Pere Rovira Planas neix a Vila-Seca (Tarragonès) el 16 de juliol de 1947. És el fill primogènit d’una família treballadora i de ben petit sent una viva curiositat per la lectura i la literatura, especialment de clàssics juvenils i castellans. Encara adolescent, treballa en el negoci familiar a Tarragona i comença a escriure els primers poemes. Es trasllada a Barcelona per iniciar els estudis universitaris de Filosofia i Lletres i es decanta per la Filologia Hispànica. A la Universitat de Barcelona coneix José Manuel Blecua, que li serà mestre, mentor i director de tesi doctoral. En aquest període primerenc de la seva carrera com a escriptor, escriu en llengua castellana i és influït pel surrealisme i els moviments d’avantguarda. Segueix els cursos que Gabriel Ferrater imparteix i en llegeix amb interès la poesia.

L’any 1973 marxa a París, on prossegueix els estudis a la Universitat París 8, Vincennes - Saint-Denis. Allí assisteix als cursos i conferències dels intel·lectuals de més prestigi, alhora que aprofundeix en el coneixement de la literatura francesa, que tant ha de marcar la seva carrera com a poeta i traductor. El 1975, novament a Barcelona, treballa com a docent i contreu amistat amb alguns intel·lectuals i escriptors catalans, en especial amb Miquel de Palol, que l’anima a escriure en català.

El 1977 s’estableix a Lleida com a docent universitari, ciutat on inicia una nova etapa poètica, marcada per l’experiència personal i una tendència decidida al realisme. A partir d’aquest moment la seva poesia serà escrita en català. El primer poemari d’aquesta nova etapa, Distàncies (1981), és guardonat amb el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (1980) i marca l’inici d’una llarga i sòlida trajectòria poètica.

L’any 1983 defensa la tesi doctoral sobre Jaime Gil de Biedma, dirigida pel professor Blecua i publicada amb el títol de La poesía de Jaime Gil de Biedma (1986). El 1985 obté l’englantina d’or dels Jocs Florals de Barcelona pel poema "Amb el temps" i el 1988 la viola d’or i argent del mateix certamen per "Alba i ressaca". Tots dos poemes conflueixen en el segon poemari de l’autor, Cartes marcades (1988), màxima expressió i alhora cloenda d’aquesta etapa poètica.

També en l’àmbit acadèmic Rovira desenvolupa una tasca notable com a docent i investigador de la literatura. El 1985 publica Miquel de Palol. Obra poètica (1897-1963) i, a la dècada següent, tres assaigs de literatura espanyola: Los poemas necesarios (1996), Cuando siento no escribo (1998) i El sentido figurado (1999), contribucions valuoses en l’estudi d’autors com Gustavo Adolfo Bécquer, Antonio Machado, Jaime Gil de Biedma o Gabriel Ferrater. A partir de 1994 impulsa i dirigeix l’Aula de poesia de la Universitat de Lleida, en què participen els principals poetes del país. 

Els anys noranta Rovira abandona, en bona part, els postulats de la poesia de l’experiència i, sense renunciar al realisme, busca una veu més íntima i personal. Al mateix temps, col·labora en periòdics i revistes culturals i fa una incursió en el camp de la música amb el disc Paraula de jazz, en què, juntament amb Joan Margarit, contribueix amb la seva veu poètica a un espectacle multidisciplinari. Aquesta experiència musical i poètica prossegueix encara en l’àlbum Open secrets (2011). Uns anys abans, el 2007, amb la seva primera novel·la L’amor boig, obté el Premi Ciutat de Barcelona. A aquesta primera novel·la en seguirà una altra, Les guerres del pare, publicada l'any 2013.

L’any 2009 es retira de la docència el 2009 i es consagra plenament a l'activitat literària. A partir d'aquest moment la seva producció, més profusa i diversa, comprèn novel·la, poesia, dietaris i traduccions, i coincideix amb l'àpex de la seva maduresa intel·lectual i literària. L’any 2011 pubica el poemari Contra la mort, on queda reflectida l’experiència viscuda per l’autor a causa d’una seriosa malaltia en uns versos tècnicament molt elaborats i, alhora, punyents. 

Els anys subsegüents l’interès de Rovira sembla centrar-se en la prosa, per bé que sovint altament poètica. I és precisament en el dietari on troba una via d’expressió eloqüent, franca i directa de les seves amplíssimes inquietuds i vicissituds intel·lectuals i vitals. En aquest sentit, el 2016 publica La finestra de Vermeer o, el 2019, Música i pols: un dietari, guardonat amb el primer Premi Caselles al Llibre de l’Any.

Més endavant, retornarà amb dos llibres ben diferents entre si: En família (2020), aplec de poemes que recorren els itineraris i els éssers estimats del poeta i El joc de Venus (2021), càntic bàquic de l’amor passional i al goig de viure dels amants. Una antologia, prologada per l’autor i titulada Avui és sempre, apareix l’any 2022 recollint poemes dels set poemaris publicats fins al moment, amb l’afegitó d’uns quants d’inèdits.

Pel que fa a la seva faceta com a traductor, s’ha especialitzat en la versió de poesia francesa clàssica i moderna al català, molt especialment de Baudelaire, un dels poetes cabdals per entendre l’obra i l’imaginari poètic de Rovira. Ha versionat també la poesia amorosa de Pierre de Ronsard i altres tries des poetes francesos.

La seva obra ha estat traduïda al castellà, a l’anglès, al francès, al gallec i al rus. 

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).