"Qui pot negar que existeix avui, a Europa i a Amèrica, una crisi de la democràcia? Però una crisi no vol dir forçosament una caiguda ni una davallada. La present depressió parcial d'aquelles valors humanes que són la base de la democràcia no pot ésser definitiva, si és que la civilització ha de subsistir damunt la terra. La història té els seus alts i baixos. Probablement certs indrets del món es troben ara en un moment baix; però sota l'onada antidemocràtica, els elements profunds de democràcia i de llibertat subsisteixen. I si en alguns llocs han estat aixafats momentàniament pel pes de la força, en altres llocs no sols conserven llurs posicions, ans encara les augmenten i les milloren.

Com s'ha fet remarcar repetidament, l'actual crisi de la democràcia és un dels efectes de la gran guerra. La sotragada econòmica, política i moral produïda per la lluita més vasta i mortífera que han vist els segles, havia de crear fatalment un desequilibri accentuadíssim. Potser aquest desequilibri ha estat de més durada i de més intensitat del que, per una forçosa inexperiència, molts s'imaginaven. Però quan un hom pensa en la magnitud catastròfica de la guerra de 1914-1918, ha de reconèixer que les seves múltiples conseqüències no són desproporcionades.

La tensió dels temps de lluita ha portat al capdavall una neurosi col·lectiva de caràcter general. La febre dels anys de guerra havia enganyat els bel·ligerants i els neutrals sobre la pròpia capacitat de resistència. Semblava que, en acabar la lluita, n'hi hauria prou amb un curt descans d'armes per recobrar les perdudes forces. Aquesta esperança era massa optimista. Els esforços de flaquesa fets durant la lluita no podien fer-se impunement. Passada la malaltia, ha vingut una llarguíssima convalescència plena d'angúnies i de dolors. I el pitjor de tot ha estat el neguit interior, la neurosi dels homes i dels pobles. És un cas de neurastènia col·lectiva.

Com és possible que donem una vàlua normal a les tendències nascudes o accentuades enmig de la neurosi? Quan Europa recobri la salut, la democràcia haurà superat en bé la seva crisi. Allò que molts creuen superior a la democràcia és solament una il·lusió quimèrica de la neurosi, il·lusió que passarà quan la neurosi passi.

Els qui han volgut construir un Estat nou, completament diferent de l'Estat liberal, veuran que llur creació no és altra cosa sinó una obra efímera. El fet és que alguns homes han aconseguit encomanar llur deliri a les multituds emmalaltides per la guerra.

Convé desconfiar de les coses que han nascut en els períodes històrics de crisi neuròtica. Els qui tenen de l'estructura política un clar concepte arquitectural, clàssic, no poden admetre que siguin bons projectistes ni bons constructors d'edificis estatals els homes i els partits afectats per la neurosi de la postguerra. Un dels grans avantatges de la democràcia és el de respondre a una concepció serena, equilibrada i harmònica, de la humanitat i de la societat.

Els principis democràtics resistiran la crisi, veuran passar l'onada. I si aquest període contradictori és aprofitat per a una revisió de llurs fórmules de realització, en el sentit de corregir-les dels defectes notoris que han mostrat en les aplicacions concretes contemporànies, la democràcia, no solament es reimposarà en un esdevenidor pròxim, ans encara tindrà en les pròpies virtuts, augmentades per l'extirpació dels propis vicis, una garantia de durada i una major seguretat d'eficàcia.

ELS DEFECTES DE LA DEMOCRÀCIA

El règim polític perfecte no sols està per trobar, sinó que no es trobarà mai. Per això és fàcil la crítica negativa de qualsevol dels règims coneguts. El règim democràtic no és una excepció en la regla. I aquells demòcrates idíl·lics que han presentat la democràcia com una fórmula segura per a la felicitat dels homes i dels pobles li han fet tant de mal com els seus enemics irreconciliables.

Els defectes teòrics de la democràcia apareixen multiplicats quan es passa a la pràctica. Però els defectes pràctics li vénen, principalment, d'una aplicació incompleta o fraudulosa dels seus principis. Podríem dir que un mal de la democràcia és que, en molts casos, no és ben bé democràcia. És injust, tanmateix, que fem responsable un principi de les falsificacions que hom en fabrica. Davant les falsificacions de la democràcia no hem de condemnar-la ni proscriure-la. N'hi ha prou d'exigir la democràcia veritable. La gran majoria dels defectes fonamentals que hom retreu al règim democràtic són susceptibles de curació per un tractament de més democràcia. Hi ha molta part de veritat en aquella famosa màxima que diu que els mals de la llibertat amb la llibertat es curen. La mateixa cosa pot dir-se de la democràcia. Voler fer pagar a la democràcia els mals que es deriven de la seva adulteració és una paradoxa inadmissible. Amb tot i això, veiem utilitzada aquesta paradoxa a cada punt.

Les nafres del món d'avui no són pas degudes a cap acció nociva de la democràcia, sinó a la supervivència dels instints primaris de l'home i de les multituds per damunt dels progressos d'ordre intel·lectual, moral i material que l'home ha realitzat. Ni la llibertat ni la democràcia tenen la virtut de convertir un home en un àngel. L'error dels demòcrates idíl·lics i dels àcrates filosòfics –l'acràcia és la democràcia portada al límit extrem– és el creure en la bondat natural de l'home i en la seva perversió per efecte de l'opressió autoritària. Aquesta opressió pot empitjorar els homes i els pobles, com la història vella i nova ens ensenya. Però no n'hi ha prou de suprimir les opressions per establir el paradís damunt la terra. Si l'home fos bo per naturalesa, hauria començat per no establir els règims opressors.

