...Il faut avoir le courage de l’avaler

Un dia, anys 
després de perdre’t, et trobaré, 
quan ja només serveixi 
per recordar. Em miraràs 
amb els teus ulls de cuiro 
i, com un bon covard, rebré 
la fuetada ajupint-me i callant. 
La càlida mà del teu amor, 
encara generosa, em tocarà els cabells 
i el teu cos m’excitarà 
una vegada més. Dissimulant 
et convidaré a un dinar de luxe 
i et preguntaré pels teus poemes 
i pels teus amants. Tu, com sempre, 
massa intel·ligent per comprendre 
la vilesa, somriuràs i diràs 
quatre mots adequats en francès 
sobre les ostres o la poesia. 
A l’hora de les copes, jo 
ho voldria però tu no 
em preguntaràs res, 
i em voldré creure que em menysprees 
perquè m’estimes massa. 
Faré el distret, diré frases brillants 
més ridícules que mai 
i a mitja tarda ens separarem; 
cap a la vida tu, jo cap a casa.

Distàncies. València: Tres i Quatre, 1981.

* * *

Poeta de mig segle
Els admiraves
perquè havien callat. Ara sospites
que potser van mentir-se
una vida més dòcil, més avara
sense la poesia, perquè ja no podien
plantar cara a la vida. 
Als cinquanta anys
    és cert, la mort es fa més íntima, 
    somriu amb les dents roges, sembla humil,
    i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,
que ja tot és inútil.    
També és cert que els poetes 
quasi sempre tendim a sentir més que els altres, 
i si acabem abans, som uns morts lúcids, 
i si ja no escrivim, som més sincers. 
- La canalla s’ho creu, i als crítics els agrada 
explicar la impotència.

Arribes al mig segle vulgarment: 
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics. 
La mala bèstia et parla cada dia 
i t’ha gelat els llavis més d’un cop, 
però saps com tractar-la. 
Saps acabar l’ampolla 
i brindar pels poemes que encara no has escrit, 
i per la vida lenta que aquesta nit enceten les estrelles.

La mar de dins. Barcelona: Proa, 2003.

* * *

Semblava que encara estava dejú, s’empassava una llesca de pa amb dues mossades, agafava els talls amb les mans, es xuclava els dits, bevia, tornava a beure. A mi em fascinava que la voracitat no li esborrés el refinament, que el Joan sabés convertir aquella manera afamada de menjar en una exhibició de naturalitat delicada. «Les seves grolleries», pensava jo, «sempre seran més elegants que les meves elegàncies». I era cert: el Joan sabia com fer servir la vulgaritat per ressaltar la distinció, o potser senzillament ja el portava a la sang, aquest joc, i li sortia sense ni pensar-hi. Era d’aquelles persones que parlen els idiomes apresos com si fossin idiomes materns, que tota la roba que porten la converteixen en un model exclusiu, que es lleven del llit i sense ni rentar-se la cara estan més bé que els altres, dutxats i afaitats, que si diuen porcades semblen encara més fins, i si diuen un renec, més respectuosos. Són talents de façana, és cert, que no sempre poden amagar uns interiors decrèpits, però jo envejava aquells talents del Joan, i l’enveja em feia sentir encara més inferior que quan ell convertia els gots de vidre en copes de cristall només per la manera d’agafar-los.

L’amor boig. Barcelona: Proa, 2007.

* * *

Els dons
¿Què donaries més per un amor de vell,
per un amor que ja s’escapa de la pell?
¿Què més em pots donar, si no has deixat marcir
les teves flors del bé, si ets bona com el vi?
Per negar la ruïna, els dolors, la ceguera,
lliguem les nostres boques amb nusos de foguera
i amb les puntes dels dits deslliguem el desmai;
el plaer és una llengua que no ens ha mentit mai,
els llavis secs i freds només hi estan per fora,
la sang i el pensament encara ens van alhora,
el desig s’alimenta del que la força perd.
I si una mala nit em sents el cos inert
(és un rellotge antic, de vegades s’avança,
o s’atura i fa el mort), aviva l’esperança:
el meu amor no entén la paraula morir;
per estimar-te sempre, no em necessita a mi.

Contra la mort. Barcelona: Proa, 2011.

