PAISATGE DE TARRAGONA

Altura vora del mar,
mig nua i assolellada;
pels graons dels teus vessants,
els bocins d'hort i la casa.

Et tanquen els marges vells,
et guarden les atzavares
com espases de guerrers
girades de punta enlaire.

Tens dosser de blau-marí,
el blau-cel et fa de volta;
les mates de romaní
blavegen entre les roques.

Floreix el farigolar
amb menudes flors rosades.
La garriga, els dies clars,
és tèbia i perfumada.

Entre els garrofers i els pins
s'alcen, amples, les figueres;
els olivers d'argent viu
prop del vinyar s'arrengleren.

Un llangardaix virolat
sota els esbarzers s'escorre;
una puput ha passat;
ara passa un vol d'aloses.

De la platja ve l'olor
penetrant d'algues marines;
l'aire té la salabror
que del mar porta la brisa.

Corren trens pel terraplè,
cotxes per la carretera;
al fons, per teló blavenc,
les muntanyes amb pedreres.

La ciutat, dalt del turó,
senyoreja la contrada;
mirallegen uns balcons
en el llenç de la muralla.

El millor temps ha arribat.
Dolç matí de primaveral
Per damunt dels camps llaurats
ja dansen les orenetes.

Veles blanques, arbres verds,
la gran claror transparent:
terra eixuta, pedres i ones,
paisatge de Tarragona.

Garriga dels meus sojorns,
casa que ets una miranda:
¿no sentiu ja la remor
de la gent que ve de França?

Aviveu tots els colors,
concentreu totes les flaires,
vestiu-vos de sol i amor
el dia de la tornada.

Tornaré pel camí antic
arran de la costa esquerpa,
retrobaré els vells amics
que fa molts anys que no em veuen.

Obriré de bat a bat
els finestrals de la casa
perquè hi entri l'ideal
com hi entra la marinada.

Un dolor dominaré,
dolor de la meva vida;
ja no hi haurà la muller
que m'hi feia companyia.

I si trobo encara el pal
que aguantava la bandera
arboraré els quatre flams,
que serà dia de festa.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 26)

* * *

QUADRILÀTER DE LES ESTACIONS

Matí de primavera

Obro la porta.
Pel veïnatge
les flors no veig,
però me'n porta
'olor i la imatge,
el fresc oreig.

Tarda d'estiu

Núvol quiet que et complaus en la calda,
quin àngel dolç se t'adorm a la falda?

Sentit de la tardor

L'estiu caduc ens portaria
la mort de la natura;
després del guany de les collites,
la terra fóra nua.
Ve la tardor tempestuosa
i l'amenaça atura;
salva les rels, les llavors colga
i fa morir les fulles.

Nit d'hivern

Del cel davalla
amb la celístia
un soroll lleu.
Són les estrelles
que parpallegen
guaitant la neu.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 53-54)

* * *

CANT DE LES ERES

Cant que els homes alcen
a llaor dels blats,
cant llarg.
Cant que els homes alcen
amb la joia al cor,
cant fort.
Cant que els homes alcen
sota el sol ardent,
cant lent...

Embolcallades per la llum crua,
totes les eres del terme baten
amb un bell ritme de dansa rústica;
totes les eres del terme canten.

El cant rodola, s'adorm, s'apaga;
les vocals llargues floten com volves.
Música amb ròssec que es fon, cansada,
i recomença de cop amb força.

El concert aspre s'ha fet solemne
quan, a la tarda, ja el sol declina;
hores serenes en què s'eleven
els cants diversos amb ressò d'himne.

La blana calma d'aquestes hores
atura els núvols i l'oreig para;
esdevé immòbil el cel de posta,
i les veus fosques sonen més clares.

Els cants del batre, fills de les eres,
com es transformen en el crepuscle!
Les veus que canten, qui sap d'on vénen
són tan llunyanes i tan profundes!

Oh meravella d'aquest cant màgic!
Sentiu? Avança, creix i s'imposa.
Lent tot el dia, ara es fa ràpid.
Noves veus vénen a dar-li glòria.

Canten les eres —homes i messes—
canten les planes i les muntanyes,
les aigües dòcils, la dura gleva,
les riques hortes, els ceps i els arbres.

És que ara canta la terra mare,
que du a la falda bones collites.
El cant dels homes l'ha despertada
i les veus d'ella totes ens criden.

En l'hora baixa, l'himne del batre
abans de cloure's es fa simfònic.
Ja no vol ésser cant d'una tarda,
i pren l'amplada del cant geòrgic

Cant de la terra, la nodridora,
que sent la dolça joia materna;
cant que associa natura i home
en el miracle de l'existència.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 87-89)

* * *

L'ANGOIXA

Alta és la nit i les hores són fredes.
Espero els meus, que són fora de casa,
i mentrestant jo tot sol m'inquieto;
la soledat ara sí que és feixuga.
Han de venir, i no vénen encara.