La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l'ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l'empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l'assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals –crim i vilesa– i els naufragis col·lectius –barbàrie i tirania."

(Fragment de Defensa de la democràcia, en l'edició Barcelona: Edicions 62, 2010, p. 43-47)

* * *

"LES FALÇS SIMBÒLIQUES

Acabem de veure que el dia del Corpus barceloní de l'any 1640, el 7 de juny, no és una data comparable, ni de molt, amb la de les Vespres Sicilianes, ni amb la Saint-Barthélemy parisenca. No hi hagué la matança de castellans narrada novel·lescament per Francesc Manuel de Mel·lo.

El motí, espontàniament sorgit i desenrotllat, fou més que contra els castellans, contra els catalans que estaven al servei reial i eren autors o còmplices de les vexacions i els crims comesos contra el poble. Si alguns castellans dels que hi havia a Barcelona sucumbiren o es cregueren en perill, fou per llur qualitat de soldats o de servidors de les autoritats del rei. La fúria dels amotinats s'abocà principalment damunt els jutges de la Reial Audiència, que eren tots catalans, i molts dels quals havien intervingut personalment en les vexacions comeses.

En els dies turbulents d'aquella setmana tràgica hi hagué a Barcelona una vintena de morts i altres tants ferits. De les víctimes del motí, més de la meitat eren catalans. El dia del Corpus, els morts no passaren probablement de deu o dotze, la majoria catalans i entre ells alguns segadors.

És, doncs, equivocada la creença que hi hagué centenars de víctimes. Aleshores els castellans que residien a Barcelona no devien ésser gaires centenars. Mel·lo diu que hi havia a Barcelona, en aquells temps, esperant la nova campanya, molts capitans i oficials de l'exèrcit espanyol, i altres funcionaris del rei, que la guerra de França havia dut a Catalunya. Només hem trobat en els documents el nom d'un militar mort, Diego de Verrio; el cronista Parets anomena entre els morts un senyor vell, de cognom Hernàndez, que tenia, diu, un càrrec a la Drassana. Verrio i Hernàndez eren dels que acompanyaren el virrei en la fugida. Les morts que hi hagué, de castellans i de catalans, foren degudes, més que a un propòsit de mata-degolla, a sinistres atzars.

La imaginació de la gent, a Espanya i a Catalunya, veu encara els segadors revoltats empunyant les falçs homicides i tallant caps de castellans pels carrers i les cases de Barcelona. Per això molts consideren nefanda la cançó d'«Els Segadors», que Robert Castrovido anomenà, anys enrere, «canción de crimen». L'únic crim de la cançó consisteix a no dir ni una paraula de veritat; el valor històric de la lletra de la cançó, exhumada per Milà i Fontanals en el seu Romancerillo catalán, està a l'alçada del relat de Mel·lo. Tal com ha arribat fins a nosaltres, aquella lletra d'«Els Segadors» és un teixit de falsedats i àdhuc de disbarats materials. Les estrofes de la cançó equivoquen els noms i els càrrecs, inventen fets, barregen confusament esdeveniments del 22 de maig (dia en què foren trets de la presó el diputat militar Francesc de Tamarit i dos jurats del Consell de Cent de Barcelona) amb els del 7 de juny, diada del Corpus. El nom del cavaller Antoni de Fluvià, assassinat bàrbarament pels soldats dels tercios a Palautordera (primer de febrer del 1640), es converteix en un Lluís de Furrià. I la cançó diu que els amotinats mataren, no solament els jutges de la Reial Audiència (només en mataren un, el doctor Berart), sinó els diputats. ¡Els diputats del General de Catalunya, que eren els ídols del poble, els principals sostenidors de la causa de la pàtria, al capdavant dels quals hi havia Pau Claris!

Molta més sang; hi hagué en la jornada del 22 de maig; aquell dia, als voltants de Barcelona, sucumbiren un nombre de soldats del rei, italians quasi tots, molt més gran que el de les víctimes de la vuitada del Corpus dramàtic.

I cal dir que les falçs, les terribles falçs dels segadors catalans, tan cantades pels uns i tan bescantades pels altres, no feren cap paper en aquelles jornades històriques. Els instruments homicides foren en primer terme les armes de foc —pedrenyals i pistoles— i en segon terme els punyals i dagues. La gran majoria dels segadors no empunyaven les corbes fulles que tallen les messes, sinó els pedrenyals, que eren una espècie d'arcabussos curts.

Les falçs del Corpus de Sang són un símbol llegendari. I no res més. Tan simbòliques com aquelles falçs, són les estrofes d'«Els Segadors», cançó que és generalment cantada temps ha amb una lletra nova i actual.

Ningú no pot saber allò que l'esdevenidor reserva a Catalunya. Però el poble català, en l'esforç per assolir les seves reivindicacions autonòmiques i nacionals, no desitja de cap manera les topades violentes i cruentes. No vol sang en les falçs. Les alça sota el sol com un símbol de llibertat, perquè l'ideal de la pàtria guspiregi en aquestes fulles d'acer que són eines de treball i no pas armes de guerra."

(Fragment d'El Corpus de Sang (estudi històric). Barcelona: Barcino, 1932, p. 52-55)