és cert que cada cop estàs més a prop de la meta i es veu que s’acaba la carrera, però bé, a això hi hem d’arribar tots.

(…)

—Canviant de tema, la música és molt present al dietari. Quina importància té a la seva vida?
—Molta, diria que gairebé tanta com la literatura. No concebo la vida sense. El primer que faig quan em llevo és posar música. A casa n’escoltem molta i de molts estils i a més tinc una filla música, l’Emília. Ara bé, no puc escriure ni llegir amb música perquè se m’endú.

—També aborda molt intensament l’amor. Com n’ha canviat la seva concepció al llarg dels anys?
—La idea de l’amor, cap a la meva senyora, que és l’únic amor que tinc, es va enfortint com més dura. Al dietari en parlo bastant. L’amor conjugal és molt divertit si tens la sort de trobar la persona adequada. Fa 40 anys que estic amb la meva dona i ens ho passem molt bé. No s’acaba amb l’edat i aquestes tonteries que diuen, si hi ha el que hi ha d’haver.

—I la mort?
—Es va fent real. Sembla un tòpic, però quan ets jove sembla que sigui cosa dels altres. Has d’assumir que no és així i procurar que quan arribi el moment sàpigues estar a l’alçada.

(Roser Banyeres: Pere Rovira: “Avui dia la democràcia només s’entén bàsicament com el dret a obeir”, Segre, 2 de febrer de 2020). En línia.

* * *

—Ets un escriptor amb una sensibilitat rural. Es veu en la teva poesia i a la novel·la Les guerres del pare, on surt retratada la vida rural de fa seixanta anys. Al dietari hi ha una mirada atenta al camp i a la caça.
—Sempre he viscut els orígens rurals i he estat caçador tota al vida, de manera que el camp no l’he viscut contemplativament, que és el que fan el visitants. Els pagesos i els caçadors no ens mirem el paisatge, el mirem com funciona; jo miro a veure d’on pot saltar una perdiu. Acabes tenint un contacte amb la natura més viu que la simple contemplació estètica. Però també m’encanta aquesta, no hi ha gaires paisatges més bonics que quan comencen a florir els presseguers. La natura, els canvis estacionals, són una part fonamental de la meva literatura, tant de la poesia com de la prosa.

—Poetes i pagesos s’assemblen per l’atenció als cicles vitals. La literatura ens naturalitza?
—Anomenar els arbres, els ocells, no només és tenir lèxic, és un món. Jo recordo l’època que els pagesos sabien moltes paraules, perquè era obligatori saber-les, si no, se n’anava tot a fer punyetes. Perdre aquestes paraules no només és un empobriment verbal, sinó un empobriment mental. Això ha estat substituït per altres coneixements tècnics i informàtics, però el que es guanya per un cantó es perd per un altre. 

—Pla deia que Verdaguer havia agafat la llengua rica dels pagesos.
—Tant de bo la meva llengua fos la del meu padrí. El meu padrí no era bilingüe; quin llenguatge més pur hi havia aleshores! Quan vaig fer Les guerres del pare, que és una novel·la de memòries, vaig estirar el fil de la memòria i no només em van venir records, sinó que em van venir paraules.

(Albert Garcia: “Entrevista a Pere Rovira”, La Terra, 1 de maig de 2016). En línia. 

* * *

—Què ha canviat des del primer llibre, del 1979, fins al darrer, del 2004?
—De vegades per uns motius enveges el que va escriure el primer llibre i per uns altres te’l mires amb un cert escepticisme, perquè espero haver canviat per millorar. La poesia és un ofici llarg i mai no en saps del tot. En aquests vint-i-cinc anys la poesia canvia de la mateixa manera que canvia la teva vida, i cada llibre és diferent de l’altre, són com capítols d'un llibre que jo no sabia que existiria, però a última hora és el llibre que havia d’existir.

—Va començar a publicar poesia relativament tard… 
—Sí, però des de petit que he escrit poesia, tot i que com molta gent de la meva generació també havia escrit en castellà, i fins n’havia publicat algun poema. És una sort haver començat tard a publicar, perquè no me n’he de penedir tant com si hagués començat més aviat. Tenia molts poemes, però el primer publicat va ser un llibre que va sortir d’una història determinada i en aquell moment l’havia de publicar, quasi m’hi anava la vida, hi creia molt. És un llibre que es plantejava narrativament, i que contava les coses amb una certa barra, i era una novetat, i el vaig presentar al premi Vicent Andrés Estellés i vaig tenir la sort que el vaig guanyar. En el seu moment no es feia tant com ara aquest tipus de poesia, avui sembla que quasi s’hagi acabat el que se'n diu la poesia de l’experiència, però llavors no havia ni començat, amb aquesta etiqueta. Jo no havia publicat però ja coneixia bé el món literari… i en aquella època hi va haver amistats fonamentals, com la del Miquel de Palol o el Víctor Obiols, que quan els vaig conèixer jo encara escrivia en castellà. Un altre motiu per treure el llibre és que em vaig enamorar d’una dona i va sortir així.