A la ciutat les sirenes udolen,
ruixats de foc la nit negra fan lúgubre;
carrers deserts, unes ombres que corren,
un combregar, el pas d'una ambulància.
Tinc davant meu el rellotge i la porta,
i amb els ulls fits l'un i l'altra jo miro.
La porta encar resta immòbil, feixuga,
i va avançant, implacable, el rellotge.
Triguen ja tant que per ells jo puc témer.
Se'm fan presents les imatges més hòrrides,
amb cossos morts sepultats per ruïnes.
Han de venir, i no vénen encara.

Ha entrat algú, i s'ha remogut l'aire.
Per on ha entrat? Vet ací un fosc misteri,
que no s'ha obert ni finestra ni porta.

Qui és que ha entrat? No és persona humana.
Fantasma, doncs? Ara ho veig: és l'Angoixa!
Bruixa cruel, l'Angoixa que m'assalta.
Per arma té uns grans feixos d'agulles;
tan fines són, que no es veuen, i punxen;
les va clavant dins la carn i dins l'ànima,
i cada cop més endintre les clava.
Sento un dolor penetrant que m'ofega;
puntes de foc fins al cor em travessen,
lloses de plom sobre el meu pit graviten,
les pobres mans em tremolen porugues,
passen pels ulls unes grans taques negres.
Han de venir, i no vénen encara.

Em vull alçar, però ja no tinc esma.
Oh, aquest turment de la porta tancada!
Al·lucinat, veig un màgic fenomen:
marxen corrent el rellotge les fletxes,
i hores i quarts es desboquen tot-d'una;
la visió ara pren altres formes:
cauen de cop, les agulles trencades
i es fa tot blanc el gros disc del rellotge.
Tenalla al cor, també al cap i a la gola;
piquen martells sobre els punys, sobre els polsos.
L'alba d'hivern en el cel s'insinua.
Han de venir, i no vénen encara.

Se sent trepig. Oh, la porta ja s'obre!
És veritat? No m'enganyen fantasmes?
Són ells, els meus! Em somriuen i em miren.

També han patit, i m'expliquen la història
del greu destorb en les hores nocturnes.
Els he renyats sense aspror i sense còlera,
que és el meu reny un esplai d'alegria
on hi ha l'amor d'una gran abraçada.
Guaito a l'entorn: se n'ha anat ja l'Angoixa.
Eixamplo el pit; l'aire es fa respirable.
Indiferent, el rellotge camina...

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 150-152)

* * *

L'ESPERANÇA

I

Tingueu sempre esperances,
ens diu la veu del cor.
Deixeu les esperances,
ens diu el desconhort.

Vital és l'esperança,
un gran poeta ha dit.
Fatal és l'esperança,
un altre ha contradit.

Embull d'aquesta idea,
equívoc d'aquest mot:
què és, doncs, l'esperança?
És el no-res o el tot?

¿És tímida donzella,
o bruixa de l'engany?
¿És una flor d'un dia,
o rosa de tot l'any?

Si l'esperança és boira,
engany o fingiment,
més val que se l'emportin
les ràfegues del vent.

Si l'esperança és clara
i ve d'amor i seny,
acreix la força interna
i l'esperit empeny.

Desig sense esperança,
és el turment més fort.
Aquell que res no espera,
en vida és ja un mort.

¿No sents, ànima meva,
repic de cascavells?
Ací tens l'Esperança,
ja entra pel cancell.

II

Tan clara et veig, oh la verge Esperança,
que jo diria que ets una claror
que omplena el cel i que baixa a la terra
per donar als homes coratge i raó.

No fossis tu, oh la clara Esperança,
sovint la vida seria foscor,
sense guspires i sense alegries,
massa ennegrida pel llòbreg dolor.

Pel teu ajut, oh la dolça Esperança,
del patir d'ara ja fuig l'amargor;
dels desigs nostres ens fas prometença
que ha de complir-se en el temps venidor.

No fossis tu, oh la noble Esperança,
cauríem sota els cavalls de la por,
i no tindríem gens d'esma ni força
en treballar per un dia millor.

Pel teu ajut, oh l'heroica Esperança,
àgils els braços i fèrvid el cor,
bastim el nostre novell edifici
amb els carreus de la llarga dissort.

No fossis tu, oh la forta Esperança,
el nostre mai fóra el mal de la mort,
i l'ideal de la terra estimada
naufragaria sense arribar al port.

Pel teu ajut, oh la gran Esperança,
retornarem a la terra d'enyor,
i en reveurem les ciutats i els paisatges
i de la llengua direm l'alt honor.

Tan clara et veig, oh la verge Esperança,
que em sento viure amb el pit ple d'amor.
No ets l'Engany amb disfressa o amb màscara
que vol fer befa del pobre candor.
Ets el presagi del dia de glòria
que s'anuncia amb la palma i el llor.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 168-170)

* * *

RECOMANACIÓ FINAL

Si jo trigués a tornar a Catalunya,
passa'm davant, oh tu, llibre d'exili!,
i en el meu nom beneeix cel i terra,
homes i llocs, i la llengua invencible.

(La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947, p. 207)