* * *

Capítol 2

Els bastons del senyor Grau eren famosos a tota l’escola. Quan entraves a la seva aula t’esgarrifaves de veure’ls, però de seguida comprovaves que eren menys traïdors els bastons que el seu amo: ells quasi sempre feien el mal que semblava que havien de fer; en canvi, el senyor Grau desconcertava, perquè tan aviat tenia l’aspecte d’un tocat de l’ala perdut en les seves cabòries com el d’un ogre bramador i sanguinari. Era un home d’uns cinquanta anys, ni alt ni baix, obès, que semblava que estigués construït amb cansalada pura; et mirava amb uns ullets negres i rodons, mig tapats per unes celles arrissades de color de pastanaga; posseïa un cap de síndria, sense ni un pèl a la closca, i provava de compensar-ho amb una barbeta de dues dotzenes de pèls, també pastanagosos. El que més cridava l’atenció en la seva cara era que quasi no tenia nas, i els dos foradets d’aquest apèndix absent eren com dues pigues peludes damunt d’una boca també mínima, de llavis només insinuats. Una boca que, quan el senyor Grau quedava enganxat en les teranyines dels pensaments, es movia com si perfilés una jaculatòria muda, però que de sobte podia transformar-se en un canó vomitant bales de crits i malediccions. 

Les guerres del pare. Barcelona: Proa, 2013.

* * *

Dimecres 9 [de gener de 2013]

Una de les conseqüències benèfiques d’envellir ha estat, en el meu cas, la pèrdua d’agressivitat. He estat un home discutidor, i de vegades barallador, fins passats els cinquanta anys, la qual cosa m’ha fet perdre temps, simpaties i algunes amistats. 
Ara, que me’n sento tan lluny, no sé a què atribuir aquella conducta. ¿Discutia, potser, per forçar l’interès en coses que no m’importaven en absolut? ¿Pel vici de xerrar? ¿Per la vanitat de portar la veu cantant? De vegades penso que vaig ser durant anys un solitari enganyat, obligat a moure’s entre la gent, a causa del seu ofici de professor, un home que es creia que era un ésser sociable i que li agradava estar amb les persones; potser la violència verbal em venia del cansament i el fastig produïts per aquest equívoc. 
Vaig perdre, doncs, el temps discutint, i el vaig perdre relacionant-me. Ni una cosa ni l’altra van valdre, en general, la pena. Significativament, l’evaporació de l’agressivitat verbal i la soledat gustosa m’han arribat alhora. Ara les discussions m’avorririen molt, i ja no veig quasi ningú. En comptes de la sociabilitat forçada, practico la soledat convençuda. 

La finestra de Vermeer: un dietari. Barcelona: Proa, 2016.

* * *

Dimarts, 3 de gener.

Som al Delta. Hem arribat al migdia. La casa estava gelada i ràpidament hem encès la llar de foc i les estufes. Després, he encès també la barbacoa i m’he posat a rostir costelles de corder. Em sembla que mai no havia hagut d’estar pendent de dos focs alhora; tots dos han marxat bé i la casa s’ha escalfat de pressa i les costelles s’han cuit a poc a poc, com ha de ser. Hem acompanyat les costelles amb pataques i allioli i hem begut vi del Montsant. Hem fet una bona migdiada i hem sortit a passejar i a veure la posta de sol. 14 Era, com tantes vegades aquí, un Turner majestuós. L’altre dia vaig llegir que Renoir trobava Turner fals i grandiloqüent. Abans, aquesta mena d’opinions em feien reflexionar; ara m’interessen poc. La Celina ha dit que potser valdria la pena saber què en pensava Ramon Gaya, de Turner, ell, tan buscador sempre de l’autenticitat. No ho sé, tot això ja m’és bastant igual. Com quan Antonio Machado desqualificava els poetes barrocs perquè no donaven una intensa i profunda sensació del temps. ¿I què? Un sonet de Góngora és com una maragda, i ell no en té cap culpa, si les maragdes no t’agraden. Les fermeses estètiques, els dictàmens, les desqualificacions dels que no fan allò que tu creus que s’ha de fer són assumptes més aviat juvenils, em sembla. De jove, es necessita més que de vell estar segur de les coses i demostrar conviccions; són maneres de barallar-se, i de jove es necessita la baralla. Potser per reclamar atenció, o per fer el pinxo. Però estar segur de les coses no és gran cosa. Val més no estar gaire convençut de res; sempre apareixerà algun cas que ens desmentirà les certeses, i si no, cal buscar-lo, o, almenys, esperar-lo.

Música i pols: un dietari. Barcelona: Proa, 2019.

* * *

IV 
Aquella gràcia jove amb què els teus pits, 
tímids i descarats, vas ensenyar-me... 
M’apuntaven gelosos, com una arma, 
i es van apoderar dels meus sentits:

els ulls veien l’arèola rosada, 
els llavis es delien per xuclar, 
i la gemma del dit va humitejar 
la gota de suor més perfumada.

Era el prodigi d’una carn rodona 
que em posava a les mans dos petits mons, 
i la duresa plena dels mugrons 
i una suavitat de papallona...

Encara em volen, alts, madurs, valents; 
l’estúpid temps no els ha canviat gens.

El joc de Venus. Barcelona: Proa, 2021.