"Molts, la majoria dels lectors de La Rambla, recordaran com jo mateix, l'entusiasme patriòtic d'aquelles eleccions legislatives en les quals, per primera vegada després de la Conferència Nacional Catalana, el partit nacionalista que va sorgir d'aquella magna assemblea presentava un sol candidat a les Corts espanyoles: Antoni Rovira i Virgili.

En la campanya electoral d'aquells dies, En Rovira i Virgili aparegué davant les joventuts nacionalistes catalanes com un líder vibrant, l'oratòria política del qual encenia els esperits i provocava esclats d'entusiasmes prometedors. Davant la personalitat del polític inèdit de l'idealista pur, del nacionalista íntegre, del republicà sincer i entusiasta, es dreçava la figura combatuda, però vigorosa, del líder regionalista: Francesc Cambó. [...]

En Rovira, durant la dictadura, va aconseguir la seva època més brillant de gran articulista. Els seus editorials de La Publicitat eren l'evangeli polític que cada matí tot prenent xocolata degustaven devotament els nacionalistes catalans. Després fundà La Nau i creà el partit d'Acció Republicana, damunt de principis liberals i esquerrans. Però Acció Catalana s'havia definit abans proclamant principis idèntics; i quan el govern Aznar es decidí a convocar eleccions municipals, Acció Catalana i Acció Republicana es refongueren per formar una sola agrupació política.

Un error formidable de tàctica, motivat per un desconeixement de la realitat política per part dels dirigents que prengueren aquell acord sense consultar el partit, els portà a la desfeta electoral. Rovira i Virgili, un dels líders de més prestigi de l'agrupació, fou candidat en les eleccions legislatives, per la circumscripció de Tarragona, i fou batut. Des d'aleshores ha viscut retret, però no ha donat mai la sensació de l'home despitat ni àdhuc la de l'home amargat per l'adversitat política. Sense impaciències, ni apassionaments, posant la seva fe republicana i el seu indiscutible catalanisme per damunt de les diferències partidistes. Rovira i Virgili aporta a la cultura catalana el seu talent de periodista, la seva obra d'historiador i el seu esperit de patriota.

Rovira i Virgili, ultra ésser una figura destacada entre els intel·lectuals catalans, és una personalitat molt coneguda i admirada a Madrid. Les seves polèmiques amb alguns escriptors espanyols i la seva col·laboració en la millor època de El Sol li valgueren un prestigi que es consolidà en ocasió de la seva memorable visita, junt amb Bofill i Mates i Barbey, a Alcalà Zamora i els altres homes del govern provisional aleshores empresonats a la Model de Madrid, on, segons paraules inoblidables de l'avui president de la República, va signar-se, entre reixes, la concòrdia veritable de la democràcia espanyola i el poble de Catalunya. [...]

No el trobareu a Barcelona. Passa per tot arreu com un meteor. Si alguna recerca científica el porta a l'Ateneu o a l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi està el temps indispensable per prendre unes notes, fullejar uns llibres i desapareix ràpidament. Ha deixat La Nau, és baixa del Partit Catalanista Republicà, envia, de tant en tant, el seu article a La Publicitat o bé el deixa a la Redacció d'aquest diari en les seves estades de turista fugaç a Barcelona. [...]

Hem preguntat a Rovira i Virgili què pensa de la qüestió social. Encara és tendra l'emoció produïda pels fracassats moviments anarquistes i comunistes de l'alta Barcelona. I Rovira ens diu:

—Feia poc temps que s'havia proclamat la República quan en un interviu que va fer-me el redactor del diari parisenc L'Oeuvre, Henry Barde, vaig dir que de totes les qüestions que es plantejarien a la República, la més difícil seria la qüestió social. I deia que seria la més difícil per ésser la més susceptible de portar commocions de tots els' ordres. Ja heu vist que s'ha confirmat. En aquest punt, les dificultats, més que en el problema econòmic, estan en l'estat d'esperit d'una part dels obrers i sobretot d'una part dels dirigents de les organitzacions obreres. Jo crec que es tracta d'un fenomen psicològic.

A Catalunya — segueix dient En Rovira —s'ha de tenir en compte l'evolució que s'ha operat en el mecanisme sindical. Hi hagué una època en què l'anarquisme va tenir el seu fogar a Catalunya Aquell anarquista del carrer dels Canvis era una cosa pròpia, una producció genuïnament barcelonina. Avui, aquell anarquisme català primitiu s'ha barrejat amb influències diverses, comunistes, sindicalistes i d'altres menys dignes, que l'han enterbolit i l'han convertit en una cosa exòtica. Els obrers immigrats són els més devots d'aquestes noves orientacions anarquistes. Aquella ideologia pura, utòpica, de l'anarquisme català de trenta anys enrere s'ha convertit en el complex anàrquic d'avui dia a conseqüència de les influències estranyes.