—Com és que dins la seva poesia també hi compta versions de poemes d'altres i de cançons?
—De vegades veus una cosa que t’agradaria haver escrit tu, però ja ho ha escrit un altre i una manera de fer-te-la una mica teva és fer-ne una versió. Hi ha versions de Verlaine, de Larkin, de la Billie Holiday...

(...)

—Quin pes hi té la literatura espanyola, de la qual dona classes? 
—Passar tants anys en contacte amb una gran poesia com l’espanyola és un avantatge que tenim per compensar els desastres del bilingüisme, perquè pots viure de primera mà una gran tradició al marge o al costat de la teva, i ja m’agradaria poder fer el mateix en altres idiomes… He treballat molt amb la poesia de Gil de Biedma, a qui dedico un poema, i haver conviscut amb la seva obra no és només una influència literària, sinó que t’obre un món i molts camins de lectura cap a la literatura anglosaxona, per exemple. Prefereixo aquest tipus de referències que la marca directa d’un poeta de la pròpia llengua. Seria una ingenuïtat creure que escric des de zero; això sí, escric des de la literatura, i com més referències tens al cap, millor. Hi ha gent que pensa que s’és original si no es té en compte ningú, jo crec que si vols tenir una certa personalitat has de conèixer bé el que s’ha fet. Si no, passa com quan ets jove: et creus que ets l’hòstia d’original i el que estàs fent ja ho han fet quaranta mil. 

—Quins són els eixos de la seva poesia? 
—Un d’important és el temps, també l’amor... I un cert tipus de viure, de celebració de la vida tant com sigui possible, i això implica donar molta importància a l’amor, a l’amistat, a la llibertat entesa tant en el sentit personal i íntim com en el sentit polític. Sobretot al tercer llibre hi ha fins i tot alguns poemes socials. Els poemes no són bons o dolents pel seu tema, sinó per com els resols. El primer eix de la meva poesia són les relacions, ja sigui amb la gent propera... com des d’un punt de vista social perquè estàs en un món i veus coses i de vegades t’emprenyen i en parles. L’altre eix seria la literatura. També hi ha un esforç a buscar la claredat, la precisió i el rigor formal: no es pot oblidar que la poesia és un art i, com deia Baudelaire, és artificial, la naturalitat artística és un desastre: la sensació de naturalitat que pots trobar en un poema sempre és producte d’artifici, i aquest doble joc és una de les vies de la poesia. 

—Com es planteja el treball en un poema, després de l’espurna? 
—Hi ha una sèrie de coses inexplicables. Per què hi ha dies que estàs més en forma que altres? Per què et passes tres anys sense escriure un vers i de sobte en tres mesos escrius vint poemes o cinc? D’on ve la poesia?

(...)

—També ha escrit assaig sobre literatura, però per què no ha escrit en un altre gènere? 
—Sí, he acabat una novel·la i m'ho he passat molt bé. Així com la poesia ve quan ella vol, els altres gèneres els pots fer venir quan tu vols. Ho havia fet amb l’assaig per a la universitat. Els fas sobre poesia perquè t’interessa. Pots llevar-te al matí i posar-te a escriure assaig, i amb la narrativa passa el mateix. La poesia et pot deixar un any o dos, i llavors està bé tenir altres gèneres. De prosa ja n’havia publicat també un dietari, i he continuat fent, i amb aquesta novel·la he disfrutat molt.

(Francesc Bombí-Vilaseca: “Pere Rovira, el poeta aplega la seva obra completa”, a Avui, 4 de gener de 2007). En línia.

* * *

—Ha dit que La mar de dins és el seu llibre més autobiogràfic.
—Quan escric, mai penso a fer un llibre, sinó que em preocupo de treballar bé cada poema. Però és cert que aquesta vegada m’ha passat una cosa curiosa: quan m’he posat a ordenar els poemes he entès el llibre, li he trobat el sentit, aquell fil temàtic que no buscava. Hi ha una unitat que no és deliberada. I el cert és que és força dura, perquè bona part del procés de creació el vaig portar a terme després de la mort del meu pare. És un llibre trist. M’agradaria no haver-lo escrit, que no haguessin passat les coses que han passat perquè, com dic en un vers, la poesia no recupera res.

—L’experiència dels poetes de l’experiència ha canviat molt?
—Em continua interessant la vida com a tema. De què s’ha de parlar si no és de la vida? Hi ha poetes que escriuen sobre el difícil que és escriure un poema, però això jo ho dono per sabut. El que passa és que a una determinada edat la vida et porta per altres camins i, lamentablement, vius de prop experiències com la mort.

—Es prodiga poc, per què?
—Perquè crec que els poemes han de ser necessaris, d’aquí el títol d’un dels meus assajos. Poemes necessaris per a qui els escriu i, sens dubte, per al lector. Publicar poc no significa escriure poc, sinó seleccionar molt. No em preocupa en absolut tindre llibres al mercat i estar d’actualitat. No tinc pressa. De fet, crec que la literatura i la pressa no tenen res a veure. Qui escrigui per aconseguir fama o diners s’equivoca. 

(Anna Sàez: “Entrevista a Pere Rovira”, a Segre, 22 de desembre de 2002). En línia.