I consti — afegeix — que aquest predomini d'elements no catalans en la força social de casa nostra no correspon a la realitat demogràfica. És a dir, hi ha un eclipsi gairebé total de dirigents catalans. Els Ascaso, els Alaiz i els Durruti han eclipsat els Peiró, els Massoni i d'altres elements intel·ligents de l'obrerisme català. Caldria que aquesta qüestió fos remeiada pels elements interns de l'organització obrera. Aquest problema l'han de resoldre els mateixos obrers i tot el que no sigui això serà perdre temps i enverinar el problema.

Tanmateix, no sóc pessimista, perquè confio en un redreçament del bon obrerisme català. Això pot ésser afavorit per la creació del govern autònom a Catalunya.

Quant a la forma com les dretes i una part del Centre enfoquen el problema social, em sembla equivocada. Amb l'excusa del manteniment de l'ordre voldrien conservar l'estatus quo social i ho demostra que aquests senyors, quan el govern o les Corts intenten reformes econòmiques que els perjudiquen, criden molt més que quan la guàrdia civil és al carrer.

El problema social no s'ha de resoldre amb repressions, sinó amb reformes econòmiques. En resum: la massa obrera és rebel al sistema econòmic actual, i això fa que en treballar tingui una sensació d'esclavatge.

Mentre no es pugui resoldre aquesta qüestió essencialment psicològica o moral no es començarà a resoldre el problema social. Les dretes no volen veure que l'ordre públic és diferent del problema social. El dia que fos possible d'implantar un sistema d'igualtat social i de llibertat individual, tot estaria resolt. Harmonitzar aquests dos factors és el gran problema del món. La solució russa és refusable per antilliberal. Sacrificar a la igualtat social la llibertat individual, no pot interessar a cap esperit demòcrata...

Rovira, preguntat sobre l'Estatut, diu:

—No sabem quin és el text establert per la Comissió; per tant, es fa difícil avençar un criteri. Però per les guspires que en sabem, crec que hi ha uns cops de destral i no simplement de llima en alguns punts essencials: ensenyament i justícia.

En un llibre meu de fa 15 anys, Nacionalisme i federalisme ja deia que Castella, quan ja ho hagués concedit tot, encara resistirien en la qüestió de l'ensenyament. La meva impressió és que l'Estatut o "un Estatut" serà aprovat per les Corts, però si queda mutilat en les parts essencials, la seva eficàcia en tots sentits quedarà molt reduïda. La Generalitat no seria més que una Mancomunitat un xic més espaiosa. No resoldria el problema català ni tan sols per un període important d'anys i a cada moment es produirien conflictes de jurisdicció i de competència entre el poder regional i el poder central. El sistema de condomini en moltes matèries és el més perillós; cal recordar en aquest sentit la seva tesi autonomista segons la qual val més tenir poques facultats plenament reconegudes que no pas una vasta sèrie de facultats repartides i en sistema pràcticament mixt. Aquest sistema seria especialment perjudicial en la qüestió de l'ensenyament.

Per això he sostingut sempre —i en això tinc la satisfacció de coincidir amb nombrosos elements de la intel·lectualitat catalana— que abans d'admetre un règim mixt de llengües i cultures, acceptaria el règim de duplicació de certes institucions de manera que en tinguéssim de genuïnament catalanes.

A Praga —afegeix En Rovira aclarint un dubte meu— es va estar tres quarts de segle amb lluites i provatures fins que es resolgué el problema de l'ensenyament amb la instauració d'una Universitat txeca i una d'alemanya. A Flandes passà el mateix. La lliçó que hem de treure els catalans del que ha passat amb l'Estatut és que tot allò del Federalisme espanyol és bombolles. Qualsevol que sigui el resultat de la discussió caldrà fer ús de les facultats que ens siguin reconegudes i reivindicar per a l'esdevenidor les que ens hagin estat negades. Si vam acceptar i ens feia goig la Mancomunitat, no podem rebutjar un Estatut més ample que la Mancomunitat, però sense cap treva, és clar, per prosseguir la lluita..."

(Domènech Bellmunt. "El moment polític", La Rambla, núm. 107, 1 de febrer de 1932, p. 12)